Carles Porta: “El sistema penal només funciona bé per esclafar i si ets independentista”

ENTREVISTA al periodista que triomfa amb 'Crims' a TV3 i que acaba de publicar 'La farmacèutica', sobre el segrest d'Olot

Si fins ara hi havia una periodista que era la que més coses sabia del segrest de Maria Àngels Feliu –Tura Soler, d’El Punt Avui–, ara ja n’hi ha un altre. És Carles Porta (Vila-sana, Pla d’Urgell, 1963), popular per l’èxit esclatant del programa Crims, de TV3. Mentre posava llum a la foscor davant de les càmeres, treballava sigil·losament a l’ombra per escriure La Farmacèutica (La Campana), el llibre amb què intenta fer justícia a la víctima del segrest més llarg i més desastrós, que va deixar en evidència la Guàrdia Civil, els jutges i la fiscalia. Per reconstruir aquesta història, va buidar el sumari i tot el material periodístic disponible fins a convertir-lo en un excel de 186 pàgines que recollia els detalls del cas “dia per dia”. “Els detalls són la vida”, assegura durant la conversa, a la nova llibreria Ona.

Has publicat tres llibres sobre grans crims en entorns rurals, el de Tor, el de Fago i el segrest d’Olot. Se t’està convertint en una especialitat examinar grans delictes en aquest tipus d’entorn.

Els crims en aquesta mena d’entorns tenen la particularitat que tot està més concentrat. A Tor, a Fago i a Olot, la intensitat és més alta. Tothom es coneix, de seguida apareixen les desconfiances, de seguida se sap tot o no se sap res. I penses ‘com és possible que amb un entorn tan controlat hi hagi tantes incògnites?’. Però el meu cas no és buscat. A Tor, a cobrir la història per primera vegada, m’hi va enviar TV3 per al TN. Jo no hi volia anar!

Home, però si tu ets de Lleida!

Per això, que sabia que era molt lluny! A més, soc d’un poble que es diu Vila-sana que avui té 700 habitants però que llavors en tenia 400. Sabia que entrar en un poble tan petit és molt complicat. La gent es tanca. És normal. Ets un foraster. Costa molt que t’obrin la porta de casa seva, i més quan hi ha un crim. Però ja que hi anava, vaig intentar fer-ho bé. Per al primer reportatge, per al TN, només vam tenir advocats que ens parlessin. Després, per al ’30 minuts’, ens va costar un mes tenir el primer nadiu que parlés amb nosaltres amb tranquil·litat. A Fago m’hi va enviar el diari ‘El Mundo’ i em feia gràcia que fos un ‘fuenteovejuna’ modern, tots els veïns eren sospitosos. Van agafar ADN de tothom. Hi havia 13 veïns i la vídua va fer una llista de 19 sospitosos.

Carles Porta, periodista creador de 'Crims' i autor de 'La farmacèutica', el 25 de març del 2021 / Jordi Play
Foto: Jordi Play

I per què decideixes escriure ‘La farmacèutica’ tants anys després?

Perquè no hi havia cap llibre que expliqués aquest cas bé, des del principi fins al final. Jo sempre havia pensat que aquest llibre l’havia de fer Tura Soler o algun periodista de la zona, però no ho feien. Hi havia ‘Estampes del segrest d’Olot’ [de Tura Soler i tres periodistes més d’El Punt], però era del 1994, d’abans que resolgués el cas. Posterior al 1999, que és quan detenen els segrestadors, no hi ha cap llibre, només el de Jacinto Vicente que ho explica des del punt de vista del secretari judicial d’Olot. No hi havia res sobre el que va arribar a patir Maria Àngels Feliu. I fa 3 anys i escaig vaig decidir que el primer pas era parlar amb ella…

Però ella no vol que se’n parli ni que se n’escrigui res.

