Si hi ha un llibre del gènere d’èxit esclatant del true crime que es vendrà aquest Sant Jordi és El pantà maleït. Publicat per La Campana, recull mesos i mesos de feina de la periodista Tura Soler, d’El Punt Avui, investigant el crim del pantà de Susqueda, on van morir en estranyes circumstàncies dos joves del Maresme, en Marc i la Paula, l’agost del 2017. El relat, recreat narrativament per ser llegit com una novel·la però basat rigorosament en els fets reals, fa emergir el tèrbol submón que viu a la zona –una àrea inhòspita on històricament hi ha hagut històries sòrdides– i, alhora, qüestiona la versió oficial de la investigació dels Mossos d’Esquadra, centrada en un detingut, Jordi Magentí, sobre el qual no hi ha proves concloents. En aquesta entrevista, Tura Soler (Santa Pau, Garrotxa, 1963) planteja els dubtes que hi ha sobre el cas, explica el paper d’un comunicant anònim que li passa informació, un gola profunda que ella anomena “amic invisible”, i reflexiona sobre el funcionament del sistema penal i sobre el paper de la premsa en la informació de successos.

El títol, El pantà maleït, no queda curt, amb la quantitat de coses dramàtiques que han passat al voltant de Susqueda i continuen passant?

Sí, quan vaig decidir-me a començar a escriure el llibre vaig començar a rememorar casos que havia seguit en el seu moment i me’n vaig adonar de com era de llarga la llista. I a l’hora d’escriure ho he simplificat una mica perquè no fos excessivament farragós, perquè de casos de suïcidis n’hi ha molts. Però també hi ha molts successos en altres pantans, com el de Boadella, on recordo un cas d’un pescador que es creia que havia mort al pantà en bolcar la seva barca i al cap dels anys es va saber que ho havia simulat per fugir amb l’amant a França. I aquell mateix any hi va haver el crim del pantà de Foix, que al final va acabar sent el crim de la Guàrdia Urbana. Sembla que els pantans són propicis.

Tot indica que al voltant dels pantans hi ha tot un submón mig ocult. Acaba sent més un llibre sobre el submón que es belluga a la zona que un llibre sobre el crim.

D’entrada, el fet que sota aquella gran massa d’aigua hi hagi les restes d’un poble, la història d’una colla de gent, ja hi crea aquesta aura de misteri. Però sobretot són espais amb una doble cara. Perquè per un costat és un lloc idíl·lic, un paradís de la natura. Hi van famílies a passejar i gaudir de la natura. S’hi pot fer senderisme, anar a caçar bolets, de tot. I, de l’altre costat, té tot aquest component, especialment el pantà de Susqueda, més que altres, perquè és molt tancat, molt abrupte, té moltes raconades, és especialment inhòspit. Això afavoreix que hi puguis tenir qualsevol sorpresa, agradable o desagradable, fins i tot dramàtica.

El llibre arrenca amb el cas d’una veïna de Susqueda de principis del segle XVII que va ser ajusticiada sota l’acusació de bruixeria i que va llançar una maledicció abans que la matessin. El títol no pot ser més precís. Per què en castellà no s’ha mantingut?

Són editorials diferents i s’estimaven més distingir un producte de l’altre i no els acabava de fer el pes de la traducció, que potser hauria hagut de ser La maldición del pantano. I els va semblar que A orillas del pantano reflectia tot allò que passa realment al voltant del pantà, a la vora. Hi ha gent que m’ha dit que A orillas del pantano sembla el títol d’una novel·la romàntica, però de romàntic no hi ha res [riu]…

Depèn de com es miri. La història de l’anacoreta que viu emboscat al pantà, Bartomeu, al costat de la tomba del seu gos i amb la foto d’una noia morta en accident que era un amor platònic no és clarament romàntica?

Sí, realment és una història molt especial, la d’en Bartomeu. El seu fill ja em va dir que anotés tot el que m’explicava perquè en podria fer una novel·la. I la veritat és que al fina, tot i que no és una novel·la, perquè tot el que hi explico és totalment real, en Bartomeu absorbeix molt del protagonisme. El personatge és interessant perquè no està clar el seu paper en el cas. I el seu propi passat també és estrany, amb aquesta història del gos que el tenia enterrat a la muntanya de Montjuïc [de Girona] i després el desenterra i se l’endú a Susqueda i s’hi queda a viure en una barraca al costat de la tomba de l’animal. I hi ha molts altres personatges que donen per a molt, de diferents calibres.

