Ariadna Oltra (Barcelona, 1979) publica Una casa sense diaris (La Campana). La presentadora i directora de Matins de TV3 convida a la reflexió en unes pàgines que combinen cròniques costumistes i rècords de la memòria familiar. El periodisme travessa un moment de transformació i ella, des de dins d’un mitjà de comunicació tradicional, valora per què ens costa tant estar ben informats en el moment en què comptem amb més fonts d’informació que mai.
A Una casa sense diaris contextualitza molt bé la gran transformació que ha viscut el món de la comunicació en els darrers anys. De comprar diaris en paper cada diumenge a pràcticament no trobar cap quiosc pel carrer.
Jo crec que no m’he adonat de tot el canvi, o del que ha suposat el canvi, fins que no m’he aturat i hi he pensat realment. Jo ja tenia algunes coses escrites, però se’m va disparar el clic per escriure aquest llibre quan els meus fills em van preguntar què era això del diari, tot i que ells l’han vist des de petits, i quan una persona em va preguntar si el que ha vist a TikTok era veritat. Una persona que, a més a més, no era una persona jove, que és el paradigma que tenim tots d’usuari de xarxes. Allà vaig dir… aquí passa alguna cosa.
I que li ho preguntin precisament a vostè, una cara molt reconeixible del periodisme català.
Crec que és molt natural que passi això. A l’home li havia arribat una informació de la qual no estava molt segur i no sabia on anar a contrastar-ho. On? Als anomenats mitjans tradicionals. Ell sabia que jo li compro a la botiga, que treballo a TV3, que soc periodista i que entro a casa seva des de fa molts anys… doncs va fer el procés de preguntar-me a mi si allò era veritat.
Diria que aquest és un llibre nostàlgic?
No volia que fos un llibre nostàlgic, però crec que d’alguna manera sí que ho és. Aquí faig una mirada a un passat que crec que en algunes coses és millor. Ara bé, jo no soc ni contrària al periodisme digital ni contrària a les xarxes socials perquè crec que ens aporten moltes coses bones. El problema és que estaria molt bé que les poguéssim controlar nosaltres i no elles a nosaltres.
Els quioscos acabaran desapareixent, tal com els coneixíem? Ara és més fàcil trobar-los reconvertits en punts de recollida de paquets, en mini cafeteries o botigues de souvenirs.
No sé si acabaran desapareixent els quioscos, com tampoc no sé si acabarà desapareixent la premsa en paper. No sé si el diari en paper acabarà desapareixent… Sí que crec que estem en un període de transició i que la manera com ens informem ara, que ja no és igual que fa 5, 10 o 20 anys, tampoc no és igual de la que serà d’aquí a 5 anys. Segur que s’estan movent moltes coses perquè hi ha moltes persones que s’adonen d’aquesta immediatesa i de l’estrès que suposa estar enganxat. Es parla de la fatiga informativa, de fet. Jo crec que això, al final, derivarà cap a algun altre model que serà sostenible i que el mantindrem durant un temps, no sé quant, però que ara estem en un moment de transició sobre com ens informem i on ens informem.
En un context en què sembla que el periodisme passa per un mal moment, amb el mal que ha fet el canvi d’algoritme, creu que veurem el tancament de tots els diaris digitals?
Jo soc optimista. Segur que hi ha coses que poden anar millor i segur que hi ha coses que van malament, però el periodisme és necessari. Llavors, sobre aquesta base, a mi no se m’acut ser pessimista. El que passa és que crec que això requereix un esforç dels mitjans, dels periodistes i, de la societat també, per entendre que el periodisme és necessari.
Creu que s’ha fet mal periodisme?
Jo crec que es fa mal periodisme quan no se segueixen les praxis que s’haurien de seguir. Però també estic segura que la majoria de periodistes, els que jo conec, es trenquen les ungles per cada dia fer un periodisme honest, per ser un periodista honest fent periodisme honest.
Què hauria de fer un mitjà tradicional en aquest moment de transició que comenta?
Ostres, no sé què ha de fer un mitjà… Jo no dirigeixo cap mitjà, per sort. Tinc algunes idees perquè treballo en un mitjà públic i soc periodista. Al final, el que ha de fer un mitjà en aquests moments és saber escoltar i saber veure com s’informa la gent perquè això ens donarà pistes. És evident que el mitjà digital ara mateix té una implantació brutal, però entre els més joves, el que fan servir és YouTube o TikTok.
Creu que la gent està cansada de la sobreinformació i les fake news?
