Lluís Jutglar, Peyu, (Les Masies de Voltregà, 1986), Jair Domínguez (Barcelona, 1980) i Neus Rossell (Sils, 1990) formen l’aclamat trio d’El búnquer de Catalunya Ràdio. Enguany han guanyat el premi Ondas al programa de ràdio més transgressor, un reconeixement que els ha servit per denunciar que el món de la cultura espanyola sovint menysprea els catalans. El Món visita el seu estudi de ràdio a Gurb (Osona) per analitzar què té d’especial el seu espai humorístic.
S’esperaven ser guanyadors d’un premi Ondas? Què els pot aportar aquest reconeixement?
Jair Domínguez: Cap dels tres no ens ho esperàvem gens, és clar. Què ens aporta aquest premi, Neus?
Neus Rossell: Jo només volia respondre a la primera part de la pregunta i confirmar que no ens ho esperàvem. Però què ens ha aportat? Crec que gràcies a l’Ondas ens ha conegut més gent.
Peyu: Ens ha conegut més gent i suposa un reconeixement cap a l’equip i la feina que hi ha al darrere d’El búnquer. També fa que, venint d’on ve aquell que ens qüestiona, els puguem ensenyar el cavall i dir-los que són ells els qui ens han donat aquest premi. No cal que ens qüestioni, llavors. Nosaltres no l’hem demanat, ens l’ha donat vostè!
Dels discursos que van fer a l’hora de recollir el guardó, el del Peyu va ser el més cridaner i el que més s’ha viralitzat. Tenia clar que volia aprofitar aquest aparador per enviar un missatge?
P: Tenia clar que si sortíem allà, havíem de dir alguna cosa per respecte a la gent que ens escolta i pel que representem. No va ser improvisat, tenia clar què volia dir i era molt conscient del que estava dient.
Quin feedback ha rebut després de l’estirada d’orelles que va fer al món de la cultura espanyola?
P: En general, molt positiu. Ara bé, també tinc clar que el tema de les xarxes fa que tot vagi molt ràpid i d’aquí a 10 dies ningú no recordarà aquest discurs. Aquestes paraules van néixer el 2017, per a mi, i encara et diria més enrere. Fa anys que, com a català, he trobat a faltar la gent de la cultura espanyola. Els afecta molt emocionalment no sé quin tipus de conflicte internacional i una cosa que tenen al costat de casa, no tenen mai collons de posicionar-s’hi i veure que aquí hi ha gent que hauria de poder votar i decidir què volen ser. No trobo que sigui cap bestiesa. Els hi costa molt perquè els fa por vendre menys entrades o que els escolti menys gent en els seus programes de ràdio… Però també tinc clar que el meu discurs no canviarà res, Espanya continuarà sent la mateixa.
Ha estat una manera de fer valdre la terra, llavors?
P: Una manera perquè almenys no es pensin que ets ximple i que no te n’adones.
J: Jo crec que està molt bé el que va fer, encara que personalment he perdut tota esperança. Tot curt i ras, que tothom tingui el seu país i la seva parcel·la perquè així no hi haurà problemes.
En la promoció que estan fent, han dit que els ha arribat ofertes per fer humor en castellà. Creuen que El búnquer només funcionaria en català?
N: El búnquer no funcionaria en castellà perquè no estaríem tan desimbolts, de cap de les maneres. La nostra llengua vehicular i materna és el català. Per a nosaltres seria molt estrany parlar-nos i sentir-nos parlar castellà entre nosaltres. A més a més que volem estar adreçats a la gent que parla català perquè és la que ens interessa i perquè el català s’està morint, així de clar.
J: Aquesta és una feina de subsistència.
P: I, a més a més, perquè aquesta és una pregunta que no crec que es faci a ningú més que als catalans. Mai no preguntarien a algú que treballa en castellà per què no ho fa en un altre idioma. Per què no ho fa en francès? No s’ha plantejat fer-ho en francès per als francesos? No m’ho imagino.
N: És allò que et diuen, per què no ho fas si tu saps parlar també l’altra llengua. Sí, i què?
Quan els va sorgir la idea d’El búnquer, els va costar trobar una emissora que hi apostés?
P: Si entenem apostar com posar diners sobre la taula, sí que ens va costar. Ara bé, hi havia gent a qui li agradava la idea? Sí, molta.
J: Ens deien que la idea era molt bona, però es feien enrere quan dèiem quant costava. En català només tenim dues emissores grans i és clar… Tant de bo estigués tot més repartit i tinguéssim 15 emissores que poguessin permetre a la gent fer programes. Per desgràcia, només n’hi ha dues.
P: El mercat és petit i hi ha poques emissores. El que passava, en el cas d’El búnquer, no és que costés tirar-lo endavant perquè ningú no volgués fer-ho. Les circumstàncies de cada ràdio en aquell moment i que nosaltres estiguéssim fent altres coses no va fer que colléssim massa. Vam tenir la idea, vam preguntar i ho vam deixar mort en un calaix fins que va acabar sortint. Podria no haver sortit i no hauria passat res. A la gent li pot sorprendre molt, però com aquest, tants altres projectes que queden en un calaix. No surt mai res a la primera ni exactament com t’ho havies plantejat.