Tura Soler, autora del llibre 'El pantà maleït (La Campana), a la presa del Pasteral, al pantà de Susqueda / Quim Puig / El Punt Avui
Tura Soler, autora del llibre ‘El pantà maleït (La Campana), a la presa del Pasteral, al pantà de Susqueda / Quim Puig / El Punt Avui

El llibre neix del material acumulat a mida que vas descobrint tots aquests personatges o ja et poses a fons en el cas amb aquest objectiu?

Vaig començar a seguir el cas a fons perquè em semblava molt interessant, sense cap intenció de res més que seguir-lo per al diari. Dels casos que he seguit, el trobo equivalent al del segrest de Maria Àngels Feliu, que com més avançava menys l’entenia i més es complicava. Amb el crim de Susqueda em passa el mateix. No veig gaire clara la versió oficial i penso que se m’escapen coses, i per això hi poso més esforç.

I com sorgeix la idea de fer-ne un llibre?

M’ho comença a dir gent. Quan em van donar el premi Josep Maria Planas, al Col·legi de Periodistes de Manresa, al jurat hi havia Vicenç Villatoro. I parlant amb ell després em va dir que havia d’escriure un llibre d’aquesta història. També m’ho va dir un forenses que havia escrit un llibre de relats. I em va advertir que comencés a escriure perquè la memòria és molt traïdora i es difuminen les històries. O sigui que vaig començar a escriure per no oblidar les coses, mentre intentava trobar una fórmula per a un possible llibre. Volia trobar la manera de fer interessant una història inacabada, que el lector sap que al final no hi ha la resolució del cas perquè encara està obert. Així va ser com vaig decidir arrencar amb velles històries que totes confluïen al pantà, començant per la de la dona condemnada per bruixa, fins arribar a les actuals, les que tenen relació amb el cas, algunes de les quals al principi no es veu quina relació hi tindran.

També prens la decisió de ser tu un personatge del llibre.

Sempre pensem que els periodistes no hem d’aparèixer en les històries, que només hem d’explicar la realitat. En aquest cas, per al diari evidentment he respectat aquest criteri però per al llibre creia que les nostres aventures al pantà aportaven coses. Dic nostres perquè sempre m’hi acompanyava algú, normalment un policia jubilat que també surt amb el nom real al llibre o un altre que encara està en actiu però no formava part del cas i que surt amb un nom fictici. D’alguna manera formem part de la història. I quan un dia anem a veure en Bartomeu, com tantes altres vegades, i el trobem mort sí que ja penso que no tinc escapatòria.

Per què tries parlar de tu en tercera persona?

En part per vergonya, em sembla una mica pedant parlar en primera persona. I també perquè d’aquesta manera em poso al mateix nivell que tots els altres personatges i el narrador pot ser omniscient. Així tinc l’avantatge que puc anar explicant el que sé també sobre els altres, encara que ho hagi sabut després, i respecte de mi també agafo distància.

En alguns casos es reprodueixen converses molt detallades, converses que difícilment poden ser al sumari, com ara la del cas de la primera trobada no oficial de dos mossos amb el que acabaria sent el detingut, Jordi Magentí. Com les recrees?

En molts casos, les declaracions que hi ha al sumari es poden convertir en un diàleg més natural, només hi faig una petita adaptació en el format, però m’ajusto al contingut del que consta al sumari, res és inventat. Alguns m’han contactat i m’han dit que ho ha reflectit bé a partir dels atestats policials, cosa que em tranquil·litza. I en altres casos he parlat directament amb alguns dels personatges que m’han explicat els fets detalladament. És el cas de Magentí i de la seva filla, que m’ha relatat converses. També he parlat amb testimonis. És el seu record i el seu relat, és clar.

Tu mateixa deies, i en el llibre ho explicites en alguns moments, que veus paral·lelismes amb el cas d’Olot. Com més en saps, menys clar ho veus.

