Quan la megafonia de Rodalies no difon un missatge robotitzat i enllaunat, malament. Quan és el maquinista qui, amb la seva simpatia habitual, pren la paraula, pitjor encara. És una teoria estesa entre els usuaris i que Renfe ha posat a prova amb un experiment macabre aquest vespre a l’estació de Sants. “El tren R1 direcció Sant Celoni sortirà excepcionalment per la via 12”, han anunciat els altaveus de l’estació. “El próximo tren sale de la via 12”, ha confirmat el maquinista en castellà. Són les 19:30 hores i tot un tsunami d’ànimes treballadores –¿hauran fet la vaga general?– pugen a peu les escales mecàniques des de les andanes 13 i 14 i canvien corrents a les de les vies 11 i 12. I el que faltava per al duro! És un tren curt.
Un col·loqui improvisat entre una dona de cabells castanys i dos homes ben vestits –un amb americana però motxilla Quechua i un altre, encara més privilegiat, assegut a un seient– confirma alhora el que tothom s’imagina: la gent va farta i conspira. “Aquest matí no hi havia cap tren de Sant Celoni i ara no n’hi ha cap en direcció contrària?”, comenta ella. “Quina casualitat”, incideix. “Avui no hi havia vaga de maquinistes”, comenta al seu costat l’empresari. “Ves a saber”, conclou ella. Més còmode, el tercer en discòrdia s’hi suma des de la cadira: “Nosaltres hem hagut de canviar de tren”, explica als altres dos. Més endavant, la gent crítica Renfe i els maquinistes; es riuen fins i tot de la seva desgràcia. Més endarrere, un home amb corbata s’ho mira en silenci i fotografia el deliri. És un període tranquil de camí a Passeig de Gràcia, sempre l’inici del caos.
“Si no liberan las puertas no podemos salir”, diu el maquinista des de cabina, absent a una picabaralla que els de dins havien vist a venir. “Mira com estan les andanes”, comenta el nostre grupet. “Ara ens cridaran”, anticipa ella. Ho sabien els passatgers i ho sabia el maquinista. I ho sabia tothom, perquè no és la primera vegada. “Jo dilluns em vaig quedar tirada”, lamenta ella. “Por favor, liberen la puerta, si no, no podemos salir”, va dient el maquinista. “Fes el favor de sortir”, criden des de dins a un passatger, que tothom intueix i ningú veu. “Si no, no sortirà vostè ni nosaltres”, insisteixen els de dins.
Les portes es tanquen. Ves a saber quins sentiments n’hi ha fora, però, al tren, la gent respira. “¡Va hombre, va! ¡Casi me estaba tocando el cipote y encima queria entrar aún más!”, exclama una veu. Pocs sabem d’on surt, però tothom riu. “El que haurien de fer és passar de llarg, com fan els busos, si el tren va ple”, torna a assenyalar el grup. La proposta és benvinguda. De fet, ningú entén per què no es fa. És ella qui finalment cau en què el maquinista “no sap qui entra i qui surt”. Ha donat amb la clau.
La imatge es repeteix al Clot –malgrat que els comentaris fora de to ja no fan tanta gràcia– i també a Sant Andreu, on les andanes s’ho miren ja amb resignació. Els de fora deuen preguntar-se per què han posat un tren curt en hora punta. Els de dins respiren alleugerits i esperen a Montmeló. Si allà el tren sempre es buida, avui també ho farà. Els dos camarades ben vestits baixaran i ella podrà seure. No sense abans preguntar, més per cortesia que per convicció, si l’home amb corbata prefereix el tron. “Jo estic més ample”, diu finalment amb simpatia i una veu imponent. Va prou ample, sí, i es carrega pausadament una cigarreta que molta gent necessita en aquest tren.