J: I això que nosaltres tenim la sort que ens coneix tothom i que podíem anar a les emissores grans sense ser uns desconeguts. L’opció de fer un pòdcast, trobar algú que ens pagui i poder-ho fer no ens ho vam arribar a plantejar perquè ens feia mandra.
N: A més a més, que abans el tema dels pòdcasts no tenia tanta notorietat com ara que estan molt de moda.
J: Sí, però igualment estàvem en les mateixes. Troba algú que et pagui, d’acord… però després serà el teu amo i potser no et deixarà dir tot el que voldries dir. No ens imaginem El búnquer patrocinat per un banc encara que ens poguessin pagar, ja que després potser ens picarien la cresta.
Han qualificat el seu programa com un de transgressor. Hi estan d’acord?
P: Aquest és un programa que en qualsevol cultura normal seria un programa normal. A Catalunya, quan dius alguna cosa fora del comú ja ets transgressor.
J: Ens van dir transgressors perquè la Neus havia parlat de vagines. Va haver-hi gent que va haver d’apagar la ràdio en sentir-ho? Que van haver de desendollar els ordinadors?
P: Tot depèn de la idiosincràsia d’aquest país que tenim nosaltres que és tan estrany. El nostre és un programa normal i corrent en el qual les coses es diuen espontàniament, sí, però perquè és un programa d’humor. El que passa aquí, segurament a Anglaterra o a qualsevol altre país amb una democràcia més antiga no es plantegen si és transgressor o no. Evidentment que ho és perquè és un programa d’humor.
Com funciona la tria dels personatges que protagonitzen els seus programes? En què es basa l’elecció?
P: Bàsicament, en què tinguin històries darrere amb una mica de suc. Volem gent amb desgràcies o que els hagis estudiat d’una manera que no serà igual a la qual t’explicarem aquí. El director del programa i els guionistes intenten escollir personatges de tota mena, de totes les èpoques, de tots els països, dels diferents gèneres que costa perquè és molt més difícil trobar històries potents de dones que d’homes perquè s’ha escrit menys sobre elles… Intentem trobar l’equilibri.
Tenen comprovat si hi ha algun tipus de personatge que funcioni més que els altres?
N: Els animals són els que més triomfen.
P: Efectivament, les històries d’animals com la Laika o el pollastre sense cap agraden molt. Els personatges que has estudiat a l’escola i dels quals no tenies ni idea de quines eren les seves aficions, encara que els grans triomfadors són aquells que ha tingut una vida especialment desgraciada.
J: És que, de fet, aquesta era la idea primigènia del programa; que tots els personatges fossin desgraciats.
La gran majoria de les persones que centren El búnquer són estrangers. Han notat que els protagonistes catalans agradin una mica més?
P: No, realment és la història el que atrapa independentment de si parles d’algú d’aquí o de fora.
N: El que sí que és cert és que notem que la gent es posa contenta quan senten allò de Catalunya i sonen les sardanes o Els Segadors.
Unir-se professionalment a una parella tan consolidada com Jair Domínguez i en Peyu va ser fàcil?
N: En un principi em va costar perquè, a més a més, els admirava molt a tots dos. Només feia que pensar que era molt fort que estigués aquí amb gent que en sabia tant! Ells s’entenien molt, fins i tot a través de les mirades. Em preguntava com m’ho faria per encaixar, però m’ho van posar molt fàcil i sempre hem parlat molt de tu a tu entre nosaltres. És clar que vaig començar cohibida perquè mai no havia fet ràdio i ho vaig notar, però és normal perquè sempre que t’introdueixes en un lloc t’hi has d’acabar fent.
I el fet de treballar junts durant tants anys, Peyu i Jair, no ha acabat afectant la seva relació? Allò que diuen que és complicat treballar amb una parella i amb un amic també.
P: Necessites oxigenar la relació de tant en tant i donar-te espai, sobretot en les qüestions d’improvisació. A BricoHeroes hi havia molts capítols basats en el fet d’explicar-nos anècdotes personals que no coneguéssim de l’altre i, és clar, al final ja ens les sabíem absolutament totes. Arriba un punt en què és difícil sorprendre, sí, però mai no ens ha afectat a la relació el fet de treballar junts.
J: Mai no ens ha afectat, no.
N: Si, fins i tot, fem coses fora de la feina. Anem al teatre junts. Les nits de Cap d’Any sempre les passem junts, de fet.
P: Aquest any també veniu, oi?
J: És clar, ja és tradició. I mira que és supercomplicat tenir una relació així amb companys de feina.
N: Algún dia aconseguirem portar el Peyu a la muntanya.
No han tingut ganes mai, llavors, d’engegar a rodar el company i buscar-ne un de nou.
P: Mai! És cert que tenim les nostres discussions i hi ha malentesos en la relació del dia a dia amb coses de comunicació perquè cadascú entén les coses a la seva manera. Sempre parlem les coses i s’arreglen.
N: Faria molta pena.
