Teresa Cabré (l’Argentera, Baix Camp, 1947) és la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) des del 2021, any què va arribar al càrrec després de set anys al capdavant de la secció filològica. Rep El Món la setmana de la Diada, a la Casa de Convalescència, la seu històrica i actual de la institució. Fem les fotografies a la galeria del pati d’aquest edifici del segle XVI que formava part del recinte de l’Hospital de la Santa Creu, l’escenari triat aquest any per al missatge institucional del president de la Generalitat, Pere Aragonès. És un Onze de Setembre en què la campanya del Govern, Una llengua, molts accents, posa el català al centre. I arriba dies després de la mort de Carme Junyent, una de les grans figures de la llengua de les darreres dècades.
Què implica la pèrdua de Carme Junyent per a la llengua catalana?
Vaig conèixer Carme Junyent com a alumna. Des de feia molts anys ens teníem molt de respecte i molt d’afecte, i ens vam poder acomiadar abans de les vacances. El més important de Carme Junyent és que era una persona lliure, deia el que pensava, encara que fos contra corrent o impopular. Això sí, justificava sempre les seves opinions. I, per a la llengua, ha sigut una gran lluitadora. Com que tenia un coneixement tan gran sobre la situació de llengües amenaçades, perquè va treballar molt sobre llengües africanes, ho aplicava al cas català i alertava dels perills per a la supervivència del català i de la falta de projecció de la llengua. Alertava de determinades situacions i no li importava anar contra corrent fins i tot del pensament oficial. Deia que amb la planificació lingüística que es duia a terme amb el català no ens en sortiríem, que calia un altre tipus de planificació.
Vostè també veu el català en situació d’emergència?
Jo potser no soc tan radical. Veig que el català està en una situació difícil, complexa. Però en una situació d’emergència, absolutament amenaçada i amb indicis que realment desapareixerà, jo no l’hi acabo de veure.
De fet, el català ha resistit moltes envestides al llarg de la història. Quina és la clau per continuar-la aplicant?
És una qüestió dels parlants de català, de la voluntat que un poble té de no perdre la seva llengua. Per això ens n’hem de responsabilitzar tots. En la mesura que cadascun dels parlants transmetem la llengua a les altres generacions, que els joves s’hi vagin incorporant, la llengua no es perdrà. Per tant, no és només una qüestió dels poders públics, sinó també del fet que els seus parlants s’entestin que aquesta llengua no es mori.
Aquesta Diada, la llengua ocupa una posició central, tant en el plantejament de la manifestació com en la campanya del Govern, fins i tot amb el fet que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha triat precisament l’IEC per fer el seu discurs. Quin efecte tenen aquests gestos?
Qualsevol gest és útil. Tot el que visibilitzi la llengua, tot el que la posi a l’aparador, que mostri l’interès de qui sigui per la llengua, és bo. Perquè vol dir que la llengua és un objecte d’interès social i polític. I ara mateix som en una conjuntura en què hi ha moltes ombres, sobretot pel que ha passat després de les eleccions autonòmiques al País Valencià, a les Illes i a l’Aragó, on han aparegut els primers senyals explícits, sense cap mena de pudor, d’anticatalanisme. Perquè no van contra la llengua per ella mateixa, sinó que ataquen la llengua com a símbol del catalanisme. Com a símbol d’allò que uneix unes comunitats que ens diem catalanoparlants.
La situació al País Valencià és especialment tensa, amb un conseller qüestionant el criteri i la normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua…
Estem molt pendents de la conversa que hi ha d’haver entre la presidenta de l’Acadèmia i el president de la Generalitat Valenciana [Verónica Cantó i Carlos Mazón es reuneixen aquest dilluns]. És molt greu que un conseller negui una normativa dictada per una acadèmia que està reconeguda en l’Estatut. És molt gros. Això no es pot dir. Em sorprèn que no hi hagi hagut dimissions forçades. El president de la Generalitat, amb una cosa tan grossa, que van contra la legalitat, contra documents amb validesa jurídica, havia d’haver pres una decisió.
