Èric del Arco (Barcelona, 1975) és, des de fa vuit anys, copropietari de la històrica llibreria Documenta –nascuda quatre dies després que ell, explica– i, des de fa encara no un any, president del Gremi de Llibreters de Catalunya. Afronta, per tant, el seu primer Sant Jordi com a màxim representant del seu sector i l’encara amb molt optimisme, com van deixar clar ell i el president de la Cambra del Llibre, Patrici Tixis, en la presentació de l’edició d’aquest any de la festa del llibre i la rosa, que serà la més multitudinària de la història. Després del tràngol de la pandèmia, ara creu que ha arribat el moment d’aturar-se a pensar cap on conduir el boom permanent d’aquesta festa que aviat complirà cent anys.
La Cambra del Llibre i el mateix Gremi de Llibreters van presentar aquest Sant Jordi com el millor de la història.
Serà un Sant Jordi fantàstic. Per dir el millor de la història, hauríem de definir què vol dir el millor. Que serà el més gran ho diuen les dades. No era l’objectiu inicial. Però la Cambra i el Gremi ens hem trobat una gran demanda d’espai per part de llibreries i editors. No és que hi hagi més gent perquè vinguin els partits que fan campanya o associacions de veïns, que hi tenen tot el dret. Això va a part i no ho comptem en les nostres xifres. Quan diem que serà el Sant Jordi amb més parades i més metres, parlem només de llibreries i editors.
I parlem de Barcelona…
Sí, sí. Però no oblidem que fora de Barcelona hi ha un munt de llibreries que també muntaran parades i que els dies abans estan fent signatures de llibres perquè el dia de Sant Jordi molts autors són a Barcelona.
Per què no és el que buscaven?
Ens hem trobat amb un canvi en la manera d’organitzar Sant Jordi arran de la pandèmia. Raons sanitàries obligaven a controlar accessos. Però després ho vam comparar amb el que passava abans, que hi havia poc espai i costava caminar. Ara tot és més esponjat i a la gent li agrada, perquè pot mirar els llibres tranquil·lament a les parades. Per això hem tornat a ampliar l’espai. Però ara ens hem de plantejar què volem de cara al futur. Fins on volem arribar, què volem ser? A mesura que professionalitzes Sant Jordi, perds una mica l’origen, que és el d’una festa popular. No és que vulguem tornar al passat. Però ens hem d’aturar i pensar si ens hem de quedar només en créixer més, més i més. No aporta res. Al maig o el juny hem de fer una reflexió interna al sector i pensar cap on volem anar. Hem aconseguit això i estem supercontents. Però l’any que ve encara volem créixer més, o no?
Vostè té la resposta? Una opinió formada?
El que veig és que si volem créixer infinitament i tenim espai, així no es queixarà ningú, perquè si poses una limitació hi haurà qui se sentirà perjudicat. Però, si creixem més perdrem l’essència? No tinc la resposta, ens ho hem de preguntar. Si la resposta és que sí, què fem? N’hem de parlar a fons al sector, que per sort és un sector que parla, on funciona la comunicació. Aquest any s’ha debatut molt sobre com fer Sant Jordi, i hi arribem amb grans consensos, encara que d’entrada no estàvem tots d’acord en tot. Però un cop aprovat, anem a una. Ara estem en mans de la meteorologia i res més.
Per què una festa del llibre viu un gran boom en una època en què tothom està enganxat a les pantalles? És l’atractiu del consum com a activitat d’oci?
Sant Jordi és una festa comercial, però neix una mica com el dia de Reis. Per molt comercial i consumista que sigui, és una festa de carinyo. Ens estimem i volem demostrar-ho. I, per fer això, la societat actual té els regals. Regalem coses. Podem regalar abraçades, però ens agrada regalar coses físiques i cada vegada hi ha menys coses físiques per regalar. Podem regalar experiències. Podem regalar un sopar en una capseta que diu ‘et regalo un sopar’, però el llibre és superior. Et puc regalar un llibre i te’l puc dedicar, i també et regalo l’experiència de llegir-lo, moltes vegades perquè jo l’he llegit, m’ha agradat i vull compartir-lo.
Hi ha llibreters i autors que són crítics amb Sant Jordi. Creuen que els llibres s’han de vendre tot l’any, no un dia en què es compren llibres i molts no es llegiran.
