Crims torna a TV3 aquest dilluns, com esperaven una multitud d’espectadors que hi són addictes. La sèrie documental del periodista, productor, guionista i escriptor Carles Porta (Vila-sana, 1963) que el 2020 va fer el salt de Catalunya Ràdio a la cadena de televisió pública catalana ha provocat un boom de la crònica negra o, com es diu ara, el true crime. Ara n’arriben vuit capítols més. Però Porta adverteix que el segell del seu equip conquereix més mercats –tenen un podcast molt seguit a Amazon i el pack de quatre capítols sobre el crim de la Guàrdia Urbana va ser un èxit a Movistar–, i avisa obertament del perill que deixin de treballar per a TV3 pel que assegura que és un pressupost insuficient: “Qualsevol true crime d’Espanya o internacional es paga el doble del que paga Televisió de Catalunya”, assegura.
Comenceu amb el cas d’un nen. Un tema molt sensible.
Aleshores era menor d’edat, ara té 18 o 20 anys. La seva foto no surt, surt una reconstrucció digital. La privacitat del nen queda preservadíssima. El que busquem amb Kevin, que és el nom del nen i el títol del capítol, és que la gent visqui un thriller des del punt de vista de la mare. El que et passa com a mare quan et segresten un fill de 10 anys. És un thriller intens sobre una mare a qui cau el món a sobre.
Aquest capítol, com la resta de capítols d’aquesta nova temporada, els tituleu amb noms propis.
Noms propis de les víctimes. Kevin, Isidre, Manoli, Sonia, Marina, iaia Anita, que és un capítol doble, i la noia de Portbou, que no hi posem nom perquè no se sap qui era.
No se sap o no se sabia? Descobrireu alguna cosa nova en aquest capítol?
Ja ho veureu. Al final hi ha un doble gir increïble. Aquest cas ja el vam fer a la ràdio, però només vam fer-ne una descripció. Una noia que es va suïcidar a Portbou, i ja està. Ara hem trobat dos girs i anem més enllà.
“Qualsevol true crime que vegis a Espanya o internacionalment, el més barat el paguen el doble del que nosaltres cobrem de Televisió de Catalunya”
Això és el que va passar amb el cas Helena Jubany. Va ser el primer que vau fer a la ràdio, no va passar res, i al cap de gairebé dos anys es fa a la tele i és un daltabaix.
A la ràdio el vam fer el setembre del 2018. Va ser idea de Lídia Orriols [periodista de Catalunya Ràdio], que és de Sabadell. I a la tele va ser l’últim cap de la primera temporada i, efectivament, arran d’aquella emissió es van moure moltes coses. L’advocat Benet Salellas el va veure i va posar-se en contacte amb els Jubany per fer-se càrrec del cas, perquè l’hi havien demanat anys abans i en aquell moment no havia pogut. La sacsejada que va provocar l’emissió va fer que es reobrís el cas i ara hi ha una persona imputada i el jutge diu que hi ha indicis suficients per considerar-lo possible autor dels fets. Això és molt gros després de vint anys.
Això per què passa amb el programa de la tele i no amb el de la ràdio?
Per molts factors. Quan vam fer el cas Jubany a la ràdio devíem tenir 50.000 descàrregues de cada capítol. Els capítols d’Helena Jubany a la tele els van veure mig milió de persones. Es van sacsejar moltes coses i l’estructura judicial probablement va entendre que havia de mirar el cas amb uns altres ulls. La tele és multiplicació i repercussió. La ràdio és més intimitat, companyia. Tot i que ara mateix a la ràdio ja tenim 250.000 descàrregues de mitjana per programa, i en alguns casos hem arribat a les 700.000.
S’estan retroalimentant la televisió i la ràdio de Crims?
Segur, tot i que tenen uns públics molt concrets un canal i l’altre. Per Sant Jordi, que he estat signant llibres, m’he trobat que molta gent venia pel podcast de la ràdio. És un hàbit escoltar les històries amb el podcast. Uns van a córrer, altres els escolten de viatge, uns se’l posen per dormir, altres per no adormir-se… Però sí que és cert que ràdio, tele i llibre es retroalimenten i s’ha creat una comunitat molt gran i molt transversal.