L’hi sorprèn realment, amb un govern del PP i Vox?
Sí! Quan una persona ocupa un càrrec en una institució deixa de ser ella individualment i representa un paper, una institució, i ha d’anar amb molta més cura. I el que no pot fer és anar contra les lleis aprovades pel poble valencià.
La conjuntura política ha fet que mentre el govern valencià i el de les Illes prenen mesures contra el català, al Congrés de Diputats s’estigui a punt de començar-hi a parlar català amb normalitat. Quins efectes té aquesta guerra sobre la llengua?
Per a mi, són més importants les mesures més pròximes a la gent, les que afecten directament els parlants. I encara que es pugui parlar català al Congrés, si al País Valencià es nega fins i tot la normativa de l’Acadèmia Valenciana és molt perillós per a la llengua, perquè pot causar una confusió que faci que els parlants no especialistes en la matèria es trobin absolutament desorientats. Una llengua desorientada, sense lideratge, sense punts de referència que li donin estabilitat, és una llengua que torna a entrar en una fase de perill. I que el català es parli al Congrés no ho compensa. És un gest lloable i simbòlic, que agraeixo, però una cosa no compensa l’altra.
Què aporta aquest pas del Congrés a la llengua?
El reconeixement explícit que Espanya és un país plurilingüe.
I sobre la població, sobre els parlants?
Seria útil si això no se circumscrivís només al Congrés i saltés a la resta d’institucions i, per exemple, hi hagués aprenentatge de totes les llengües oficials a les universitats de tot Espanya. O que en els llibres escolars també es recollís la literatura de totes les llengües, encara que fos amb la traducció al costat. Això només és un primer pas. Per exemple, l’IEC va fer la proposta, i s’hi van afegir l’acadèmia espanyola, la gallega i la basca, de fer cada any un acte per fomentar el respecte pel plurilingüisme al Senat. Però tal com ha quedat el Senat [el PP hi té majoria] ja no podrà ser.
Per tant, tot són conjuntures, en un sentit o un altre…
Perquè el sentiment que Espanya és un país plurilingüe i que totes les llengües constitueixen un patrimoni que hauríem de salvar entre tots no està arrelat. Hi ha molta gent que vol una llengua única, una nació uniforme. Per tant, tot el que es faci és molt fràgil.
En tot cas, la conjuntura al Congrés ha portat a l’elecció de Francina Armengol com a presidenta de la cambra. Vostè li va voler fer una carta d’agraïment explícit, fins i tot.
Francina Armengol sempre ha sigut molt lleial a la llengua, fins i tot s’ha pronunciat contra determinades posicions del PSOE, el seu partit, en aquest terreny. I li vaig voler donar coratge. L’IEC i Francina Armengol tenen una història de bona relació. Amb ella el Govern Balear va entrar a sostenir l’IEC, i ells mai han renunciat a la denominació llengua catalana. I ara hem començat a la redacció del nou diccionari normatiu i el Govern Balear hi participava tècnicament i financerament.
Com queda ara, amb els canvis de govern a les Illes i al País Valencià, aquest projecte de nou diccionari, que serà pancatalà i és una feina que es preveu que duri deu anys?
Des de l’IEC, el diccionari es farà. Està definit i els criteris estan aprovats. A mi m’hauria agradat que des del primer moment hi hagués una col·laboració activa en les tasques que implica però que serà més explícita o menys explícita en la mesura que les circumstàncies ho permetin. I la col·laboració en l’àmbit tècnic, lingüístic, hi serà. Només que l’IEC haurà de tenir un lideratge més fort del que pensava tenir, havíem planificat un lideratge més repartit. Però el diccionari es farà.