Sí, hi ha gent que no els llegeix. Però prefereixo que tenir una festa en què es venguin molts llibres que no tenir-la. D’entrada perquè es parla del llibre com a sector en aquest moment. Cada sector té el seu moment, encara que com a llibreters, malgrat que ens queixem, hauríem de reconèixer que se’ns dedica molta atenció, amb seccions setmanals als diaris i en programes de ràdio i de televisió. Som un sector que la gent estima. De fet, només cal veure els laments que hi ha quan es tanca una llibreria, amb raó.
La sensació que es llegeix menys que abans perquè hi ha molta més oferta d’oci, doncs, és falsa?
La resposta exacta sobre si es llegeix més o menys que abans no la tinc. El que sé és que tinc una llibreria poc amigable amb la joventut, perquè té un aspecte seriós, i, en canvi, hi entra gent de totes les edats. Jo tinc la creença que es llegeix tant com abans. Potser es llegeix d’una altra manera. Tenim més interrupcions. Quan un llibre no et sedueix, és tan fàcil agafar el mòbil i mirar Instagram… A mi em passa. I quan passa això vol dir que el llibre no m’ha motivat, n’haig de buscar un altre. Quan en trobo un que m’enganxa, no miro Instagram. Ara, això no vol dir un gran volum de negoci. Els llibreters som un sector una mica de morts de gana. És a dir, quan muntes un restaurant o un bar, aspires a guanyar-te bé la vida amb l’esforç que fas. El llibreter fa molt esforç sempre i sap que, com a molt, sobreviurà. Però, en definitiva, tinc la sensació que la gent llegeix. I els llibres que es venen són bons. La gent llegeix bé.
I els joves?
També. No sé els percentatges. Però llegeixen i tenen criteri. La meva filla, durant la pandèmia, amb la restricció d’aforaments, podia fer tres hores de cua per entrar en una botiga de còmics, i això també és lectura. Fa vuit anys jo vaig creure que el llibre tenia futur, per això vaig entrar al sector, i els números demostren que tenia raó. El paper té un futur, i els llibres en tots els formats, també. També hi ha el factor que cada vegada hi ha més editorials i mitjans per editar millor i més fàcilment, calen menys recursos i poden fer tirades més curtes i més varietat de títols, cosa que és un problema perquè no ens hi caben tots a la llibreria.
S’edita massa?
Aquesta pregunta ja se la feien a finals del segle XIX. I ara s’edita molt més perquè és més fàcil. Ja se sap que, dels milers de llibres que es devien editar els últims anys del segle XIX, n’han perviscut deu. I això continua passant ara. Fa uns dies vam mirar aquí [a la llibreria Documenta] quin va ser el llibre més venut el dia de Sant Jordi. No diré el títol, però vam preguntar-nos: ‘Quin llibre era aquest?’. Un any després, no el recordàvem. I certament en aquell moment es va vendre força. Per Sant Jordi es treu molta literatura momentània, hi ha editorials que estan especialitzades en llibre instantani. Saben que en vendran 2.000 i s’ha acabat, no cal ni que el reeditin.
Ha esmentat el futur del paper. L’e-book no és rival?
No. En tot cas, l’únic problema de l’e-book, com l’audiollibre, és que acaba en mans de gegants comercials que monopolitzen el mercat. I per als editors hi ha el problema afegit que és més fàcil de piratejar que un llibre en paper.
Però no acaba de triomfar.
Té el seu mercat, sobretot per a gent que té problemes de vista. És com l’audiollibre, que per fi han trobat una manera que sigui accessible per a tothom. Se n’estan fent en català. Això és molt bo. Hi ha actors que poden viure’n, o que en part en poden viure. Hi ha un mercat de l’audiollibre en català. Això t’ho diuen fa sis anys i no t’ho creus.
Sigui com sigui, el llibre en paper resisteix molt bé i la premsa en paper, no.
La premsa té el problema que les notícies es llegeixen per saber què passa ara. Abans, compraves el diari per saber què va passar ahir, i una mica per tenir opinió i anàlisi. Però ara hi ha altres canals per formar-se l’opinió, i per descomptat les notícies les sabem al moment. El llibre, en canvi, et porta a una cosa que no és immediata. L’agafes per entretenir-te o per informar-te però d’una altra manera. Agafes un llibre si t’agrada llegir. No a tothom li agrada llegir. A vegades, em diuen: ‘El meu fill té 22 anys i li vull regalar un llibre però no li agrada llegir’. Doncs regala-li una altra cosa! No crec en la literatura ‘de gaudi’ per obligació.