J: La nostra sort és que cadascú de nosaltres té una altra vida fora d’El búnquer laboralment parlant. Tenim els nostres problemes i també la possibilitat d’esbroncar altres persones. No cal fer-ho sempre entre nosaltres.
Compaginen aquesta feina de Catalunya Ràdio amb d’altres pròpies. La Neus és professora de música en una escola, en Jair escriu i col·labora amb l’Està Passant de TV3 i en Peyu treballa al teatre, a la televisió amb Natura Sàvia, té una productora i també un projecte amb cabres. Tenen temps de tot?
N: En el meu cas, em costa molt perquè he de preparar molts informes, tenim la funció de Nadal, després final de curs… Hi ha moments que són claus, encara que crec que això va molt bé per al programa perquè la gent se sent molt propera a nosaltres. Si estiguéssim en un lloc en el qual només féssim ràdio seria diferent. Nosaltres vivim el mateix que viu la gent del nostre públic.
P: La veritat és que va a èpoques. Jo ara mateix estic una mica esgotat, la veritat. Això sí, una part de l’humor passa per poder reflectir la realitat. Si centres la teva vida en l’únic negoci de la comunicació i t’envoltes de gent que només es relaciona en aquest terreny, acabes perdent el contacte directe amb la realitat i és molt difícil fer humor. Has de viure el moment en què has d’anar al supermercat o quan se t’espatlla el cotxe i has d’anar al taller. L’humor, al final, parteix de l’exageració d’allò que veus en el teu dia a dia i com ho expliques a la gent perquè s’hi sentin identificats. És bo mantenir aquest contacte sempre.
J: També hi ha el punt en què som autònoms, així que tampoc no hem pogut parar mai. Tant de bo poguéssim fer només aquest programa, seria fantàstic. Ara bé, crec que es perdria molt la part humana d’El búnquer.
Graven els programes des d’aquí, des d’aquest estudi a Gurb. Què els aporta gravar des d’Osona i no des de la seu central de Catalunya Ràdio a Barcelona?
N: A mi m’aporta tranquil·litat, primer que res, perquè m’estalvio haver d’entrar a Barcelona. Estar aquí no té res a veure amb estar allà.
J: A més a més, aquesta localització ens permet treballar amb la gent de la productora El Corral amb els quals ens coneixem tots. Som tots amics, hi ha la família del Peyu…
P: Efectivament, els meus pares ens cuinen. Estar aquí t’aporta un clima i un ambient determinats, els que s’acaben transmetent en un to i una manera de fer que és diferent de l’industrial a la qual estem més acostumats. No dic que no hi hagi creativitat a Barcelona, és clar, però allà les coses es fan d’una altra manera. Aquí oferim productes diferents, encara que no sàpigues identificar ben bé què és. L’ambient, l’equip i la manera de fer són diferents.
Molts dels oients venen a acompanyar-los presencialment durant les gravacions del programa i això els permet també conèixer la zona. Ve gent de més enllà de la comarca, entenc.
N: Ve gent d’allà l’Ebre, fins i tot!
P: Si només vingués gent d’Osona, ja ens els hauríem acabat. Ve a veure’ns gent de tota Catalunya, també de molt lluny, i està bé que vagin a llocs fora de Barcelona i descentralitzar-ho.
La llista d’espera per poder venir a les gravacions era tan llarga que van decidir emprendre una gira teatral per diferents parts de Catalunya. Com a regal als seus fans?
P: Sentíem la necessitat de sortir d’aquí i, a més a més, crèiem que el programa en format teatral també funcionaria. Ens vam inventar aquesta història d’El búnquer confidencial i ens ha superat a tots en expectatives. En només una setmana es va vendre gairebé tot l’aforament de 10 dels teatres més grossos de Catalunya i fem dobles funcions a l’auditori de Girona, el que és una bestiesa! Jo que vinc del món del teatre i que he picat molta pedra durant anys en què ha costat omplir els teatres, doncs omplir dos auditoris de Girona o dos d’Esparreguera o quatre Atlàntides de Vic… Ostres! Suposo que no sortim més a les notícies de TV3 perquè deuen dir que som uns pesats que tornem a sortir una altra vegada.
J: Segurament deu ser per això, sí.
N: Jo anava a centres cívics, quan començava en el teatre amateur… Així que imagina’t.
J: I cal destacar que ho podem fer en català, el que és un gust.
El búnquer va estar guardat en un calaix molt de temps, deien. Tenen algun altre projecte esperant una oportunitat ara mateix?
J: Oi tant! Tenim coses de teatre, de televisió, de ràdio… Moltes coses, però no tenim temps material de fer-les. En Peyu hauria de començar a delegar tasques, per exemple.
P: En tenim uns quants de projectes al calaix, sí. Tenim una cosa que barreja una mica la filosofia d’El búnquer i BricoHeroes i jo tinc moltes ganes de fer una cosa relacionada amb el sector primari també. El 2024 estaré centrat a fer Natura Sàvia i després potser repesquem alguns dels projectes que tenim als calaixos per tal que tiri endavant. El calaix és gros.
