Entre l’estació de Montcada i Reixach i la de Montcada i Reixach – Manresa només hi ha 290 metres de distància. Un desplaçament factible de només quatre minuts a peu que en poden ser dos si arranques a córrer. En dies de vaga, especialment, però també en dies feiners qualssevol, encertar l’estació que tries pot ser clau per no caure en la ratera de Rodalies. “La gent entra, mira els rètols i, si hi ha retards, canvia d’estació”, admet el personal d’una de les estacions, recelós d’explicar més del compte als periodistes. És dia de vaga, falta mitja hora per a l’arribada del pròxim tren i el cansament (i emprenyament) farà que els usuaris sí que en vulguin parlar.
“Canviar d’estació és habitual”, ens explica la Lucía, que ja ha fet el canvi dues vegades en un mes. “No només quan el tren arriba tard, també quan va ple”, detalla. Perquè, tot just a l’entrada de Barcelona, aconseguir seure és el menor dels problemes dels usuaris. “Sovint ens posen un tren curt, no sé per què, ho deuen fer a propòsit, sinó, no m’ho explico”, deixar anar. Poc abans, una ciutadana francesa però resident a Montcada també fa referència al mateix problema. “Hi ha dies que he deixat passar fins a tres trens perquè anaven tan plens que no s’hi entrava”, detalla la Maude. Deu generar frustració allargar l’estada a l’andana uns vint minuts més. “Però a mi l’altra estació no m’agrada, pel tipus de població que hi ha i perquè em deixa més lluny de la feina”, respon la veïna. “A més, jo tinc la sort que puc arribar quan vulgui a la feina i que també puc teletreballar. El problema és la resta; si has d’obrir una botiga no pots esperar tant”, conclou.

Més tranquil, el Martí també espera per arribar a Barcelona. “No soc un usuari habitual, però sempre que l’agafo arriba tarda”, comenta. “Potser soc jo, que tinc molt mala sort”, fa broma, “això o que els trens sempre van tard”. En el seu cas, l’aplicació d’Adif marca el seu camí. “Pot ser que aquí passi un tren en cinquanta minuts, perquè hi ha retards, i a l’altra passi en només cinc. Aleshores canvio cap allà i ja agafaré el metro quan arribi”, conclou. En Martí assegura, malgrat tot, que ho fa perquè encara no té cotxe i que deixarà Rodalies en el moment que aprovi el carnet de conduir.
Aquest canvi d’estació segons l’estat del servei no és només una estratègia hàbil dels ciutadans de Montcada, sinó també una alternativa que ha ofert Renfe per salvar alguns dels seus operatius improvisats. Durant el tall per esmenar l’esfondrament d’un pou a les obres de soterrament de vies –que va enterrar una excavadora– Renfe va demanar als usuaris de l’R2 i R2 Nord que canviessin d’estació a peu per continuar el seu trajecte cap a Barcelona. A Montcada i Reixach s’aturen els trens que venen del Vallès Oriental, principalment.

La penitència dels que van a Terrassa
La població a l’estació de Montcada i Reixac – Manresa –reservada per als trens de Terrassa i més enllà– és diferent, més diversa culturalment que l’estació germana. Un home ja jubilat, que finalment no entrarà a l’estació, comenta amb la recepció l’aparició misteriosa del ‘Ruso’, un home que dilluns va obligar a aturar els trens a petició de la policia. “Que de ruso no en té res, diuen que és gallec”, apunta ell. D’assassí tampoc: la Guàrdia Civil el vinculava amb la mort d’uns policies, però finalment va ser detingut per cremar uns contenidors. Això també és Rodalies: dues hores i mig de tall per atrapar un piròman de contenidors.
L’edifici principal, que dona al carrer Vell, només permet l’accés als trens que van cap a Barcelona. Per anar en direcció contrària cal canviar d’andana per fora de l’estació, passant les vies per sota a través del passatge de Manresa. Són carrerons estrets i pacificats, amb escales, pocs cotxes i balconades protegides de la seva pròpia degradació amb reixes. Assegut a deu metres de l’estació, en Sergi repassa els seus apunts de classe. És de Granollers, però estudia a Terrassa i canvia cada dia d’estació a Montcada. En aquest cas, no ho fa per estalviar-se temps, sinó perquè és l’únic remei per anar de Vallès a Vallès en tren. “Totes les línies que paren a Montcada surten de Barcelona, però van a destins diferents”, detalla. “Vinc de l’R2, que ja anava tard, i ara haig d’esperar mitja hora aquí”, es lamenta després. En dies de vaga, en Sergi és previsor i no arribarà tard: “He sortit dues hores i mitja abans de classe”. Aquesta és la penitència dels que no poden adherir-se a l'(in)fal·lible canvi d’estació.

