Aquesta és una obvietat que es fa tristament palesa quan es contempla l’espot televisiu que el vicepresident del govern ha encarregat per aquesta darrera campanya lingüística amb un títol tan sospitós com Encomana el català.
No vull ser malpensada però vés a saber si l’empresa publicitària a qui han adjudicat la feina no estava encomanada de l’esperit progre que tanta fortuna va fer amb la cançó Contamíname popularitzada pels ínclits Ana Belén i Victor Manuel. Si fos així, la febrada els hauria abocat a una traducció gairebé sinònima, sense tenir en compte que una llengua és molt més que un canal de comunicació. És expressió, és la captació de la realitat a través de paraules, és la forma en què una comunitat aprecia el món que l’envolta. I en català, el verb “encomanar” té diverses accepcions, la més popular de les quals no té una connotació gens positiva ja que significa passar una malaltia a algú, contagiar.
Un publicista no té per què saber filologia, ni sociolingüística, ni res que no sigui com posicionar un producte al mercat i fer-lo atractiu al públic; usar el màrqueting per tal de complir l’objectiu que el client li ha demanat: vendre tot destacant les virtuts d’allò que desitja que la gent compri. En principi la llengua no s’encomana com el xarampió, s’aprèn, i això sol ésser gratificant perquè et permet d’entendre’t amb més persones i conèixer-les molt millor, a elles i al món que les envolta.
He de confessar que el primer cop que vaig veure l’anunci em vaig quedar perplexa, més aviat em va donar la sensació que volíem convèncer de comprar uns entrepans, primer amb aquella gent tan simpàtica a la fleca, després amb un grup enarborant unes cartes de restaurant i entre frame i frame unes ballarines de bollywood inspirades en aquella pel•lícula La boda del Monzón que primer va usar la Coca-Cola en un altre espot molt celebrat.
O sigui, quins cracks aquests publicistes, tot i que, pobra gent, es devien fer un embolic amb la comanda perquè si sents el responsable de política lingüística, el senyor Bernat Joan, explica una cosa raonable i que compartim molts catalans: cal que el milió de persones que han vingut de fora parlin la nostra llengua i que això sigui una eina d’integració com ha estat sempre. El vice Carod, del seu mateix partit, contràriament, ens clava que “el futur del català només està en mans dels catalans” tot emulant el president Mitterrand.
La contradicció està servida: quin objectiu tenim? Estimular els nouvinguts a parlar en català o tornar-nos a carregar la responsabilitat a tots els catalanets i catalanetes perquè no ho fem prou bé?
Si el senyor Carod fos tan amable de suggerir-li al senyor Montilla que no mantingui ghettos lingüístics a cop de Ferias de Abril i altres subterfugis que només pretenen aïllar la població immigrant per captar-li el vot, el català guanyaria molt. I ho dic perquè aquesta pràctica nefasta que tants rèdits electorals aporta als socialistes, ara, els senyors del Baix Llobregat la comencen a aplicar amb comunitats musulmanes i iberoamericanes sobretot. I nosaltres què hem de fer? Aprendre la dansa del ventre?
