El boom de The Tyets, el grup català que ha aconseguit revolucionar la sardana amb ‘cotis’ i convertir-la en un fenomen internacional, ha evidenciat el creixement de l’escena musical urbana de Catalunya el darrer any. La primera explosió ha arribat amb The Tyets, però ràpidament els han seguit altres artistes com 31FAM, Mushkaa, Figa Flawas o Triquell que, tot i haver començat a fer música fa anys, no ha estat fins aquest 2023 que han marcat l’inici d’una nova generació del mainstream català. Ara bé, amb el creixement de l’escena també han aparegut veus crítiques contra el llenguatge que fan servir en les seves cançons amb paraules com ‘bailoteo’ i ‘teteo’, entre d’altres, i s’ha obert el debat sobre si l’argot de l’escena urbana de Catalunya és una adaptació del català als nous temps o si és simplement una castellanització de la llengua.
Lingüistes i defensors del català discrepen sobre aquesta qüestió. Per a Susana Pérez, membre de la junta executiva de Plataforma per la Llengua, la inclusió de paraules com ‘bailoteo’ dins l’argot musical és una mostra més de l’adaptació del català a les noves generacions, és a dir, que, malgrat no ser del tot partidària de la interferència del castellà, considera que és una evolució natural: “Crec que la llengua s’ha d’adaptar als nous temps. Estem en un moment on el català és molt poc utilitzat pels joves en espais d’esbarjo i, a poc a poc, es torna a utilitzar gràcies a aquests músics”, argumenta en conversa amb El Món. Per a Pérez és molt positiva l’aparició d’aquesta nova generació d’artistes per acostar el català als adolescents, per molt que sigui afegint castellanismes, ja que considera que amb “l’art popular” és més fàcil introduir la llengua en espais on no hi és on hi és poc.
En canvi, el lingüista i coordinador de llengua de La Intersindical, Gerard Furest, no creu que puguem parlar d’argot, sinó simplement de la “intercalació del català amb el castellà”. És a dir, que en lloc de considerar el llenguatge que fa servir la nova generació com un ‘argot’, és més indicat parlar de la “interferència del castellà amb el català”, fins a tal punt que pot acabar predominant el castellà. Tot i això, el lingüista apunta que el motiu pel qual aquesta nova fornada musical triomfa entre els joves no és la llengua, sinó l’estètica: “L’èxit entre la gent jove no és perquè mesclin el català amb paraules en castellà, l’èxit entre els joves rau a crear un llenguatge visual modern”, afirma Furest, fent referència a l’estètica dels artistes combinada amb els ritmes ballables de la música. En aquest sentit, tots dos experts coincideixen que la diversificació de gèneres musicals en català sumada a l’impacte de les xarxes socials està sent una de les claus per acostar-se més als joves. Ara bé, dins la nova escena musical cal diferenciar dues maneres de tractar el llenguatge: el català de ‘Supermercat’, de Lildami, i el català de ‘Diabla’, de Mushkaa.
“Català modern, no castellanitzat”
Per al lingüista és important entendre que defensar la preservació de la llengua no implica negar l’evolució del català, sinó intentar fer un treball per no castellanitzar-lo: “Per exemple, Mushkaa a banda de paraules en castellà, també canta amb un accent castellanitzat quan ho fa en català. És una diglòssia que es retroalimenta”, assevera Furest, afegint que es pot aconseguir un “català modern” amb expressions que ja existeixen sense la necessitat de recórrer al castellà. “Tenim un argot més col·loquial en català que podria quedar molt bé per dir el mateix que diuen les cançons d’ara”, conclou el lingüista deixant clar que no cal fer servir un llenguatge “de jocs florals” per expressar-se en català.
