Esquerra Republicana afronta les eleccions espanyoles del 29 de novembre amb una estratègia clarament definida: disputar el vot útil al PSC i neutralitzar Frente Amplio, aprofitant l’aliança amb Podem i situant Gabriel Rufián com a principal actiu a Madrid. Aquesta és una de les principals conclusions que es desprenen de l’anàlisi de quatre politòlegs consultats per El Món sobre el moment polític dels d’Oriol Junqueras de cara a aquesta cita a les urnes, uns comicis on el partit cerca un difícil equilibri entre la necessitat de créixer en l’espectre progressista no independentista i la conservació del seu electorat més tradicional, que pot tenir discrepàncies ideològiques respecte de l’acord amb la formació d’Irene Montero i Ione Belarra.
La pugna per l’espai progressista i el paper clau de Gabriel Rufián
L’entesa amb Podemos i la figura de Gabriel Rufián són al nucli de la campanya d’Esquerra. Segons els experts consultats, l’objectiu principal és captar aquell votant progressista o exvotant de l’espai dels Comuns que es planteja ara triar la papereta del PSC. En aquesta línia, el doctor en Ciències Polítiques i professor en la UOC Andreu Paneque assenyala que l’objectiu és “pescar aquell exvotant dels Comuns que s’està rumiant votar al PSC”. Paneque recorda que en un context de confrontació directa amb la dreta, els votants d’esquerres optaran per votar aquella candidatura que “pugui afavorir més la major representació possible de partits d’esquerres” i, segons ell, a Catalunya aquest espai se’l disputen PSC i ERC.
Pel que fa a la relació amb altres espais de l’esquerra alternativa i la confrontació amb el Frente Amplio, els analistes subratllen la fortalesa del tàndem republicà. El politòleg i professor de ciència política a la Universitat de Barcelona (UB) Jesús Palomar considera que la dupla “Rufián-Montero és bastant atractiva”, i que va orientada a contrarestar l’espai del tàndem format per l’exalcadessa Ada Colau i el ministre Ernest Urtasu. Una candidatura, la del Frente Amplio, que, sovint, segons diu, la ciutadania perceb com un “xec en blanc al PSOE”. Palomar argumenta que la ciutadania busca opcions que puguin “condicionant de debò” Pedro Sánchez, fugint de dinàmiques anteriors on es gestionaven ministeris menys decisius sense un retorn social clar.
Des d’una perspectiva similar, el politòleg i professor de Ciència Política i Dret Públic de la UAB Marc Guinjoan destaca que, malgrat les complexitats de les coalicions, Esquerra té l’oportunitat “de fer forat a l’espai dels Comuns”. Guinjoan critica durament la campanya de l’espai d’Ada Colau, qualificant-la de “poc substantiva, amb poc material al darrere” i posant d’exemple declaracions que demostren un desconeixement profund de la gestió d’infraestructures estatals com Renfe i Adif quan demana la renacionalització d’un servei que és públic. En la mateixa línia, el politòleg i professor de ciència política de la UPF Toni Rodon subratlla que l’estratègia de Gabriel Rufián va molt més enllà dels Comuns, buscant “intentar esgarrapar vots per la franja metropolitana més d’esquerres espanyoles més combatives” i disputant segments que en altres ocasions havien votat el PSC.
El risc de desafecció de la base independentista i la gestió de la marca
Tanmateix, els politòlegs adverteixen que aquesta aposta ideològica i transversal no està exempta de riscos interns. Segons apunta Paneque, l‘aliança pot “perjudicar el votant tradicional independentista d’Esquerra” i generar una major abstenció o polarització interna a causa d’un electorat que es pugui sentir orfe de referents estrictament sobiranistes. Una opinió compartida per Rodon, que assenyala que aquest soroll i les batalles internes al voltant de la figura de Rufián fan que el votant independentista tradicional no s’acabi d’entusiasmar.
Guinjoan, per la seva banda, apunta que l’acord amb Podem pot obrir la porta a ERC a un electorat “identitàriament una mica més espanyol” i, al mateix temps, tancar la porta a votants independentistes purs”. Pel que fa a la figura de Gabriel Rufián, Jesús Palomar destaca la seva singularitat política: “Rufián té aquella habilitat màgica de ser amic de tothom i ser enemic de tothom i, a més, té aquell caràcter de chulapo de Madrid, però independentista, la qual cosa crea un síndrome d’Estocolm bastant important als de Madrid”. Segons Palomar i Guinjoan, la direcció d’Esquerra no podia prescindir d’un actiu d’aquesta magnitud electoral, cosa que ha convertit la seva relació amb el partit en un matrimoni de conveniència.
Control del grup parlamentari i gestos simbòlics de futur
Més enllà de l’estratègia discursiva i el cap de cartell, la confecció de les llistes electorals impulsada per Oriol Junqueras respon clarament a la voluntat de garantir una major sintonia i control sobre l’acció parlamentària a Madrid. En aquesta legislatura s’han evidenciat les tensions entre Rufián i gairebé tota la resta del grup parlamentair, de manera que, segons Toni Rodon, la direcció ha optat per col·locar peces de la seva màxima confiança als llocs de sortida per assegurar la cohesió orgànica: “Junqueras sap que no pot fer fora Rufián, perquè el partit interpreta que és un actiu electoral, però posen candidats per contenir-lo”. Andreu Paneque matisa que aquest moviment respon a l’activació dels mecanismes propis de control de la direcció per evitar el soroll al voltant del grup parlamentair i reduir les discrepàncies internes dins del grup.
Finalment, el fet que figures com el mateix Oriol Junqueras i Raül Romeva tanquin de manera simbòlica les llistes representa, segons els analistes, un missatge polític de gran abast. Per a Jesús Palomar, es tracta d’un “simbolisme que jo crec que és important” perquè tots dos simbolitzen que ja estan habilitats d’ara en endavant per cites electorals com les eleccions al Parlament o les europees, i, a més, és una forma de “fer la punyeta als altres partits” conservadors. En una línia similar, Marc Guinjoan conclou que aquesta imatge funciona principalment com “un missatge de cara als propis militants del partit per incrementar vots”, evidenciant que el partit tanca definitivament una etapa de repressió per encarar els futurs reptes electorals.