Jo hi vaig tenir una conversa molt llarga. I em va dir que no m’ho podia prohibir. Però jo li vaig dir: ‘Si tu em dius que no, no ho faré. No faré un llibre contra tu’. Em va respondre que l’únic que em demanava era que no li fes més mal. I em va dir que no col·laboraria, que no volia parlar-ne, que li feia mal recordar-ho. Però no calia que en tornés a parlar. Ja hi havia molt material [al sumari], m’hauria semblat una tortura fer-l’hi reviure. El que he intentat és explicar el que li va passar però sense fer-li més mal.

Això devia ser molt difícil. El ‘mal’ és molt subjectiu…

Aquest debat és molt interessant. Quan em diu ‘no em facis més mal’, què vol dir exactament? Es refereix al segrest, és obvi, i al que va passar quan va sortir del forat, als mitjans de comunicació que no paraven d’explicar mentides sobre ella. No volia que alimentés les mentides ni que furgués en la seva vida privada. I no ho he fet. El que explico en el llibre s’ho sap de memòria perquè ho va viure i ho va explicar a la Guàrdia Civil i al judici. El que passa és que l’incomoda que es torni a parlar d’ella. Ella voldria que s’esborrés de la memòria de tothom aquest fet, però això és impossible. La clau està en com ho expliques. Quina imatge es fa d’ella qui llegeixi el llibre. Jo crec que la immensa majoria de gent que el llegeix es queda amb la força que va tenir aquesta dona, que és gairebé una heroïna.

S’ha queixat també del ‘podcast’ que has fet per a Catalunya Ràdio.

És que tot ve del ‘podcast’, més que del llibre. L’incomoda, però aquesta incomoditat és impossible d’evitar. A no ser que decidís no parlar-ne mai més, que és una cosa que em vaig plantejar, que era el gran dilema.

I com el vas resoldre?

En la immensa majoria de les històries potents no tens mai el permís d’un tercer que hi està involucrat. Bé perquè és mort o bé perquè no li agrada el que expliques. Al final, és l’essència del periodisme, explicar històries que algú no vol que expliquis. En aquest cas, èticament m’he basat en aquesta pregunta: què explico de la víctima que li pugui fer mal? Res. I hi ha un altre factor que és un atenuant…

No t’estem jutjant!

Me n’alegro que ho diguis, perquè estaria bé, ho dic amb sarcasme, que ara se’m ‘condemnés’ per haver escrit una història en positiu sobre Maria Àngels Feliu, quan abans tothom li ha fotut hòsties i això ha quedat a la memòria de la gent. En tot cas l’atenuant és que en el moment en què jo parlo amb ella em consta que hi ha més gent que vol fer aquesta història. I, així com jo vaig contactar-hi a través d’un amic íntim i li vaig dir que si no volia parlar amb mi ni em plantejaria fer el llibre, els altres no ho van fer així. Es van presentar directament a la farmàcia. Jo no hauria fet el llibre si fa tres anys m’ho hagués demanat. Però el que no val és que m’ho digui tres anys després. Tot i que no m’ha dit res que no pugui assumir. El que m’ha dit, just abans del ‘podcast’, és que deixi molt clar que ella no hi ha volgut participar. Realment a qui ha incomodat és al seu entorn, no a ella, perquè ella ho tenia assumit. 

Ara hi ha un esclat del ‘true crime’ i l’èxit de ‘Crims’ a TV3 n’és un exemple. És només morbo o hi veus una dimensió més social?

Jo soc molt poc de gènere. Jo explico històries, en general. I les històries fosques tenen uns elements narratius molt potents. La clau, el que intento que em diferenciï, és la manera com es tracta les víctimes. La manera com expliques la història, la quantitat d’adjectius, el plans de sang i de cadàvers que poses. Quan expliques un crim, expliques la història d’un entorn i les relacions humanes que hi ha. Per exemple, en el cas de Tor. Aquell ’30 minuts’ és del 1997. Llavors ni es parlava del ‘true crime’.

Del que més es dol Maria Àngels Feliu és de les especulacions que es van convertir en un espectacle en programes com ‘La sonrisa del pelícano’, que va acabar motivant una querella seva. Veníem d’una època marcada pel cas d’Alcasser i de programes que també s’han criticat molt. Això s’ha frenat posteriorment…

S’ha frenat relativament. El que estan fent amb el cas de Rocío Carrasco no n’està gaire lluny…

Hi ha qui hi veu un valor social perquè desperta consciències.