De notícies falses sempre n’hi ha hagut. Les xarxes socials i el món digital fan que la notícia falsa es propagui molt més ràpid que fa 30 anys i això és un element a tenir en compte. Que hi ha molta informació, sí, perquè en tenim molta i ens arriba per totes bandes a totes hores dels 7 dies a la setmana, si volem. El telèfon mòbil, al final, el que fa és que et puguis connectar a la informació en qualsevol instant del dia, que no hagis d’esperar a rebre les notícies, a veure el Telenotícies al migdia o al vespre… Però aquí hi ha també una part de responsabilitat de les persones, no? Hi ha un exemple que poso en el llibre que és que, igual que hem assumit que el sucre i els processats no ens fan bé a la nostra salut, crec que convindrem entre tots que ens arriba informació les 24 hores del dia, però no tota ens fa bé. No ens fan bé a nosaltres ni com a individus ni com a societat i crec que està bé reflexionar sobre això.
Hem abusat massa del clickbait? Ens ha fet bé als periodistes?
Penso que és una eina de màrqueting aplicada a un producte informatiu i, per tant, és la manera com els mitjans digitals tenen la capacitat de cridar l’atenció de l’audiència. Si no depenguéssim del clickbait, segurament hi hauria menys notícies que dirigirien el flux cap a un determinat lloc. Des del meu punt de vista, no sé dir-te si se n’ha fet un ús excessiu o no. La realitat és que tots els mitjans digitals depenen d’això ara mateix, no? El més llegit, el més clicat… Però, és clar…
És pitjor no informar-se o informar-se malament?
Bona pregunta… No informar-te per a mi no és una opció. No a totes les cases hi ha diaris i no a totes les cases s’informen, però si vols ser un ciutadà que té opinió sobre el que passa, doncs no informar-te no és una opció. El que passa és que, clar, si deixes d’informar-te i vas a petar una informació que no està feta segons els paràmetres de la deontologia periodística, no sé què és pitjor. No t’ho sé dir. Bé, en realitat crec que el pitjor és pensar-te que estàs informat amb alguna d’aquestes dues opcions.
En aquest llibre, comparteix històries personals de la seva infància que faran gràcia al lector.
El meu editor em va dir que no volia que fes un assaig. I, realment, la primera persona crec que és el que em permet arribar a més lectors i a més lectores perquè parteixo d’experiències quotidianes. Jo dic que és un llibre de cròniques costumistes, amb un personatge que és el diari de paper. I això des de fa 40 anys fins ara! Gràcies a aquestes històries personals puc transitar per tots aquests records i anar deixant algunes reflexions que el lector entomarà com vulgui entomar.
Evoca una imatge que ens porta records a tots, per exemple, quan ens parla de l’àvia col·locant fulls de diari a terra després de fregar el terra. Parla molt dels avis, en aquest llibre.
Sí, començo amb la meva àvia demanant-me el diari per posar els fulls a terra un cop ha fregat a l’estiu. Això sí que és nostàlgia, no ho puc evitar. I parlo molt dels avis perquè, en definitiva, representen el món que segur que ara ja no existeix. I està bé que no existeixi, hem d’avançar i no tindria sentit viure en moltes facetes com vivien els nostres avis, tampoc en la informativa. A mi m’encanta el digital perquè és bàsic per entendre i per explicar, per fer la nostra feina. Però estaria bé potser aprendre d’abans… Quan et dic abans que estem en una fase de transició, jo estic segura que ens anirem autoregulant, si ens ho permet l’algoritme, a l’hora de consumir la informació als mitjans.
Com veuen i quina relació tenen els seus fills, i els nens d’aquesta generació en general, amb el periodisme?
Els meus fills miren l’InfoK i escolten la ràdio que escolto jo. Ara que ja tenen 8 i 10 anys, també miren els Telenotícies amb mi. No els he preguntat mai què pensen del periodisme, per això.
Creu que el fet que a casa hi hagi una periodista influeix en aquest interès?
Però l’InfoK no el miren només fills de periodistes. A més, aquesta és una eina pedagògica molt potent que fan servir a moltes escoles. Una cosa és que els nens ja no vegin els pares llegir el diari en paper, però que hi ha informació jo crec que sí que ho saben. I a més a més, a les escoles es fa educació en aquest sentit. Una educació mínima i que segurament s’hauria de revisar, sí. L’educació mediàtica és imprescindible per als infants i per als adults també, eh? Estaria molt bé que molts adults fessin classes d’educació mediàtica.
En aquest llibre, inclou anècdotes i records personals com una discussió amb el pare sobre el títol que volia posar-li.
Al final, intento utilitzar eines per arribar a la gent perquè entenguin les reflexions que hi ha darrere. Ell deia que sí que hi ha diaris, però que ara són digitals. Sí, ara tenim els diaris en versió digital. Ara bé, una altra cosa és si estem disposats a pagar pels diaris digitals o no. Que és que no, al final, i així ho demostren les xifres. Per molt que hi hagi projectes que sí que aglutinen subscriptors i que els sostenen, ens hem acostumat al fet que la informació sigui gratis, i el periodisme costa diners. Ha estat un gran error.
