Elena Gadel (Barcelona, 1982) i Eduard Farelo (Barcelona, 1970) formen la parella de Catalunya. Els actors han protagonitzat la reconciliació més esperada a Com si fos ahir, l’exitosa sèrie dels migdies de TV3. Els fans no volien que se separessin i que es posessin les banyes mútuament va suposar un drama nacional. En l’últim capítol de la temporada, però, els guionistes els han donat una empenta i han acabat fent-se un petó i unes promeses d’amor que han enamorat l’audiència. El Món els entrevista per saber com han viscut aquesta muntanya russa d’emocions.
Aquesta temporada ha estat especialment intensa per als seus personatges. La Noe s’ha mostrat desfermada, per exemple. Com ha viscut aquesta nova llibertat?
Elena Gadel: La Noe ha passat per llocs diversos i ha tingut la crisi dels 40. Tot el que li ha passat, ho relaciono amb aquesta crisi i les ganes de viure que moltes dones tenen a partir d’aquesta edat. Allò típic de voler que et passin coses encara que siguin dolentes. Ella ha necessitat viure i marxar del niu com una adolescent. Ho ha fet, ho ha viscut i s’ho ha permès amb totes les conseqüències que això li ha comportat. Després d’haver-ho fet s’ha adonat que una vegada viscut, ella el que volia era tornar a casa. El Miquel li ha permès viure tot això amb una llibertat molt gran i, per això, potser ha conegut l’amor amb el Miquel encara més. Ha vist que, realment, el paquet Miquel-família-llar és el que vol per al seu futur.
El Miquel, per la seva banda, també ha experimentat una nova realitat.
Eduard Farelo: Jo m’ho he passat molt bé aquesta temporada perquè ha estat una trama amb prou tensió i prou coses per poder gaudir-la com a actor. Hi havia una part positiva i una negativa, que al final hem tingut menys escenes junts després de molts anys treballant plegats i entenent-nos molt bé perquè ella ho fa tot molt fàcil. M’ho he passat molt bé. A més a més, he tingut la sort de poder compartir una nova etapa amb la Xènia Reguant que és una actriu fantàstica amb qui m’he entès molt bé. Jo dono aquesta etapa com una de les meves preferides de totes les que hem tancat.
EG: Jo també, per mi ha estat de les millors.
EF: Tot això és positiu perquè després de set o vuit anys és fàcil que et plantegis què més t’ofereix aquest projecte. Ara els demanarem als guionistes que continuïn per aquí.
Aquesta parella ha patit tota mena de problemes diversos. Els guionistes no deuen saber què més inventar-se per aportar-los encara més trames. Però un començament bo pot ser aquesta reconciliació tan esperada.
EF: Hi ha hagut un clam popular perquè ens reconciliéssim entre nosaltres perquè a tots ens agrada que les històries acabin bé. Que acabar bé no té per què voler dir estar junts, però, jo mateix he defensat aquesta idea de la separació i m’hauria semblat bé que els guionistes haguessin decidit que finalment visquessin les seves vides per separat. El que mola és que davant d’aquests conflictes de relacions de parella, la gent actuï d’una manera adulta i siguis capaç d’intentar entendre el punt de vista de l’altre i que això no afecti la vida familiar. Què més ens tenen preparat? No en tinc ni idea, però els guionistes són molt espavilats.
EG: També és veritat que el fet de tornar es pot veure com una cosa conservadora. Per què tornen? Potser no s’entén per enlloc després de tot el que hem viscut… Però si ho gires, potser no deixa de ser una relació hiperlliberal i lliure. En el fons, hem viscut moltes coses, ens hem enfadat, ens hem perdonat i encara som aquí. Depèn d’on ho miris, té una mirada o una altra.
El novembre del 2022, vostès em deien que molta gent pel carrer els demanava que no se separessin… i ha acabat passant. Què van pensar en llegir que els guionistes havien pres aquesta decisió?
EG: Nosaltres els guions els rebem només dues setmanes abans, així que tampoc no sabem massa què passarà i ens deixem portar.
EF: Jo no diré que tenia la certesa, però sí que des del moment en què va començar la trama de la separació vaig tenir bastant clar que al final de temporada ens tornarien a ajuntar. Està malament que ho digui, però tenia aquesta sospita.
EG: És que després de set anys… I això que també era complicat que ens trobessin un amant! Jo em preguntava a qui posarien i m’he trobat amb què ens han posat uns partners, la Xènia i el Carlos Troya, que molen molt.
EF: Efectivament, és una sort poder canviar les fitxes, treballar d’una manera nova i trobar-te amb un altre actor o actriu.
Va costar molt que els separessin i ara els tornen a reconciliar. Han actuat com a parella i com a exparella. Què els agrada més?
EF: A mi m’agrada molt que ens donin espai perquè això permet que es vegi que estem enamorats, però també mostra una mica de conflicte. Som dos personatges amb caràcters bastant oposats. La Noe és una tia de bandera i el Miquel té una vida més tranquil·la i pausada. Quan es provoquen aquestes friccions entre ells, a mi m’agrada molt i m’ho passo bé. L’inici d’aquesta relació a la sèrie, de fet, partia una mica d’aquestes friccions entre dues persones diferents que s’enamoren. En aquest punt, sempre ens donen marge per jugar a la comèdia i trobar coses noves.