El paper de l’escola és l’adequat en aquest sentit?
Ui, a mi no em fiquis en embolics, eh! [Riu]. L’escola ha de lluitar perquè hi hagi comprensió lectora, que és necessària per a moltes coses a la vida. Per exemple, per llegir les instruccions d’un aparell abans de fer-lo servir, una cosa que no fa ningú, ni jo. I a partir d’aquí, l’escola també ha de proposar lectures. Però jo tinc dos fills i la gran llegeix molt i el petit, menys, també perquè ha tingut problemes de salut i li ha costat més. En tot cas, ara, quan un llibre li interessa el devora. Però a tota aquesta gent que diu que vol que el seu fill llegeixi i no li agrada, jo els diria a ells que llegeixin poesia, que segur que molts em diran que no els interessa. Doncs és que cadascú té uns interessos. La lectura és una cosa molt personal.
Em deia que no està d’acord amb la lectura obligatòria…
No estic d’acord que sigui obligatori que t’agradi llegir.
Però on és aquesta obligació?
És una mena d’obligació moral o social. A la gent que li agrada llegir li sap greu que al seu entorn no li agradi. Els volen regalar llibres i els altres no en volen.
Un llibreter no hauria de voler fomentar el gust per la lectura?
Hem de lluitar perquè tothom ho provi amb llibres que siguin atractius. Però si després no t’agrada, fora. Has de saber llegir i tenir comprensió lectora, com a eina per a la vida. Però llegir és fantàstic com l’esport és sa, però a mi no em facis anar al gimnàs. La meva dona s’aixeca a les set del matí per anar a la piscina i jo segueixo dormint una hora més. Si arriba un dia que un metge em diu que haig de fer exercici perquè, si no, em moriré, potser la por em farà canviar de plantejament. Però això amb la lectura difícilment passarà. Hem d’aprendre a no obligar la gent a llegir coses que no vol llegir. Igual que critiquem el cànon de la talla 38, també hem de dir que llegir és una opció i no una obligació. Dogmatitzem la cultura com un element de superioritat i hauríem d’anar amb compte, perquè a vegades és una impostura.
Una de les coses més esperades per Sant Jordi és el rànquing dels més llegits. Però la Cambra del Llibre i el Gremi de Llibreters adverteix insistentment que, en realitat, és poc representatiu…
És la punta de l’iceberg.
Però el continuen donant, tot i que no els entusiasma. Per què?
Podríem no donar-lo, almenys provar-ho un any. Però la societat necessita rànquings. Estem educats per voler saber qui va primer, qui va segon i qui va tercer. Qui és el més ric, quin és l’aeroport amb més trànsit, quin és el llibre més venut. Necessitem rànquings per ubicar-nos. Però el millor del rànquing de Sant Jordi és veure que a la llibreria hem venut 3.000 llibres i que el més venut n’ha venut 15. A més, és un rànquing irreal, perquè les llibreries no han tingut temps de passar les dades de les parades. Però dir que no ens agrada donar el rànquing forma part del joc de dia de Sant Jordi, igual que donar-lo. Si el donem, podem recordar que s’han venut molts altres llibres i que els del rànquing només són el 5%.
Per què la festa del llibre és catalana? Per què va arrelar d’aquesta manera a Catalunya i no en altres llocs, com es va intentar al principi?
Anem creant les tradicions a mesura que van passant i no sabem per què. Potser durant la dictadura Sant Jordi va tenir un punt de defensa de la identitat. No es podia prohibir Sant Jordi. Podien censurar algun llibre, però dels llibres que estaven publicats no se’n podia prohibir la venda. Per tant, era un moment en què el llibre en català es podia reivindicar. El règim no ajudava a fer llibres en català, però en permetia alguns. S’hauria d’investigar, però el moment d’arrelament de la festa va ser durant aquells anys i va crear un lligam molt fort amb la cultura catalana. I, després, la política lingüística arran de la Transició, va portar l’eclosió total d’un mercat que les editorials en català han potenciat any rere any, amb premis i autors mediàtics impulsats per elles mateixes. I els mitjans de comunicació també hi han participat. Així s’ha arribat al punt actual, en aquesta societat de ‘la vull fer més gran encara’. Per això hem de decidir si volem continuar aquesta dinàmica o hem de reorganitzar la festa, però ho hem d’estudiar amb calma.
1
