L’Atrapa’m si pots s’ha convertit en el concurs de moda de la temporada. Aquest dijous 3 d’abril Simón Casas (Barcelona) es va endur el pot històric de TV3: 223.000 euros, sumats als 18.000 euros que havia acumulat durant els 50 programes en què ha participat. Poques hores després l’emissió de la batalla final pel premi més gran del concurs presentat per Llucià Ferrer, el concursant atén El Món per parlar sobre com ha estat la seva experiència i comentar alguns detalls desconeguts de la seva estada en el programa.
Com ha estat reviure la victòria veient l’emissió dies després de la gravació?
Tremendo. Només cal dir que tot el que no vaig plorar en aquell moment ho he plorat entre ahir a la nit i aquest matí. Ha sigut un moment molt maco. És una cosa absolutament inesperada i molt bèstia perquè no saps la quantitat de gent que ho ha vist i que el programa els ajuda a escapar dels seus problemes. És una cosa que no t’esperes i és fantàstica quan la veus.
Per què va decidir participar en l”Atrapa’m si pots’?
Ja havia intentat participa-hi quan va començar, l’any 2018. Però en aquella ocasió, per la raó que fos, no van considerar que fos un bon candidat per concursar. Havia participat en uns altres concursos i em va quedar una espineta clavada. I dic, ostres, vull tornar a sentir l’adrenalina, l’emoció, perquè és una experiència divertidíssima concursar, com en qualsevol altre lloc. Aquesta vegada semblava que sí, que els vaig entrar pels ulls i van dir, vinga, que t’esperem.
Com ha vist la seva evolució com a concursant?
Jo mateix m’he sorprès perquè sí que és cert que la gent del voltant et diu que ho fas molt bé, però no és el mateix que t’ho diguin els que et coneixen i que ho valoren tot, a veure-ho tu mateix des de fora i veure la quantitat de respostes que dius.
Havia participat en altres formats abans, coincidint amb la Bàrbara, la que ha sigut la més veterana. Com ha estat el retrobament a l”Atrapa’m si pots’?
L’altra vegada vam anar al mateix concurs però no vam arribar a coincidir a plató, cosa que sí que he fet ara, a l’Atrapa’m. L’experiència ha estat brutal. Aquesta famosa cobra que em va fer un dia que li vaig proposar ballar durant el programa, que tothom recorda i que fins i tot ha sortit a l’APM! Va ser un moment molt divertit. Posen la música i jo, que ja estava confiat, dic, ‘va, doncs fem una mica de diversió’, i ella va dir, ‘no, no, deixa’m estar’. Però va ser un moment divertíssim i hem fet un munt de confidències, parlàvem de tot plegat… Ha estat una companya fantàstica, una rival temible, però boníssima. I la veritat és que ella també es mereixia aquest premi.
Com va viure l’emotiu comiat de la Bàrbara?
Va ser dur perquè a tot ens ha passat. Jo mateix vaig tenir dos o tres programes que gairebé me’n vaig. I ella també en va tenir algun, però, clar, no t’ho esperes. Se’n va algú amb qui vaig estar una pila de programes al costat i em vaig sentir una mica orfe. De fet, uns programes després vaig portar una samarreta, fent-li un homenatge precisament per això, per mostrar com havíem arribat a congeniar tots dos.
Ara que ha guanyat, farà una samarreta de la victòria?
Ja la tinc feta, evidentment. Va començar com un petit gest després de dir ‘Ei, ens hem quedat a una pregunta del pot, no passa res’. Al final això es va convertir com en una mena de llenguatge, però sí, hi ha una samarreta preparada per això i en algun moment acabarà penjada de la paret per recordar-me tot que tot es pot aconseguir si s’intenta de debò.
Ens pot avançar com serà aquesta samarreta?
Us podeu imaginar que és una samarreta dedicada expressament a la pregunta que em va donar el pot [Contra qui va jugar el Barça el primer partit de futbol que va emetre TV3?, que era l’Osasuna], on apareix gairebé tot el que té a veure amb el partit. Les alineacions del Barça, de l’Osasuna… Una samarreta molt divertida, sobretot pel procés de fer-la.
L’Albert va convertir-se en els darrers programes en el seu rival directe. Tenen relació després de la seva victòria?
I tant. De fet, aquests dies, com que hem fet alguna altra trobada conjunta per fer promocions del programa, hem tornat a coincidir i tenim pendent una passejada conjunta per Olot, però hauré de sortir amb casc per si algun fan de l’Albert ens vol dir alguna cosa [riu].
Vostè ara també és una celebritat i deu ser complicat sortir al carrer
No ho sé perquè no he arribat a sortir avui, però després ho comprovaré. Segurament hi haurà gent que m’aturarà pel carrer, però ho gaudirem mentre hi sigui, evidentment, i amb tot l’agraïment, perquè això és una cosa que s’ha de celebrar.
Prepara possibles preguntes abans de gravar els programes?
Una mica sí. Cada concurs té les seves particularitats i en ser un concurs de TV3 i que s’emet per tot Catalunya, el més normal és que facin preguntes sobre programes que han fet a la casa, tant a la tele com a la ràdio, que hi hagi música d’aquí… Això sí que és un tema que preparo una mica. Però la resta, bàsicament, és l’experiència que hagis viscut. Això sí que ja ho he comprovat, com que ja he participat altres vegades en altres llocs. El que marca la diferència, el que fa que gent com la Bàrbara, com jo, com l’Albert, destaquem una mica, és precisament tot el bagatge que portem. La curiositat, la inquietud, haver viatjat, tenir ganes d’aprendre coses… Tot això és un aprenentatge que fas per a tota la vida. La diferència és que, quan arribes a un concurs com aquest, et fa destacar. Després quan ets allà, et trobes que els guionistes van per una altra banda i dius, mare meva, i això per on anirà?
Quina creu que estat la pregunta més difícil?
Una que sempre posem en petit comitè a casa és la de l’estadi més gran del món, que tothom té al cap l’estadi Maracanà al Brasil, quan en realitat és el de Rungrado, a Corea del Nord, cosa que, per cert, vaig encertar. Aquesta potser per a mi no era la més difícil, però sí que és la més simptomàtica. Si hagués de destacar una, potser, a banda de la de l’Osasuna, crec que seria aquesta.
Com l’ha ajudat personalment l’experiència del concurs?
L’agraïment i sobretot la sorpresa que tota aquella feina que fas, feina a tots els nivells, anar per la vida, intentar seguir el teu propi camí, trobar-me que de vegades la vida realment se’t posa al davant i et diu vine cap aquí que gaudirem. Serveix per adonar-me que aquestes coses de vegades passen i els somnis es compleixen, molts cops com a sorpresa per a un mateix.
Què farà amb aquest premi?
Una frase que pot semblar molt suada, però que aquí adquireix molt de sentit, que és comprar temps. Ara, evidentment amb tot l’enrenou que s’ha muntat, vull gaudir-ho, amb tota la intensitat, i quan tot baixi una mica vull dedicar un temps a reprendre alguns temes personals que tenia mig penjats per les presses de la vida. Un llibre que tinc mig escrit des de fa una pila de temps i m’agradaria aprofitar per acabar-lo. Tot i que a aquest Sant Jordi no hi arribo, la meva intenció seria poder acabar-lo i lluir-lo el Sant Jordi de l’any que ve.