Un diccionari pancatalà, una paraula que de vegades es rebutja…
És una paraula que a València incomoda algunes persones, no tothom. Però la fem servir per dir que tots els parlants de la llengua catalana, es digui català o es digui valencià, al País Valencià, se sentiran representats per aquest diccionari, per aquest model de llengua. Cal fer-ho perquè la noció d’estàndard que hi ha a la base de la normativa, conceptualment l’hem eixamplat. Ja no es tracta d’incloure-hi només les formes compartides per més de dues varietats de la llengua, sinó també les formes que, encara que només siguin en una varietat, per exemple al·lot, siguin reconegudes com a formes úniques en aquesta varietat. Amb això s’eixampla l’estàndard. En la mesura que qualsevol parlant, sigui del territori que sigui, conegui aquestes formes, encara que no les faci servir, que les conegui només passivament, la llengua és molt més àmplia.
Per tant, busquen enfortir la llengua.
Sobretot, la unitat de la llengua. Que tothom s’hi senti representat, que ningú se senti exclòs. I, sí, si som una comunitat més àmplia, som més forts, el català és més fort.
Durant molts anys, parlants de molts territoris, també al Principat, es queixaven d’un excés de coincidència de l’estàndard amb el barceloní…
És que els criteris oficials per marcar què era estàndard eren més restrictius. Ara són molt més amplis.
Li agrada l’eslògan de la campanya del Govern per a la Diada, ‘Una llengua, molts accents’?
Sí, però m’agradaria més ‘una llengua, moltes variants’, perquè si dius ‘accent’ sembla que parlis només de la fonètica.
És el debat de sempre entre el que és popular i eficaç per a la difusió i els criteris acadèmics.
Efectivament. Reconec que tinc deformació professional! [riu].
Hi ha un debat d’aquesta mena també amb relació a l’acord per la llengua al Congrés, que ha anat acompanyat de la petició de l’expresident de la Generalitat Valenciana Ximo Puig perquè es faci servir la denominació català/valencià. Algunes veus defensen precisament perquè entenen que és una manera de deixar clar que català i valencià són la mateixa llengua i que, alhora, recull el sentiment social dels valencians.
Tot té pros i contres. Per exemple, la frase ‘La llengua catalana és una llengua romànica que comprèn diverses varietats dialectals, com ara el català occidental, el català oriental, el menorquí, el mallorquí, el valencià…’ és una frase normal. Ara imagina’t que dic: ‘La llengua valenciana és una llengua romànica que comprèn diverses varietats, el català, el mallorquí, el menorquí…’. De seguida es veu que aquesta segona frase no té sentit. I això vol dir que en tot el domini es denomina la llengua catalana, no ‘varietat’ catalana. I el valencià és una varietat de la llengua catalana, com ho és el català central. Per tant, la denominació català/valencià l’accepto com una eina política perquè la mesura pugui tirar endavant, però des del punt de vista acadèmic el que és ajustat és dir ‘llengua catalana denominada valencià en el territori de la Comunitat Valenciana’. Ja sé que és molt llarg, sí, però és així.
I no considera que és un preu que es pot pagar perquè els parlants valencians se sentin reconeguts i respectats?
Políticament, sí. El que passa és que moltes vegades aquests preus polítics després donen lloc a malentesos. M’estimo més que la mesura tiri endavant així que no pas que quedi bloquejat per una qüestió denominativa. Però sempre que els polítics realment sàpiguen què vol dir això. Ximo Puig va impedir que l’Any Fuster s’organitzés conjuntament, tot i que la Generalitat de Catalunya renunciava a tenir un comissari propi, per electoralisme o pel que fos. Ara, amb aquest gest que fa sobre la denominació, té clar que el català és el nom de la llengua sencera i que només se’n diu valencià en el territori de la Comunitat Valenciana? Ell al·lega que són sinònims. No ho són! Si fossin sinònims un es podria posar en el lloc de l’altre, i no es pot. ‘Valencià’ és sinònim de ‘català’ només, restrictivament, a la Comunitat Valenciana. Per descomptat, no ho és en l’àmbit internacional. Què farà la Unió Europea? Jo respecto la sensibilitat del poble valencià sobre el nom de la seva varietat, però només és al seu territori.
