La intenció de la companyia no és jutjar ni dictar sentència. Però molts dels espectadors surten de la sala havent absolt Luigi Mangione. O, almenys, havent entès per què és possible que un jove de bona família de Baltimore mati el CEO de la principal asseguradora mèdica del país de Donald Trump –i de Barack Obama–, on la sanitat és una selva. Aquesta és la catarsi que es produeix a Teatre Lliure de Montjuïc, on es representa fins al 4 de gener El manifest Mangione. Mentre el procés judicial pel crim més mediàtic de l’últim any als Estats Units avança a Nova York –en les audiències preliminars, els advocats han demanat que es desestimin proves que la policia va confiscar a Mangione el dia de la detenció, sense autorització judicial–, a Barcelona una companyia formada per joves actors graduats de l’Institut del Teatre i comandada per la directora Carol López porta el cas a escena.
En un càsting amb una seixantena de candidats, els elegits van ser vuit: Asier Gilabert i Ibáñez, Andrea Sánchez i Sos, Alba Roldán Gil, Élida Pérez Lucena, Fidel Pallerols Rossell, Judith Forner Gallardo, Arnau Guillén i Carulla, Carlos Ulloa Marín. La proposta està sota el paraigua del programa Reverberacions IT Teatre Lliure, en què, amb suport de la Diputació de Barcelona, s’intenta posar en òrbita actors joves i no només des de Barcelona, sinó també des d’altres poblacions de la demarcació, per on faran gira després de cinc setmanes al Lliure.
Què és violència?
Com ha fet tantes vegades, Carol López ha bastit el que veuen els espectadors en cocreació amb els actors. D’aquesta manera, a l’escenari es fusiona la mirada més veterana de la directora amb la dels intèrprets, la majoria dels quals no arriben als 30 anys. Amb una escenografia molt versàtil de Jose Novoa i la Lucía Romero, que permet transicions ràpides per passar de la redacció d’un diari a una comissaria de policia, d’un plató de televisió a un McDonald’s, d’una sala de juntes a un call center, els personatges porten els espectadors cap a la reflexió al voltant del cas. El centre no és el crim comès per Mangione ara fa un any en un carrer de Nova York, sinó tot el que l’envolta: la falta d’escrúpols en el negoci de les assegurances mèdiques en un país on no hi ha la sanitat pública universal a la qual estan acostumats els espectadors del Lliure, l’acceptació o no de la violència com a resposta a la injustícia i, fins i tot, què és realment violència: no és violència no atendre una dona que ha trencat aigües als set mesos d’embaràs?
Per posar el focus en aquests debats, de Mangione –un jove enginyer de dades amb un brillant expedient acadèmic que un dia va petar– se’n parla molt, però gairebé no apareix en escena. Se’l veu en alguns moments breus, i només és un home amb una caputxa. Un autèntic esforç per reenfocar un cas que, als EUA, ha generat una legió de fans de Mangione, que el defensen de les acusacions de la fiscalia. Ell es declara innocent, però pot acabar condemnat a cadena perpètua a Nova York i fins i tot li poden demanar pena de mort en un judici posterior, amb càrrecs federals.
També té una presència reduïda a l’escenari la víctima, Brian Thompson, conseller delegat de United Health Care. El protagonisme, en una obra coral, se l’enduen un policia ambiciós que no se’n surt i que maltracta una agent novella, la mateixa agent novella, la mà dreta del policia ambiciós, una presentadora de televisió infeliç i manipuladora que maltracta la seva ajudant, la mateixa ajudant, una fotògrafa embarassada i un periodista que és l’altra cara de la moneda de la presentadora: ell vol arribar a la veritat –vol publicar el manifest de Mangione, que els altres mitjans oculten perquè qüestiona el sistema– però també, i potser sobretot, vol guanyar un Pulitzer. Així és com cap personatge és del tot bo ni del tot dolent en un muntatge que no vol jutjar però sí que vol sacsejar, esperonar la mirada crítica dels espectadors.
Joves, preparats i versàtils
Hi ha vuit actors, però molts més personatges. Perquè, si l’escenografia és versàtil, els intèrprets encara ho són més. Malgrat que tenen un personatge principal assignat, en molts moments, amb una modulació de la veu i un retoc del llenguatge corporal es transformen, per exemple, de policia o ajudant de la presentadora en treballador on treballadora d’una assegurança mèdica que denuncien males praxis de les quals ells mateixos són instruments. I això uns minuts després d’haver estat membres d’un consell d’administració crispat i dividit de l’assegurança qüestionada arran del cas.
Actors de fornades recents que es mostren polifacètics, en la línia de perfils molt freqüents en el món anglosaxó, capaços de cantar i ballar amb la mateixa solvència que interpreten text. Versemblants, amb vis còmica quan cal o un toc d’histrionisme si l’escena ho demana. I el final va seguit d’un aplaudiment llarg i sincer del públic que els fa marxar satisfets de la feina feta.