Una de les cançons on aquest apunt que fa el lingüista queda més clar és ‘Diabla’. “I et troba de festa ma’, quan ho balla cau la tempesta ya… Del club de les raxetas llestes, si un cabron s’apropa molesta (tete molestas)”, comença l’estrofa de Mushkaa en aquesta col·laboració amb Figa Flawas, una de les seves cançons més populars ara mateix. En aquests primers versos es pot veure la interferència lingüística a què fa referència Furest. A mesura que avança la lletra és quan es pot apreciar més “l’accent castellanitzat” al que fa referència, especialment en les frases “un maiete per treure l’estrés (mai sola), és difícil no és com les damés“, ja que la construcció de frases en català amb paraules en castellà porta, inconscientment potser, a adoptar un accent castellanitzat. Tot i la seva crítica, però, Furest també es mostra content de l’enorme impacte que han tingut aquests grups, arribant a centenars de milers de persones cantant en català.
En aquest sentit, la cantant de Ginestà Júlia Serrasolsas, un dels grups que, tot i no formar part directament de l’escena urbana de Catalunya, són un dels màxims exponents de la música en català avui en dia, defensa que més enllà de mirar quines paraules es fan servir, cal aplaudir l’impacte d’aquesta nova generació “postpandèmica”: “Com més estils es facin en català, més possibilitats hi ha la gent ho escolti”, assegura en conversa amb aquest diari. De fet, per a la cantant -que també és educadora infantil i treballa en aules on no es parla català- una de les virtuts de la nova generació d’artistes és la capacitat de convertir-se en referents musicals en barris on no es parla. Una idea molt similar a la que comenta Pérez, que defensa que, “tot i que encara queda molta feina per fer”, s’estan fent passes per “canviar la visió que el català no és una llengua de primera”: “Especialment en l’art i l’àmbit tecnològic costa que la gent triï el català com a primera llengua per començar el seu projecte, i hem d’aconseguir canviar la visió que el català no és una llengua per competir a primera divisió”, sentencia.
Triomfar sense “menysprear” el català
Tot i que moltes de les cançons que estan generant més furor entre el jovent, com ara ‘Pacte de família’ del nou disc de 31FAM, publicat fa un parell de setmanes, contenen elements en castellà, Furest recorda que no és necessari menysprear la llengua per a fer un hit: “L’exemple més clar d’això és ‘Supermercat’ de Lildami, que té més de 2,8 milions de reproduccions a Spotify i 2,1 milions de visualitzacions a YouTube i no té cap castellanisme”, assenyala. L’exemple de Lildami no és l’únic, ja que l’última cançó de Buhos en col·laboració amb Juan Magan segueix el mateix patró i, tot i que encara no té els mateixos números que l’èxit de l’estiu del Damià, va per al mateix camí. Cal tenir en compte, però, que el cantant i jurat del programa Eufòria de TV3 també mescla català i castellà en altres cançons seves, és a dir, que no se’l pot prendre com a exemple d’artista de la nova escena que canta amb un català normatiu.
Seguint en aquesta línia, Furest insisteix que per introduir el català en barris on històricament és menys parlat no cal fer-ho a través del castellà, sinó que és més indicat fer-ho normalitzant la “independència del llenguatge”. És a dir, que també es pot aconseguir el mateix objectiu fent servir amb total normalitat expressions com “afluixa maduixa”, ja que és la manera de tractar la llengua el que fa que es parli i no les paraules que es facin servir, tot i que admet que això és un “treball de fons” que porta feina. Cal tenir en compte, però, que no totes les expressions en castellà que es fan servir en aquestes cançons tenen un equivalent directe en català. De fet, el mateix lingüista és incapaç de trobar un sinònim que aporti el mateix significat que “coti per coti” i mantingui la seva musicalitat, és a dir, que encaixi en el vers. Tot i això, Furest manté la importància de fer una recerca personal per aportar el català més ric possible a la música. Així doncs, a tall de conclusió, la consolidació d’una escena urbana a Catalunya és un èxit per al català, però encara queda feina per fer no perdre la batalla amb el castellà.