Quan vau crear el producte va ser perquè hi crèieu, però us podíeu imaginar aquest èxit?
No. De la mateixa manera que no crec que hi hagi cap equip que el primer dia de campionat estigui convençut que guanyarà la Lliga, encara que hi aspiri, nosaltres quan vam començar no ens imaginàvem que es produiria aquest fenomen tan important. I ara hem de mirar de consolidar-ho i no espifiar-la, ser molt sòlids i molt exigents en cada capítol, en cada minut, en cada frase. Ara tenim un públic molt gran, és molta responsabilitat.
Com us ha canviat la manera de treballar des del principi?
Al principi ho feia més jo sol. Ara tinc un equip magnífic sense el qual no faria absolutament res. Fem més casos, amb més formats i té un puntet d’industrialització, però ha de continuar sent un treball d’artesania, d’orfebreria narrativa. Requereix una intenció i una passió molt grans. El que ha canviat és que hem crescut moltíssim en públic i cada vegada hem de ser més exigents, el nostre nivell d’exigència ha de ser cada vegada més alt, perquè el públic no en tindrà prou sempre amb el mateix.
“En els primers dossiers per vendre el programa a Catalunya Ràdio, dèiem que l’objectiu era explicar la part fosca de la societat. D’aquí va néixer la frase ‘posarem llum a la foscor’”
O sigui que us veieu obligats a mantenir la capacitat de sorpresa…
I ho aconseguirem. El repte és aquest, cuina cada vegada una mica millor. Ara ho hem obert molt a tenir més participació de més familiars i de víctimes, perquè t’expliquin la història directament. Això ens dona una força emocional molt gran. Ja ho vam fer amb el capítol titulat Castell, i aquesta temporada ve molt carregada en aquest sentit.
El fet que el producte sigui tan massiu no intimida els protagonistes?
Nosaltres intentem parlar sempre amb les famílies. I la immensa majoria tenen ganes d’explicar la seva història, volen socialitzar el seu dolor perquè el sistema no els ajuda. Que condemnin el culpable és una cosa puntual que òbviament ha de ser així. Però el sistema deixa les famílies de la víctimes i les mateixes víctimes, les que són supervivents abandonades, i amb Crims fan un dol mediàtic. Els fem cas, els escoltem i reproduïm la història que van viure, el dolor que van viure i que moltes vegades encara viuen. Agraeixen aquesta socialització perquè ho fem amb tant respecte que se senten molt ben tractats.
Aquesta és una de les raons per les quals heu posat el nom dels víctimes com a títols dels capítols?
Sí. És una cosa que farem aquesta temporada, no ho farem sempre. És un petit homenatge que fem a les víctimes. Molt petit, perquè no és el nostre objectiu. Nosaltres no fem homenatges, no jutgem. Expliquem històries i prou, que ja és prou difícil i és l’objectiu que tenim.
Però, encara que no sigui el que busqueu, en alguns casos desencadeneu que passin coses, com ha passat amb el cas Jubany.
Si pel camí et trobes que pots ajudar a reobrir un cas pendent, fantàstic. Però tenim una dotzena de famílies que ens han demanat que fem casos d’assassinats que estan sense resoldre i no sempre els podrem ajudar. No tenim temps, no tenim diners i no és la nostra funció. Resoldre un cas és feina de la Guàrdia Civil, dels Mossos d’Esquadra, dels jutges, dels fiscals, del sistema, que per això cobra, per a això existeix. Nosaltres som explicadors d’històries, no busquem resoldre crims, no volem tancar gent a la presó. Però si mentre investiguem un crim podem ajudar, millor que millor.
Fins ara, la immensa majoria de casos que heu tractat han sigut casos resolts. Però aneu entrant en casos oberts. El de Portbou n’és un altre…
Hi estem entrant però molt a poc a poc. No tenim temps, no tenim pressupost per fer això. Necessitaríem una complicitat molt més gran de la tele, que no tenim en aquests moments…
Complicitat en forma de recursos?
