Manel Alías (Berga, 1977) ha recorregut Rússia des del 2015 de la mà de TV3 i Catalunya Ràdio, que el convertien en el seu primer corresponsal a Moscou. Va tornar a casa l’any passat amb la idea de deixar enrere aquesta feina, però l’esclat de la guerra a Ucraïna va fer que hi acabés anant com a periodista de guerra. Aquest diumenge, el 30 minuts emetrà un capítol especial en què parlaran precisament a través de la seva mirada única des del front rus. El reportatge li servirà per tancar una llarga etapa i per intentar explicar què hi ha darrere d’aquest conflicte bèl·lic. El Món parla amb el corresponsal abans de l’estrena.
En el 30 minuts d’aquest diumenge, TV3 vol aprofitar que hagi estat un dels pocs en tenir accés a les zones del Donbass controlades per Rússia. Què hi podrem veure?
Aquest serà un 30 minuts més personal. La guerra d’Ucraïna ha estat molt televisada, però té un buit en obligar els periodistes a escollir des d’on informar. El més fàcil i lògic és fer-ho des del bàndol ucraïnès perquè és el país agredit i al que s’hi arriba més fàcilment. Hi ha hagut molta informació, però des d’aquesta zona del Donbass pràcticament no hi ha hagut premsa internacional i jo sí que hi he estat.
Oferiran els testimonis d’alguns civils?
Es podrà veure com han patit els ciutadans d’aquells llocs en els que fa més de vuit anys que hi ha guerra i evidenciarem que la vida dels habitants de Mariúpol ha anat cap a pitjor des del 24 de febrer, moment en el que tenien una rutina relativament normal. Per una altra banda, mostrarem que el patriotisme en temps de guerra s’exalta encara més i que a Moscou la gent que està en contra de la guerra no pot dir la seva.
També s’inclouen entrevistes al president de Donetsk, al darrer Premi Nobel de la Pau i de russos contraris a la guerra que s’atreveixen a mostrar la seva oposició. No deu haver estat fàcil que en parlin obertament davant d’una càmera.
Veuran un regidor rus que, tot exercint les seves funcions, va demanar un minut de silenci per a les víctimes de la guerra i va dir que creia que els soldats russos s’havien de retirar d’Ucraïna. Aquesta persona estava sent jutjada per aquest acte quan la vaig entrevistar i, finalment, em va haver de respondre per escrit des de presó perquè l’han condemnat a set anys… només per donar un missatge pacifista. En el documental també apareixerà una persona que no puc dir qui és, que ha de sortir amb la cara i veu distorsionades perquè podria tenir molts problemes. A més a més, tenim el Nobel de la Pau d’enguany, el responsable de l’organització pels drets humans Memorial. En el seu cas, li podrien caure moltíssims anys de presó pel que ha dit davant de la nostra càmera.
Els catalans som conscients, realment, de la magnitud del que està passant?
No, és clar que no. És molt difícil perquè tendim a analitzar-ho tot des de la nostra perspectiva. Molts em pregunten per què els russos no protesten més i no ho podem entendre des de la visió occidental. Per moltes de les coses que han passat en les últimes setmanes a Rússia, aquí ja hi hagués hagut una revolució. Allà és impossible que s’aturi tot perquè no hi ha marge i els protestants no és que acabin a presó, sinó que també veuran patir la seva família i els seus negocis. És molt complicat tenir marge en un règim dictatorial, només cal veure la gran quantitat de policies i agents secrets que hi ha a Moscou.
Les actituds de Putin sorprenen els russos o a algú com vostè que ha viscut en el seu territori durant cert temps?
Jo mai no hauria dit que Putin començaria una guerra d’aquestes característiques i que s’arribaria a atrevir a atacar la capital ucraïnesa. Ara bé, sabia que seria capaç d’ocasionar aquest tipus de mal perquè té una trajectòria d’haver fet moltes barrabassades. El segrest d’una escola pels jihadistes va acabar en una autèntica massacre per culpa de la seva decisió d’acabar amb el conflicte encara que morissin innocents en l’intent. Si va ser capaç de fer això amb els seus propis pares, nens i professors russos… què no pot fer a un país al que qualifica de nazi? Ara bé, jo encara no entenc quina mena de profit pot treure de la guerra tenint en compte que ja tenia molt de poder i la situació molt controlada. De sobte ha fet una guerra que fins i tot pels russos és difícil d’entendre. Per això han de fer tanta propaganda, perquè si la gent sabés la veritat ningú no li donaria suport.
Com acabarà aquest conflicte?
Analitzar Putin a partir d’ara serà encara més complicat perquè resulta pràcticament impossible saber quins passos farà. No podem saber com acabarà tot això perquè la guerra en si ja no té sentit. Farà servir armes nuclears? Et puc dir que sí o que no i justificar-t’ho d’una manera o d’una altra. La realitat és que només ho sap ell. Que és capaç d’utilitzar-les? És clar. Si les farà servir? Això és el que no sé dir-te.
Com se celebrarà el final de la guerra d’Ucraïna?
El final d’una guerra sempre és una bona notícia, però malauradament aquí no hi haurà res a celebrar. El mal que ja s’ha fet és irreparable. Un cop se signi la pau i acabi la guerra, el conflicte continuarà. Hi ha una generació d’ucraïnesos que sent molta ràbia a dins seu, una ràbia que no poden controlar i que en un futur pot arribar a ser tòxica. Serà molt difícil de gestionar aquestes relacions veïnals en un futur i, per tant, crec que quan acabi la guerra el dolor es mantindrà.
D’on sorgeix la seva passió per Rússia?