En tot cas, ara el que hi ha en moltes webs de l’administració estatal és el català i el valencià per separat.
Sí, i és molt pitjor, perquè és presentar-les com dues llengües diferents, que és el que volen els secessionistes. Però ningú es referirà mai al ‘català-valencià’.
Què s’hauria de fer, doncs, perquè els valencians no se sentin menystinguts?
Hi havia un sociolingüista valencià que deia que si el català de Catalunya s’anomenés ‘catalunyès’ no hi hauria cap problema. Llavors podríem dir que ‘la llengua catalana comprèn varietats com el catalunyès, el valencià…’. El problema és que en el fons ens hem cregut la divisió per comunitats autònomes. I és absurda, perquè en el català de la comunitat autònoma de Catalunya no hi ha una varietat única, igual que a les Illes no hi ha un ‘balear’ en el sentit de varietat única, sinó que hi ha mallorquí, menorquí, eivissenc…
Tornant a la Diada, aquest any posa la llengua al centre, com durant molts anys, en què era el principal element de reivindicació nacional. Ara passa un moment complicat per moltes coses. S’ha badat durant els últims anys?
Més que res és que s’ha posat èmfasi en altres aspectes, per exemple en l’economia. Però la llengua és la columna vertebral de la catalanitat, s’ha de conservar. Celebro que aquest punt vista s’hagi recuperat. Crec que aquesta legislatura això es té bastant clar, per exemple amb el Pacte Nacional per la Llengua i els plans d’enfortiment de la llengua, que ja s’estan desenvolupant. També s’ha augmentat el pressupost, s’ha reforçat l’equip de professors d’aules d’acollida. Ara veurem com s’acaba la legislatura i quina fermesa tenen els gestos que s’han fet.
Un dels terrenys on el català pateix més és en la llengua col·loquial. Per què retrocedeix tant el català col·loquial?
Perquè, com que el català és una llengua que ha hagut d’estar protegida, això li dona una imatge de formalitat i de falta d’espontaneïtat, que les persones anti normes, i la gent jove ho és naturalesa, la rebutgen.
I què s’hi ha de fer?
Invertir en audiovisual, com s’està fent amb el rellançament de la programació infantil i juvenil dels mitjans públics, que han de ser tan moderns com sigui possible. Necessitem molts influencers que parlin català i que parlin un català deseixit. I si en moments determinats fan interferències amb una altra llengua, no passa res, si ells mateixos fan notar que saben que és una interferència, amb gestos, amb la fonètica, o posant cometes, si és escrit. Això dona lleugeresa i flexibilitat al discurs català.
L’Institut sempre ha tingut fama de lent en la introducció de canvis en les normes. En quina mesura això està canviant?
Tenim tota la voluntat d’accelerar i ho estem fent. Jo vaig començar com a presidenta de la secció filològica l’any 2014. Des d’aleshores, hem tret la gramàtica grossa i dues més, la bàsica i d’ús i una altra que només és a internet i que és l’essencial; s’ha completat el diccionari essencial; es va aprovar i es va consensuar amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua la nova ortografia, i es va fer amb una estratègia que no hi va haver grans escarafalls…
La reducció dràstica d’accents diacrítics va provocar bastant enrenou…
Bé, va ser una flamarada, però ja ha passat.
Paral·lelament al que produeix l’IEC, però, des que hi ha TV3 i Catalunya Ràdio s’ha consolidat com a gran referent el portal lingüística de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésadir.
Això és de país normal. És de país normal que els mitjans de comunicació tinguin el seu propi llibre d’estil, i hi hem de donar la benvinguda. Però no significa que no hi hagi d’haver un organisme com l’Institut d’Estudis Catalans que marqui la norma de referència. Una norma que sempre es pot transgredir, sempre que sàpigues que l’estàs transgredint.