Amb les dades que tens, intentes construir un relat lògic, i per més que ho intentes cada vegada t’emboliques més. Diuen que com més saps de lleis, menys entens la justícia. Doncs amb el cas del pantà, com ja em va pensar amb el segrest d’Olot, com més dades tinc, com més històries conec, com més vaig sobre el terreny, menys ho entenc. Tinc la sensació que hi ha alguna cosa que ens deixa veure la peça clau. O hi ha alguna dada equivocada que ho distorsiona tot.

En el cas del segrest hi havia una dada clau equivocada, que era que la Maria Àngels Feliu no era morta. I en aquest cas, no hi ha ni testimonis ni proves materials ni de l’hora ni del lloc on es va perpetrar el crim. Només hi ha el que en diuen ‘testimonis sonors’, de gent que va sentir el que s’ha considerat que van ser els trets mortals. Però testimonis sonors enmig d’aquella immensitat, on hi ha reverberacions i distorsions del so de tota mena, poden ser molt dubtosos. Poden tenir la sensació que el so venia d’un lloc i que en realitat vingués d’una altra banda. De fet, hem comprovat que el so rebota. Pot haver-hi alguna dada equivocada que faci caure tot el que ha vingut al darrere.

De fet, en el llibre hi ha una crítica bastant explícita a la investigació. A part del cas d’Olot, hi ha altres casos com el d’Helena Jubany. Què passa amb les investigacions policials que s’encallen i no hi ha manera de redreçar-les?

Al sistema penal li costa molt baixar del burro. Els costa molt replantejar una investigació. Quan han pujat en un barco ja no en baixen. El cas d’Olot, de moment, és el més flagrant. Perquè tot i l’evidència que Maria Àngels Feliu no era morta, no l’havien assassinat com deia la interlocutòria de presó que van dictar contra els primers detinguts, quan ella ja era a casa i ja s’havien localitzat els veritables segrestadors, encara van voler jutjar Xavier Bassa i Joan Casals. Els van haver d’absoldre, però els van fer seure al banc dels acusats. La fiscalia va mantenir l’acusació contra ells tot i que era evident que els havien acusat d’un delicte que ni tan sols existia, l’assassinat de Maria Àngels Feliu. Quan t’atrapa la maquinària judicial no et deixa anar.

Veus el fiscal Víctor Pillado com en el seu temps el fiscal del cas d’Olot, Carles Ganzenmüller?

En la tossuderia, sí. La fiscalia ja ha anunciat que sigui com sigui, encara que no es trobi cap prova més del que tenen, que no n’hi ha cap de concloent, portaran Jordi Magentí a judici. És una instrucció de fiscalia, que diu que quan s’ha demanat presó preventiva i el jutge l’ha concedit, encara que ara Magentí estigui en llibertat provisional, han de portar l’acusació fins les últimes conseqüències. El portaran a judici, tot i que no s’ha pogut constatar de cap manera que hi hagi hagut coincidència espai-temps entre Magentí i les víctimes, Marc i Paula. Des les 157 proves d’ADN que s’han fet, no n’hi cap que vinculi Magentí amb cap objecte de les víctimes o amb els seus cossos, ni a l’inrevés. La gent em pregunta si Magentí és l’assassí o no. I jo no en tinc ni idea. El que veig és que no hi ha cap prova.

Per què hi ha tanta discussió sobre on va ser l’escenari del crim?

Perquè en realitat no se sap. I, com que no se sap, com que consideraven que Magentí era el principal sospitós i ell va dir que a vegades pescava a la zona que se’n diu de la Rierica [restes d’una masia negada pel pantà], van decidir que aquell havia de ser el lloc de l’assassinat i van començar a intentar buscar proves per justificar-ho. Però fins que ell no va esmentar la Rierica, ningú hi havia anat a rastrejar la zona. Es va anar molts llocs, però no allà. La Rierica apareix com a escenari quan es fixen en Magentí, que té un passat que li pesa perquè va matar la seva primera dona. S’havien investigat altres sospitosos.

