La política espanyola ha tingut, en diferents moments de les darreres cinc dècades, una variable que ha condicionat la formació dels governs i la configuració de les majories parlamentàries: el pes dels partits nacionalistes catalans. Des de la Transició, quan les forces catalanes van tenir un paper destacat en la reconstrucció institucional i en la negociació de l’autogovern, fins a l’actual etapa de fragmentació del Congrés, els diputats sobiranistes i independentistes han estat determinants en algunes de les grans decisions de la política estatal.
Però la seva influència no ha estat constant ni ha respost sempre a una mateixa estratègia. Durant bona part de les primeres dècades democràtiques, Convergència i Unió (CiU) va exercir de representant principal del nacionalisme català a Madrid, amb una política de pactes que li va permetre negociar competències, finançament i inversions a canvi de facilitar la governabilitat de l’Estat. Amb el creixement de l’independentisme i la posterior fragmentació parlamentària, el protagonisme va passar progressivament a Esquerra Republicana (ERC) i, més endavant, a Junts, que han situat el conflicte polític amb l’Estat al centre de les seves negociacions.
La història d’aquesta influència comença amb les eleccions del 15 de juny de 1977. La primera legislatura de la democràcia va tenir una representació catalana plural, amb el Pacte Democràtic per Catalunya, Esquerra de Catalunya, la Unió del Centre i de la Democràcia Cristiana de Catalunya, el PSC i el PSUC, entre altres forces. La recuperació de la Generalitat, el retorn de Josep Tarradellas i la negociació de l’Estatut de Sau van marcar aquella etapa, en què la reivindicació de l’autogovern i del reconeixement de la realitat nacional catalana va tenir una presència destacada en la política espanyola.
CiU, la clau de la governabilitat
La consolidació de CiU com a principal força nacionalista catalana va obrir una etapa en què la seva representació al Congrés va adquirir un valor polític superior al que indicava el nombre d’escons. La federació liderada pel president Jordi Pujol va construir una estratègia de negociació amb els governs espanyols que va tenir dos moments especialment rellevants: les investidures de Felipe González el 1993 i de José María Aznar el 1996.
Les eleccions del juny del 1993 van posar fi a tres majories absolutes consecutives del PSOE. Felipe González va guanyar els comicis, però es va quedar amb 159 diputats, lluny dels 176 necessaris per governar amb majoria absoluta. CiU, amb 17 escons, i el PNB, amb cinc, van esdevenir decisius per a la investidura. La federació catalana va anunciar el seu suport al candidat socialista i Miquel Roca va defensar el vot afirmatiu com una contribució a l’estabilitat política, tot i que la negociació sobre el finançament autonòmic continuava oberta.

La influència de CiU es va concretar poc després. El govern espanyol va impulsar la cessió del 15% de l’IRPF a les comunitats autònomes, una reivindicació que Jordi Pujol havia situat entre les prioritats de la negociació amb Madrid. La mesura no va ser exclusiva de Catalunya, perquè es va incorporar al model de finançament autonòmic del conjunt de comunitats, però va representar un canvi en la participació dels governs territorials en els ingressos tributaris.
Tres anys més tard, CiU tornaria a demostrar la seva capacitat negociadora. El PP de José María Aznar va guanyar les eleccions del març del 1996 amb 156 diputats, sense majoria absoluta. Els 16 escons de CiU es van convertir en una peça fonamental per a la investidura, que Aznar va superar amb 181 vots favorables, gràcies també al suport del PNB i Coalició Canària.
El pacte del Majestic, negociat entre Aznar i Pujol, va establir les bases de la col·laboració entre el PP i CiU. Entre els compromisos hi havia un nou model de finançament autonòmic, la cessió del 30% de l’IRPF, més capacitat normativa sobre determinats tributs, el desenvolupament de la policia autonòmica i el traspàs de competències pendents. La negociació va tenir conseqüències que anaven més enllà de la investidura i va contribuir a modificar el funcionament del sistema autonòmic.

Aquella etapa va consolidar una fórmula política: una força nacionalista amb una representació relativament reduïda podia tenir una gran capacitat d’influència quan el partit guanyador no disposava de majoria absoluta. CiU, que en cap cas no defensava postulats independentistes, utilitzava el seu pes parlamentari per ampliar l’autogovern i obtenir concessions per a Catalunya dins del marc constitucional. El famós peix al cove.
L’entrada d’ERC i el canvi d’estratègia
L’any 2004 va marcar un altre moment significatiu. ERC va aconseguir 8 diputats a les eleccions espanyoles del març i va donar suport a la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero, que va obtenir 183 vots favorables. La federació nacionalista va començar així a compartir protagonisme a Madrid amb una Esquerra que guanyava pes electoral i que defensava un horitzó nacional diferent del de CiU.
La legislatura va coincidir amb la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, un procés que va situar les relacions entre Catalunya i l’Estat al centre del debat polític. ERC va donar suport inicialment a la reforma, però va acabar rebutjant el text aprovat al Congrés després de les modificacions introduïdes durant la negociació. El nou Estatut va ser aprovat en referèndum el 2006, però la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 va retallar diversos preceptes i va desencadenar una nova etapa de mobilització política i social.
Tot i l’ascens d’ERC, CiU va mantenir una representació important al Congrés. El 2008 va obtenir 10 diputats i ERC va caure a 3. El 2011, la federació va créixer fins als 16 escons, però la majoria absoluta del PP de Mariano Rajoy va limitar la seva capacitat per condicionar la investidura i les decisions del govern espanyol. És un exemple que il·lustra una de les claus de la influència parlamentària: no n’hi ha prou amb tenir una representació nombrosa, també cal que aritmèticament aquesta representació sigui necessària.

