No fa gaire anys, però en termes polítics seria el cretaci, el president José Montilla insistia en el perill del que va anomenar “desafecció”. Un concepte que volia significar la desconnexió de la ciutadania amb la política. Les seves virtuts dels qui el qualificaven “d’increïble normal” no era precisament la de vident. Montilla brandava la desafecció i s’iniciava un dels moviments polítics més majoritaris i forts de l’Europa contemporània, el Procés. Quan semblava que Montilla podia haver tingut raó, es va iniciar la revolta conservadora arreu d’Europa i a Espanya, el franquisme polític i sociològic es va desacomplexar i va demostrar que remenava els ressorts del poder de l’Estat. Una circumstància que ha disparat el fenomen de la polarització. És a dir, una mobilització política d’altíssima intensitat de contraposició ideològica, carregant la política de discursos agressius, directes i personals.
Un dels productes d’aquest paradigma polític és el fenomen Gabriel Rufián, el candidat d’ERC el 29-N, que ha esdevingut ara per ara -els tempos en política no són el sistema mètric- en una veritable rock-star de la campanya electoral. L’acte central de campanya dels republicans n’ha estat la prova de cotó. En un campus de la UPF de Ciutadella, ple com un ou, sobretot de gent jove, ha entronitzat de nou la seva figura, que ha marcat de manera clara l’agenda de campanya, fins al punt, de neguitejar el PSC. Ha estat una mena de missa concelebrada amb les primeres espases de la formació, com a artista convidada, Irene Montero, els caps de llista de demarcació, els números dos, el president del partit, Oriol Junqueras, i de la secretària general Elisenda Alamany, que ha servit per reclamar mobilització als votants dels Comuns i de la CUP que confiïn amb ERC, i han explicat els números. Però Rufián ha premut l’accelerador a la pesca d’arrossegament del vot sobiranista i, sobretot del PSC, amb la figura de Pasqual Maragall inclosa.
Rufian, a pel PSC
En un primer terme, Rufián va abassegar Junts, per marcar perfil i erigir-se com l’espai que combat la dreta política, deixant en un segon terme el PSC que ha comprat el marc mental del PSOE. De fet, els socialistes acaben els seus mítings amb Mi querida España, la cançó de Cecília, en versió remasteritzada. En segon lloc, Rufián i ERC ha dirigit l’artilleria cap el PSC i els Comuns. A més, s’ha trobat que després de la guerra interna, com els gols entren i els números surten. Per tant, tothom mut i a la gàbia, i a fer costat al nou líder, amb excentricitats incloses. Aquest diumenge, el PSC s’ha endut els cops.
Rufián ha jugat sobresegur i amb traça amb els daus que li donen sort, la cita de Lluís Companys esperonant l’ajuda catalana a Madrid durant la Guerra dels Tres anys; l’opció de “sotmetre el PSOE” amb les anomenades esquerres perifèriques; o el record i reivindicació de la política de cohesió de Jordi Pujol, Josep-Lluís Carod-Rovira i Julio Anguita. “O ERC o PSC”, ha esperonat per afegir que és la dicotomia del 29-N. Rufián no ha amagat que espera un govern del PSOE tutel·lat i pressionat per les esquerres soberanistes. “Voteu amb memòria!”, ha argumentat tot apuntant que “si ERC o Bildu no s’haguessin plantat setmana a setmana, Albert Rivera, seria vicepresident del govern!”. Així ha recordat que s’ha reconegut ara la memòria de Guillem Agulló o ara que “abans d’ahir el PSOE, Vox, PP i Junts van votar contra que els fons voltors no puguin comprar habitatge públic”.
De fet, ha acabat reivindicant el vot més enllà de l’independentisme i fent-se seu el “progressisme de Pasqual Maragall” tot confegint unes frases amb conceptes del seu discurs d’investidura l’any 2003. “Jo vull una catalunya desacomplexa, diversa, menys sagrada, menys sagrada, menys sacralitzada, vull una Catalunya arran de terra!”, ha exclamat. “Jo vull representar això, aquest socialisme catalanista, progressista!”, ha conclòs per acabar de demanar el vot dels desencantats del PSC.

Els números de Junqueras per demanar els vots
Junqueras s’ha enfilat a l’estrada, com a tel·loner, que ha fet números per justificar la mobilització. “Amb tot el respecte cap a tothom, però el vot dels comuns a Lleida, Tarragona i Girona és un vot llençat i que només serveix a PP i Vox”. En la mateixa línia, també ha titllat de “vot llençat” el de Junts a Lleida i Tarragona que també servirien per a la dreta extrema i extrema dreta. També ha demanat el vot dels indecisos i de gent del PSC perquè els “vots han de ser útils durant 4 anys”. “Votar PSOE és votar Adif, Renfe, Rodalies… van arrossengant els peus i mai no tenen per resoldre com el cas del finançament”. “Per culpa del PSOE els milions del nou finançament poden acabar en mans d’un ministre d’Hisenda del PP o o de Vox”, ha raonat. I Junqueras ha ofert un argumentari per combatre els discurs de l’extrema dreta i que no és altre que amb els al poder tot es traduexi en “ruïna i misèria”.