En el moment que situen el Land Rover de Magentí entrant a la zona de Susqueda, amb el passat de Magentí, tot es decanta. No hi ha proves científiques, ni tan sols s’ha trobar sang enlloc. I mira que no es pot dir que els Mossos no hagin treballat, han treballat potser com mai. Però potser s’ha pagat la data en què va passar tot plegat, que va ser pocs dies després dels atemptats del 17A, els Mossos tenien un gran desplegament investigant l’imam de Ripoll i la casa que havia explotat a Alcanar, estaven col·lapsats i el cas del Marc i la Paula al principi només era una desaparició de dos joves majors d’edat. No es va poder feina sobre el terreny en el primer moment, i hi ha coses que passat el temps no es poden recuperar, testimonis que ja no es troben.

Quan Magentí queda en llibertat provisional, amb una interlocutòria de l’Audiència de Girona molt dura, no fa replantejar la investigació?

No, no. I això que tant aquesta interlocutòria com una d’anterior els diu explícitament que han d’ampliar el camp d’investigació. I només l’amplien, amb més recursos, per insistir en la seva tesi. Això és així des que el que aleshores era el cap de la Divisió d’Investigació Criminal (DIC), Toni Rodríguez, va sortir el dia de la detenció a dir que tenien el convenciment absolut que havien arrestat el culpable. Jo no dubto que en tinguessin el convenciment, el que no tenien eren proves. Potser confiaven en els escorcolls per fer aflorar unes proves que finalment no van trobar.

En una situació com aquesta, quin ha de ser el paper de la premsa? Compta i molt, perquè la maquinària propagandística va en defensa de la seva tesi.

El paper de la premsa no ha de ser resoldre el cas, això ho ha de fer la policia i la fiscalia. Però jo continuo anant-hi, la setmana passada encara hi vaig anar, a veure si trobo alguna cosa que em permeti encaixar aquestes peces del puzle que no encaixen. I cada vegada que hi vaig trobo peces que més que encaixar me’l desencaixen encara més.

Creus que hi pot haver d’aquí a un temps un gir com el que hi ha haver en el segrest d’Olot quan ja feia anys que la investigació semblava morta?

És l’esperança que tinc. En el cas del segrest van passar anys, però hi havia una persona que tenia la informació clau, que ja l’havia intentat fer arribar al jutjat però que se li havia rebutjat per part de la fiscalia perquè no lligava amb la línia d’investigació oberta. I al final sí que va arribar on havia d’arribar i tot va canviar. Potser a Susqueda també hi ha algú que té una informació clau i algun dia la donarà. I si, no a veure, si el meu amic invisible ens ajuda.

Però aquest comunicant anònim misteriós, ha servit més que res per tenir dades d’històries col·laterals, no coses essencials del cas…

Depèn de com es miri. Perquè la informació sobre el fet que en Marc i la Paula tenien uns amics al pantà de Sau i que podrien haver pensat d’anar a Sau, me la va trobar ell. I és una dada rellevant que vaig trobar estrany que els Mossos no ho sabessin. Un amic d’aquests va de seguida a Susqueda a portar cartells dient que han desaparegut. També em troba l’amic invisible dades sobre el que feia en Marc a internet, sobre videojocs. I m’envia l’enllaç de les càmeres de Meto Guilleries, que els Mossos també investiguen. Sap el que es diu. Aporta dades interessants, i alguna que tinc guardades i que algun dia servirà per a alguna cosa.

I no tens ni idea de qui pot ser? Sembla un professional de la investigació.

Si més no, és algú que es mou molt bé en el processament de dades i en la informàtica. Però jo no tinc ni idea de qui és, encara que hi hagi gent que no s’ho creu. Potser el conec i no ho sé.

El teu llibre ja va per la quarta edició en català i segur que es vendrà aquest Sant Jordi, juntament amb altres de crònica negra, que viu un boom, sobretot en el món audiovisual. Què l’ha desencadenat?

A Catalunya, és pel fenomen de ‘Crims’, i és clarament la televisió la que ha fet fer el gir. Jo fa trenta anys que pico pedra fent temes de crònica negra a El Punt i, haver sortit en tres episodis de ‘Crims’ em dona molta més projecció. ‘Crims’ ha posat llum a la foscor de l’ofici del periodista de successos. Abans érem una mica de segona i en canvi ara sembla que som els historiadors del present. Que, de fet, és cert, perquè els successos reflecteixen la societat i els problemes socials.   

Nou comentari

Comparteix