La meva història té molt poca èpica periodística. Jo no tenia gaire clar què fer a la vida i la meva decisió d’anar a Rússia va ser molt poc professional, simplement tenia ganes de canviar d’escenari i viure experiències noves en un altre país. En aquesta, com en moltes altres coses, no soc un periodista model. L’únic que tinc és que crec, modestament, que faig un periodisme molt honest malgrat no ser un gran periodista. Tinc quatre normes, un codi ètic infrangible que crec que l’espectador nota de seguida. Faig coses de debò, penso en la història que vull explicar i ho intento fer sigui com sigui.
Aquest 30 minuts és incòmode per a vostè?
Totalment, molt, perquè m’he mogut en un escenari hostil per a mi. El poder no volia que fos allà i, a més a més, no era fàcil per les posicions prorusses que em trobava quan m’acostava a segons quins llocs. No plantejo el reportatge en contra o a favor de Rússia, jo vaig allà amb tota l’honestedat a intentar explicar què és el que hi passa. En el reportatge intento que el teleespectador m’acompanyi en un impacte tan gran com entrar en una zona castigada per un conflicte.
En les facultats moltes vegades s’aplaudeix i s’alaba molt la figura del periodista de guerra i l’enviat especial a zones de conflicte. Vostè que se les ha vist de tots colors, recomanaria aquesta especialització?
La guerra està mitificada, no té res de bo i cobrir-la tampoc no et donarà res de bo. Cobrir una guerra està mitificat i és incòmode. Hi ha molt poca gent que hagi tingut aquesta experiència, afortunadament, i precisament tendim a mitificar-ho perquè és extraordinari. Jo no soc d’aquest tipus de periodista que va perseguint les guerres que hi ha pel món independentment de la zona en la que succeeixin. Jo cobreixo una zona, que és Rússia, i aquí hi ha hagut un conflicte que m’ha forçat a parlar-ne. Preparar-se molt per cobrir guerres no sé fins a quin punt és important… De fet, no sé si hauria d’haver-hi una especialització en això perquè el més important és conèixer la zona, l’idioma i el context d’allà on ha esclatat el conflicte.
S’ha vist en perill de mort real diverses vegades, uns traumes que deuen deixar ferides emocionals.
Una guerra pot perjudicar-te el cap. Hi ha coses que hagués preferit no haver vist mai, la veritat. Sempre vigilo molt perquè és lògic que la gent que et veu pateixi per tu, però és que el que pateixo jo no és res en comparació al que viuen els altres ciutadans d’allà. De moment no he quedat tocat excessivament, però no ho saps mai. Com a experiència humana, aquesta és millor suprimir-la.
Diu que tenia ganes de fugir de la guerra i que no li ha aportat res, el que pot semblar incongruent tenint en compte que va ser vostè mateix el primer en marxar cap a Ucraïna en esclatar la guerra malgrat haver abandonat la plaça de corresponsal un any abans.
Jo ja havia tornat a Catalunya i havia acabat la meva etapa com a corresponsal. El que passa és que, quan va esclatar la guerra, vaig entendre que era la persona indicada per anar-hi. Encara s’havien de fer les acreditacions i anar a Rússia és molt complicat, així que no em va quedar una altra. No em van obligar a anar-hi, però sí que em vaig adonar que havia de fer-ho jo. També et dic que si aquesta guerra m’hagués enxampat en la meva primera etapa de corresponsal, sé que hauria fet molta més cosa de la que he fet. Ara, en canvi, veig que és millor que no hi torni perquè al final m’acabarà passant alguna cosa. Ara estic aquí i és una decisió presa per motius personals i professionals, però tinc una doble sensació: em sento bé en veure’m sense perill, però alhora em plantejo per què he tornat si allà encara estan igual. Si era important cobrir-ho ahir, per què ara no? La guerra és molt incòmoda per moltes coses i una d’elles és aquesta, que no estàs còmode cobrint-la i tampoc quan marxes.
Si hagués d’escollir el pitjor moment d’aquesta darrera cobertura, quin seria?
Jo abans pensava que el més dur era veure les experiències de l’altra gent patint, quan veus un marit que ha perdut la dona o el fill. L’impacte de veure’ls plorar al costat dels cadàvers creia que era el més bèstia, però els psicòlegs diuen que no és així. Els impactes més durs arriben en els moments en què penses que et moriràs, el que no podem controlar.
Vostè ha tingut la sensació que moriria dues vegades, explica. Una d’elles es va mostrar per TV3 quan quatre míssils van impactar contra l’hotel en el que vostè estava allotjat.
Sí. La primera va arribar durant un bombardeig a Mikolaiv, quan va començar un atac d’artilleria en el que saps que cadascun d’aquests impactes té metralla i pot matar-te. Allà vaig pensar que moriria, el mateix que em va passar quan estava a l’hotel en el que va començar l’atac. Vaig encendre la llanterna amb dificultats i encara sort que ho vaig aconseguir, perquè allà no hi quedava res i hagués caigut al buit.
Quins plans té ara que ha decidit tornar definitivament a Catalunya i abandonar la corresponsalia?
Fins ara he estat molt centrat en el 30 minuts, el que m’ha anat molt bé. Després descansaré uns dies i ja veurem… En principi estic a la secció d’Internacional, però el que tinc clar és que amb aquest reportatge tanco una etapa. Amb Rússia continuaré vinculat sempre, però professionalment vull fer un punt i a part. Faré algun canvi, no sé si important o no perquè no tinc moltes aspiracions professionals. Tinc la gran sort de tenir una feina fixa, així que ja veurem.
1 