Com ha viscut en primera persona l’evolució del periodisme al llarg dels seus anys de carrera?
Jo crec que, en essència, el periodisme ha de continuar partint de la base que has d’anar als llocs, veure, preguntar, tenir clar que has de contrastar la informació i explicar-la. Ser periodista jo sempre dic que és anar als llocs i fer preguntes. Això és el periodisme. I crec que la majoria d’informacions periodístiques que es fan, encara segueixen aquest patró.
Des de dins d’un mitjà tradicional es viu aquesta situació actual del periodisme d’una manera diferent?
És un moment de transformació, per a qualsevol mitjà. Saps que has de tenir una versió digital i nosaltres la tenim. Els mitjans públics de Catalunya en tenen. Hi ha una versió digital, que és el 3CatInfo, potentíssima, amb una aplicació igual de potent, amb una plataforma on hi ha els continguts i sí, tinc el privilegi de treballar amb els mitjans públics d’aquest país.
Com valora el paper dels influencers en aquest context? Ara que també són presentadors de televisió.
També estaria bé dir que un influencer no fa periodisme. Periodisme no només l’han de fer les persones que tenen la carrera de periodista, però un influencer no és periodista si no fa periodisme. I fer periodisme jo crec que, els qui ho fem, sabem què és. Dulceida i Laura Escanes presenten a 3Cat, però estic segura que si li pregunto a l’Escanes si fa periodisme, ella tindrà clar que no en fa. Ella el que fa és un fantàstic programa que es diu La Travessa, que és un programa d’entreteniment. TV3 té informatius superpotents i programes superpotents d’entreteniment amb fitxatges com aquests.
La creació del 3CatInfo va generar molt rebombori a dins de la casa.
Una casa sense diaris. Si hagués volgut parlar d’això, hauria fet un capítol dedicat a això, però no…
Se sent còmoda treballant a TV3?
Jo estic molt còmoda dirigint Matins amb un equip de puta mare, pencant molt i amb el privilegi que representa treballar en una redacció com la dels mitjans públics. Mantinc una manera d’entendre el periodisme que crec que no ha canviat des que vaig començar i això que era un altre moment, absolutament. Ens equivoquem, com tothom. Però, vaja, a mi el matinal em dona molta força quan em llevo perquè necessito molta energia i, a la vegada, em demanen una exigència per marcar una mica què és el que jo veig que marcarà el dia. Després poden passar moltes coses, però això, per més que hi hagi un món digital i una immediatesa; però hi ha uns ritmes que són els vitals de les persones. A la nit dormim i, al matí, ens llevem amb la necessitat de connectar-te al món i saber què ha passat. Això, per sort, encara molta gent ho troba als mitjans, i en aquest cas a TV3 amb els Matins.
Què li aporta escriure un llibre com a aquest?
Jo escric cada dia, que molta gent em pregunta si he començat a escriure ara. Els periodistes que fem televisió també escrivim, entre altres coses perquè si no et prepares el directe és impossible que et surti bé. Hi ha molta escriptura i molt d’estudi darrere. Una altra cosa és escriure un llibre com aquest amb articles i cròniques que em permeten deixar-me anar una miqueta més. En alguns punts, he ficcionat algunes situacions perquè, al final, sigui agradable a llegir. Una cosa és escoltar i una altra és llegir, agafar i estar amb tu, amb el paper que tens davant. A més a més, que per a mi escriure representa també endreçar les idees, i per això ho faig tantíssim.
És d’aquestes que té un diari personal?
No, no tinc diari personal perquè no tinc temps. El que tinc és un diari professional, des de fa molts anys, i de fet encara ara necessito escriure’m i fer les meves fitxes.
Té pensat escriure un altre llibre?
Aquest és el meu segon cop, després del llibre del 2019 que es diu Soc feminista i ho sabia. I de moment no tinc res al cap… Per mi un llibre comença a agafar forma amb una idea que t’arriba potser no per a un llibre, sinó com a reflexió i com a coseta que tens aquí darrere. Arriba un dia que fa un clic i allò acaba derivant en un llibre. Ara mateix, però, ja tinc prou feina.
Ara toca preparar Sant Jordi, que serà més especial com a autora.
Sant Jordi és un dia molt bonic com a lectora i com a autora, també. Signaré a passeig de Gràcia i em ve molt de gust trobar-me amb els meus lectors i també seguidors de la tele, suposo, una mica de tot. Aquests últims dies ja me’ls estic trobant, de fet, gent que em diu que li ha agradat el llibre i que comparteix anècdotes sobre diaris amb mi i que em diu que podria haver-ho afegit. La gent és molt generosa, molt més segurament del que a vegades ens creiem.