Valor social perquè és una dona que denuncia un maltractament. Però és un espectacle com una catedral. Als anys 90 les televisions van descobrir que el drama, la mort, donava grans audiències. I no van tenir cap mena de mirament. Van omplir el teatre d’Alcàsser amb les famílies de les nenes a l’escenari participant en aquell circ mediàtic. En aquells moments ningú ho criticava. Després allò s’ha anat diluint, però continuen existint aquests continguts en els programes dels matins, de les tardes i de les nits. 

On és la frontera, doncs?

El cas de Rocío Carrasco és un exemple que el dolor ven, i si és el dolor d’una famosa encara més. Ho justificarem perquè denuncia un maltractament? Que hi haurà dones que a partir d’això s’atreviran a denunciar el seu cas? D’acord. Però aleshores hem de fer programes en què cada setmana surtin dones despullant-se emocionalment, o direm que és pornografia emocional? Els programes de Nieves Herrero sobre Alcàsser suposadament tenien l’objectiu de pressionar perquè trobessin els assassins. Això justifica multiplicar aquest tipus de programes? Jo crec que no. La clau és la frontera entre curiositat i morbo i en aquells moments no n’hi havia, tot era morbo. I cinc anys després, l’espectacle que munta Pepe Navarro a ‘La sonrisa del pelícano’ era donar tribuna a tres mentiders, parlant de coses com la teoria de l’autosegrest. Això li fa mal, perquè és mentida, i per això he volgut fer el llibre i el ‘podcast’.

Carles Porta, periodista creador de 'Crims' i autor de 'La farmacèutica', el 25 de març del 2021 / Jordi Play
Foto: Jordi Play

Mentre es parla d’aquest aspecte del segrest, no es parla del fiasco policial que va ser…

Terrible!

Per què es va produir un desastre d’aquestes dimensions?

Per una suma de factors. Des del primer instant, tot el que podia sortir malament va sortir malament. Davant d’una disjuntiva, quan hi havia dues opcions, tothom agafava la dolenta. Olot era lluny de tot. La Guàrdia Civil es va empipar amb el jutge perquè inicialment va donar la investigació a la policia municipal. I quan va entrar en el cas el primer que va fer va ser criticar la policia municipal, sense raó. L’únic que havia fet la Policia Local havia sigut recollir les empremtes i ho va fer correctament, però van filtrar que les empremtes s’havien empastat per una mala praxi dels municipals i no era cert. El problema havia sigut la humitat i que un dels implicats era drogoaddicte i suava molt més del compte.

Doncs ells es van passar anys sense resultats…

Els investigadors que va enviar la Guàrdia Civil venien de Barcelona i de Madrid, anaven amb prepotència i la gent d’Olot no els explicava res. Es pensaven que ho resoldrien en uns dies i allò es va convertir en un caos. I els segrestadors mai van actuar de manera coherent, no sabien com cobrar, van ser uns inútils. Tampoc va funcionar la comunicació entre cossos policials. Un municipal que tenia sospites fundades va trigar dos anys a parlar. I llavors no van donar la informació a la Guàrdia Civil perquè els havia menystingut, la van donar a la Policia Nacional, que va anara veure el fiscal i no va voler obrir aquella línia d’investigació, que era la bona. I la Policia Nacional no va voler dir-ho a la Guàrdia Civil i va deixar la informació en un calaix. 

Com pot ser tan desastrós tot un sistema penal tan orgullós com l’espanyol?

El sistema tendeix a autoprotegir-se, a tapar les errades. I en el segrest d’Olot, va multiplicar els errors que cometia. De fet, quan ja estava alliberada i feia vida normal i pagava impostos, encara va estar nou mesos oficialment morta, segons el sumari. Perquè no trobaven la manera de rectificar l’errada de la detenció i processament de Joan Casals i Xavier Bassa per segrest i assassinat. Aquest cas és la història d’una negligència col·lectiva absoluta.

Has volgut fer justícia amb la Policia Local d’Olot? 