Vostès creuen en les segones, terceres o quartes oportunitats en l’amor?
EG: Jo encara soc jove per respondre’t a això… Però, sincerament, jo creia que el Miquel i la Noe tallarien definitivament després de tot això. Quan una cosa es trenca d’aquesta manera, penses que ja no es pot arreglar. Ara bé, la vida et sorprèn.
EF: Jo crec que la vida està plena de parelles que es donen una pausa i després es retroben. Jo soc molt defensor de la llibertat absoluta, per això, i soc d’aquells que quan algú em diu que s’ha separat el primer que faig és felicitar-lo. Alguns d’entrada se m’emprenyen, però entenc que si ho fas és perquè ho vols fer. Sí que és veritat que en relacions de parella, moltes vegades hi ha algú que vol separar-se i un altre que no. Sempre és un motiu de felicitat separar-se si l’altre no vol estar amb tu i, mira, si després et retrobes doncs també està bé.
Com si fos ahir sempre tracta temàtiques socials i, en aquest cas, ha parlat del tema de les infidelitats i la manera com gestionar-la. Què els sembla la feina dels guionistes en aquest cas concret?
EF: El que m’ha agradat ha estat, precisament, com han enfocat els guionistes la resposta masculina del Miquel respecte a un tema com aquest. Ha sortit una mica de l’establert, ja que estem acostumats a una mirada una mica més airada de l’home i m’ha agradat que aquest tio fos capaç de comprendre què li estava passant a la seva parella i no respondre d’una manera agressiva o únicament amb la gelosia.
Les ficcions de TV3 comencen a incorporar qüestions que abans semblava impensable que acabessin tenint cabuda a una televisió pública.
EF: Jo que fa bastants anys que faig ficció en aquesta casa, veig que la mirada de la societat ha canviat. Les trames es desenvolupen d’una manera molt diferent de com ho feien abans. La majoria de les trames del Com si fos ahir serien guixades del guió en les primeres sèries que vaig fer en aquesta casa perquè llavors la societat no les hauria entès. Hi ha una evolució de les relacions socials i com reaccionem als conflictes.
EG: Això ho dius tu com a home, però jo com a dona crec que encara falta una miqueta. A la Noe l’han apallissat! Tot el que el Miquel li ha permès, la societat li ha negat. I ho puc entendre perquè moltes dones han volgut fer el mateix i no els hi han permès… Les dones que em diuen que ‘què guai ‘tot el que ha fet el meu personatge ho diuen perquè, segurament, els ha passat alguna cosa similar. Encara falta una mica d’aquesta visió.
Ha rebut un feedback negatiu pel carrer arran de les decisions de la Noe?
EG: Sí. Quan el Miquel va anar amb una prostituta, la gent pel carrer em deia que el perdonés. I, en canvi, la Noe té una relació amb una altra persona de la qui s’ha enamorat i és penalitzada. Encara queda feina a fer. També és veritat que molta gent de la que ha penalitzat això, ara està contenta que hagi tornat amb el Miquel perquè en general tothom està content que hagi passat.
Creuen que alguns teleespectadors infidels o banyuts s’han pogut sentir identificats?
EF: N’estic convençut. Al final, les infidelitats són més antigues que anar a peu. Les parelles poden passar per moltes situacions i pot ser que algú senti que li falta alguna cosa en la seva relació i opti per buscar-ho fora. El més important aquí és que la falta de veritat i certesa és el que provoca més friccions, quan s’instal·len les mentides en les relacions. Això és el que fa mal… Però si enfoques les coses de manera directa i veus que l’altra persona té una necessitat, doncs què has de fer? Deixar volar.
Què té aquesta sèrie que, després de tants anys, encara volen continuar treballant-hi?
EG: Jo aquí he descobert un camí meravellós. Jo no havia fet ficció mai i, per mi, és una experiència brutal. Tot el que m’emporto a la motxilla ho exposo a l’escenari després. Personalment, és una experiència molt bona i tenir l’Eduard com a company és una escola. És així. Per mi llevar-me a les 5:30 del matí és un regal de la vida.
EF: A la pandèmia recordo que la ficció del migdia va estar posada en perill o en cert risc, però al final la ficció dels migdies de TV3 és un pal de paller que aguanta, una mica, tota la resta de la ficció i el món de la interpretació. Els qui portem aquí set anys, veiem que fora fa molt de fred… Aquesta és una professió molt dura i només podem dir que tenim molta sort d’estar aquí.
Que sigui una sèrie diària amb tants capítols també els força a autodirigir-se una mica i haver d’aprendre’s un munt de guions, però.
EF: Sí, també és cert que has de fer un esforç per no apalancar-te perquè el més fàcil és arribar aquí amb les seqüències mig apreses i fer-les una mica de qualsevol manera. El que demana una sèrie com aquesta, en la qual fem moltíssimes seqüències, és intentar autoimplicar-te una mica i autoexigir-te per intentar no abaixar el nivell i donar-ho tot a cada escena. Aquesta és la guerra en què estem. Ara, després de deu mesos gravant, arribem a final de temporada amb les bateries apagades. Ens queda poc per començar les vacances i necessitem parar.