El procés trenca l’equilibri a Madrid
L’arrencada del procés independentista va transformar profundament aquest equilibri. La consulta del 9 de novembre del 2014, amb Artur Mas a la presidència de la Generalitat, les eleccions del 27 de setembre del 2015 i el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 van situar la reivindicació de la independència al centre de la política catalana i van modificar les estratègies dels partits a Madrid. La desaparició de CiU i la consolidació de dues forces independentistes diferenciades, ERC i l’espai postconvergent, van donar pas a una nova etapa.
A les eleccions espanyoles del desembre del 2015, ERC va obtenir 9 diputats i Democràcia i Llibertat (PdCat), la candidatura hereva de Convergència, 8. La repetició electoral del juny del 2016 va mantenir exactament aquesta representació. L’independentisme sumava així 17 escons, però el Congrés encara estava condicionat per una fragmentació que no es va traduir immediatament en una majoria alternativa de govern.
De la moció de censura a les investidures de Sánchez
El primer gran moment de canvi va arribar el juny del 2018, quan els diputats d’ERC i del PDeCAT -noves sigles de l’espai post convergent- van donar suport a la moció de censura presentada pel PSOE contra Mariano Rajoy. La iniciativa va prosperar amb 180 vots favorables i va convertir Pedro Sánchez en president del govern espanyol. Els 17 diputats independentistes catalans van contribuir a una majoria que va posar fi al govern del PP després de la sentència del cas Gürtel.
La fragmentació del Congrés i la impossibilitat de formar majories estables van ampliar encara més el marge de negociació dels partits independentistes. A les eleccions de l’abril del 2019, ERC va fer un salt fins als 15 diputats i Junts per Catalunya en va obtenir 7. En conjunt, les dues forces sumaven 22 escons. A la repetició electoral del novembre, ERC va baixar a 13, Junts va pujar a 8, i la CUP va entrar al Congrés amb 2 representants. El total independentista va arribar als 23 diputats, el màxim de la sèrie.
Però aquell resultat no es va traduir en una estratègia unitària, tot i el context de repressió política i judicial contra els líders de l’1-O. ERC i Junts van adoptar posicions diferents davant la investidura de Pedro Sánchez. El gener del 2020, els 13 diputats republicans es van abstenir, mentre que Junts va votar en contra. Sánchez va ser investit en segona votació amb 167 vots favorables, 165 contraris i 18 abstencions. Les abstencions d’ERC i EH Bildu van permetre que el candidat socialista superés la majoria simple necessària.

La negociació va adquirir una dimensió diferent després de les eleccions del juliol del 2023. El PSOE va quedar per darrere del PP en nombre de vots i escons, però va poder articular una majoria amb el suport de diverses formacions territorials i plurinacionals. ERC i Junts, amb 7 diputats cadascun, van tornar a ser imprescindibles per a la investidura de Sánchez. Els dos partits van votar-hi a favor, després de negociar acords separats amb els socialistes.
La llei d’amnistia es va convertir en el principal compromís polític de la negociació amb Junts i ERC, juntament amb altres demandes sobre llengua, finançament, infraestructures i reconeixement nacional. El canvi respecte de l’etapa de CiU és evident: mentre que els pactes dels anys noranta se centraven en l’ampliació de l’autogovern i en la participació en el sistema de finançament, les negociacions actuals incorporen el conflicte derivat del procés i la situació dels dirigents i activistes independentistes.
Més escons no sempre vol dir més poder
L’evolució de la representació sobiranista i independentista catalana a Madrid deixa una paradoxa: els moments de més força numèrica no sempre han coincidit amb els de més capacitat negociadora. El novembre del 2019, l’independentisme va arribar als 23 diputats, el seu màxim històric al Congrés. Quatre anys després, Junts i ERC sumaven 14 escons, però van tornar a tenir la clau d’una investidura. La comparació amb el 1996 és especialment il·lustrativa. CiU va aconseguir condicionar la formació del govern d’Aznar amb 16 diputats, mentre que el 2023 Junts i ERC van negociar la investidura de Sánchez amb 2 escons menys. En tots dos casos, el factor determinant no va ser tant la dimensió de la representació catalana com la necessitat que tenia el partit guanyador de trobar suports fora del seu espai polític.
Per altra banda, ser decisiu en una investidura no garanteix que els compromisos es compleixin ni que es tradueixin en millores tangibles per a Catalunya. La diferència entre els acords signats, les mesures aprovades i la seva execució efectiva és una de les qüestions que permeten mesurar el poder real dels diputats catalans.
Des de la Transició, el nacionalisme català ha passat de negociar el reconeixement de l’autogovern i el desplegament de l’Estat de les autonomies a condicionar majories parlamentàries amb demandes vinculades al conflicte nacional i a la independència. Han canviat els partits, els objectius i els instruments de negociació, però es manté una constant: quan el Congrés està fragmentat i cap bloc no disposa de prou majoria, els diputats catalans poden tornar a convertir-se en una peça decisiva de la política espanyola.