Crec que se n’hi fa una mica. Jo no faig assaig, faig periodisme literari, i el lector treu les seves conclusions llegint la història. Però sí, he volgut fer justícia amb la Policia Local, tot i que també he reflectit que en alguns moments no van prendre decisions que ajudessin.

Hi ha moments còmics en la competició de maldestres entre els segrestadors i els investigadors. Buscaves aquesta hilaritat?

La buscava i l’he intensificat. He construït molts d’aquests moments buscant que el lector pugui riure. Són personatges de comèdia que estan protagonitzant una tragèdia. ‘Fargo’ és això. Buñuel fa això.

Un altre gran desastre policial que has abordat tu, a ‘Crims’, és el del cas d’Helena Jubany. Et veus capaç de dir quin dels dos és pitjor?

Pel que fa al grau de negligència policial probablement estan empatats. En el cas Jubany hi ha unes equivocacions gravíssimes de la policia, del jutge i del fiscal. No s’entén què van fer. I gairebé 20 anys després l’Audiència de Barcelona accepta que la investigació es va fer malament però revoca la reobertura del cas perquè diu que els fets ja es van analitzar. Estem davant d’una injustícia legal. El sistema penal no funciona bé, probablement només funciona bé per esclafar, i si ets independentista. Però no ajuda la gent.

Per això parlo de justícia social, que és el que intento amb ‘Crims’ i el que he volgut fer amb el llibre. He volgut deixar la víctima com es mereix, donant força a la seva versió i posant en evidència els que van intervenir en la investigació. Pere Navarro, governador civil de Girona, va arribar a dir quan la van alliberar que no hi havia evidències que hagués estat segrestada. Si has tingut 30 guàrdies civils investigant i només han sabut detenir dos tios que no eren els culpables i fer un informe dient que estava morta, si la busques enterrada a Albacete i després apareix viva, és una cagada monumental. I què fa? En lloc de posar-se al costat de la víctima, intenta tapar l’error del sistema.    

Carles Porta, periodista creador de 'Crims' i autor de 'La farmacèutica', el 25 de març del 2021 / Jordi Play
Foto: Jordi Play

Comentaris

    Luisnomeacuerdo 03/04/2021 11:52 pm
    Je je je típico artículo de la petarda está que se dice directora para insultar y menospreciar a los demás conciudadanos. Los mejores los fascistas independentistas de lazitos amarillos y mirada de odio sin duda. No vais a salir de vuestro pozo de mierda hasta que asumais el duelo. Que vida más triste la de los fanáticos lazinazis.
    21
    17
    Respon
    Eudald 03/04/2021 10:54 pm
    I a mi em sembla perfecte. Els indepes han fet molt de mal a aquest paus i ho tenen que pagar car.
    La Guarra InZivil y la Policia NaZional han estat uns paràsits inútils desde la seva creació! 03/04/2021 6:15 pm
    M’atreviria a dir que fins i tot abans de la seva creació, no servien ni per estar amagats. Ara si, a la que veien una senyera (llavors) o una estelada ara, treuen tota la bilis i la rabia natural que els defineix, i van a per totes, amb la total complicitat del governs i judicatura que han tingut sempre al darrera... En fi, un fàstic de gent i un fàstic de país...
      Anònim 04/04/2021 12:23 am
      Tú debes de ser bastante jilipollas,lo digo por tus razonamientos.
      21
      11
      Respon
      expat 03/04/2021 10:31 pm
      Les opinions al respecte sembla que no son unanims. A mi la Guardia Civil i la Policia Nacinal em semblen prou be i el que em fa fàsitc es la gent que no estima a la resta de la gent amb la que conviu i considera que son inferiors.
      20
      17
      Respon
        pepe 04/04/2021 11:23 am
        Pobret...
    I Carles Porta es creu que no és paranoic 03/04/2021 5:09 pm
    Vinga home, madura i no diguis aquestes xorrades com si fossin perles de la filosofia més transcendent.
      pepe 04/04/2021 11:23 am
      Vaja quin un ho ha anat a dir...

Nou comentari