Sí, en recursos. No podem fer en un any un cas obert en què els Mossos fa deu anys que treballen…
No es tractaria de resoldre’ls, sinó d’explicar-los. Tot i que costa molts més de fer-hi participar policies, fiscals i jutges en un cas obert.
Amb el cas Jubany va venir tothom…
I els espectadors vam al·lucinar.
Aconseguir que vulguin parlar d’un cas obert realment és molt més difícil. El que va passar amb el cas Jubany va ser que com que feia gairebé vint anys tothom el donava per mort, per tancat…
Per què hi ha un boom de crònica negra, que ara se’n diu true crime, en ple segle XXI?
Les històries reals atreuen i les plataformes han ajudat que es facin bones històries. Jo tinc un amic que es diu Guille Cascante, que és el productor executiu de Goroka [una de les productores que fa el Crims televisiu], que diu que no està moda el true crime, sinó que està de moda Crims.
De true crime, de crònica negra n’hi ha hagut sempre, el que passa és que d’alguna manera ara, en el nostre entorn, hem aconseguit posar al top un producte que té una transversalitat i un impacte social enorme. Però això jo ho he fet sempre, el 30 minuts sobre el cas de Tor és del 1997, i avui en diríem true crime. I, dit sigui de pas, qualsevol true crime que vegis a Espanya o internacionalment, el més barat el paguen el doble del que nosaltres cobrem de Televisió de Catalunya. Però això estem en vies d’arreglar-ho.
Tenen problemes pressupostaris…
Doncs aleshores potser deixarem de fer-ho. Nosaltres volem estar molts anys a Televisió de Catalunya i a Catalunya Ràdio, és on hem nascut, és casa nostra i tenim un gran interès a arribar a acords i fer que això sigui un producte per a molts anys. Ho hem de fer possible entre tots. Per part nostra ho estem intentant. Ara necessitem que l’altra part ho entengui.
L’expansió de Crims està portant el producte fora de Catalunya. Altres vegades s’han intentat operacions del mateix tipus i a Espanya han fracassat, tot i que es tractava de productes d’humor. Ara parlem d’un altre gènere però a vegades la mirada és difícil de traslladar.
La qualitat amb què treballem fa el producte exportable. No és el mateix que fer humor, perquè cada país té el seu toc. A l’hora de narrar una història, la mirada amb què ho fem és exportable. Els capítols del crim de la Guàrdia Urbana van tenir la millor estrena d’un producte aliè a Movistar+, dit per ells. I el podcast d’Amazon, ¿Por qué matamos?, és el més escoltat de la plataforma. Un 23% dels clients de la plataforma en són perquè volen escoltar el nostre podcast. Per tant, a Espanya està funcionant i molt.
La periodista Tura Soler, que ha publicat recentment el seu llibre sobre el crim del pantà de Susqueda, ens deia fa poc en una entrevista que, després de 30 anys de publicar crònica negra la gent la coneix i la reconeix ara perquè ha col·laborat amb uns quants capítols de Crims. Segons ella, Crims ha posat llum a la foscor de l’ofici de periodista de successos.
No era l’objectiu però sí, això ha passat, i n’estic content perquè gent com Tura Soler fan una feina molt difícil, molt interessant i molt útil, perquè la gent vol saber què hi ha darrere dels crims. I la gent que fa crònica de successos diària fan un dels periodismes més difícils que hi ha.
D’on va sortir la frase que s’ha convertit en un hit?
L’any 2018, quan vam fer els primers dossiers per vendre el programa a Catalunya Ràdio, exposàvem que l’objectiu era explicar la part fosca de la nostra societat, cosa que requereix llum. D’aquí va néixer la frase ‘posarem llum a la foscor’. Després, a l’hora de fer el primer guió, com els formats narratius es construeixen també repetint frases claus, em va semblar que per acompanyar la sintonia que havia triat Sergi Cutillas, de Leonard Cohen, la frase ‘intentarem posar llum a la foscor’ era adequada. Però no t’imagines de cap manera que s’hagi de convertir gairebé en una frase feta.
