L’oficialitat del català a la Unió Europea (UE) pot ser una realitat una setmana i un dia després de l’11 de setembre. La negociació de Junts per Catalunya amb el PSOE per pactar la constitució de la Mesa del Congrés, va provocar que el ministre d’Exteriors en funcions, José Manuel Albares, enviés una carta al Consell de la Unió Europea sol·licitant la modificació del reglament 1/1958 que regula el règim lingüístic per incloure com a llengües oficials de ple dret el català, el basc i el gallec, aprofitant que ara Espanya ostenta la presidència del Consell de la UE. La mesura podria aprovar-se el 19 de setembre durant la pròxima reunió del Consell, que presidirà Pedro Sánchez a Brussel·les, però cal que els 27 estats membres hi votin a favor. És a dir, que aprovin la decisió per unanimitat i aquí és on l’executiu espanyol, si de veritat té interès perquè la mesura tiri endavant, haurà de negociar amb la resta d’estats per arribar al dia 19 amb la unanimitat assegurada.
En cas que s’aprovi, el següent pas a fer seria publicar l’acord al Diari Oficial de la Unió Europea i esmenar el reglament 1/1958 incorporant-hi el català, el basc i el gallec com a idiomes oficials. Sí que és cert que s’haurà de fixar un període d’adaptació cap a la plena normalitat de les tres llegües per fer efectiu el desplegament tècnic i contractar els traductors i intèrprets necessaris. Tècnicament, no hi ha res que impedeixi que el català pugui esdevenir oficial a la Unió Europea. Així ho afirma Vicent Climent-Ferrando, expert en política lingüística a Europa, professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i autor de l’informe Avaluació del suport de la Unió Europea a les llengües regionals i minoritàries: 10 anys de la Resolució Alfonsi (2013-2023), en conversa amb El Món, on subratlla que fins ara “cap país ha votat en contra de cap altra llengua que s’ha proposat” com és el cas del maltès, que el parlen 400.000 persones. Tot i això, també que és el primer cop que un Estat proposa que tres “llengües regionals” siguin plenament oficials.
D’altra banda, la vicepresidenta de la Plataforma per la Llengua, Mireia Plana, qualifica de “positiva” la proposta de l’executiu espanyol perquè “és una necessitat per a una llengua que és un cas únic a Europa, sense estat propi, però amb deu milions de parlants“. Plana, però reclama que es faci pùblic el memoràndum de la petició per saber “exactament què s’ha demanat i en quines condicions” s’ha fet. En aquest sentit, exposa que “altres vegades han dit que s’ha demanat i no era cert”, i recorda que l’any 2004 van dir que havien demanat l’oficialitat i només van requerir “un estatus especial per al català”.
Ni la Constitució espanyola ni el reglament de la UE ho impedeix
L’article 3 de la Constitució espanyola deixa clar en el punt 1 que el castellà és la llengua espanyola “oficial de l’Estat” i el punt 2 estableix que el català, el basc i el gallec “seran també oficials a les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts”. És a dir, “l’Estat espanyol és un país oficialment monolingüe i deixa que les comunitats fixin els seus criteris” respecte al català, basc i gallec.
Sobre això, Climent apunta que des del punt de vista tècnic això no és cap impediment perquè l’article 1/1958 del Consell de la Unió Europea no diu en cap dels vuit articles que sigui “obligatori que siguin llengües oficials de l’Estat”. De fet, l’expert subratlla que l’article 1/1958 estableix que “les quatre llengües en què ha estat redactat el Tractat són reconegudes com a llengües oficials cadascuna d’elles en un o diversos estats membres”. Per tant, aquesta preposició canvia el sentit i, a parer seu, “aquí podríem tenir un argument a favor nostre perquè diu “en” i els Estats no es poden enganxar en aquest matís”.
Obrir la capsa de pandora
Tanmateix, Vicent Climent creu que el quid de la qüestió serà “com interpreten aquest reglament” perquè “políticament sigui el que els interessa a Europa” i apunta que alguns països podrien al·legar que les tres llengües no són llengües oficials de l’Estat espanyol. En aquest sentit, mostra els seus dubtes sobre les possibilitats que tots els països membres ho acceptin –la proposta cauria si només un hi vota en contra– perquè, segons ell, “no volen obrir capses de pandora amb altres comunitats”.
Aquí, segons assenyala, és on l’Estat espanyol ha de fer “molts passadissos” per garantir el sí de tots els estats abans de la votació. Un argument que comparteix la vicepresidenta de la Plataforma per la Llengua que reclama a l’Estat espanyol que “demostri d’una vegada que és un estat plurilingüe” i que faci les negociacions que “calgui fer amb la resta de països” per arribar al dia 19 “amb la feina feta” i la unanimitat de tots els estats membres. I si la proposta no prospera, des de l’ONG del català reclamen al govern espanyol que “continuï treballant perquè això sigui possible i, per tant, ho porti al TJUE o allà on calgui”.
Climent adverteix que “si Europa i els Estats obren la porta a tres comunitats lingüístiques minoritzades a entrar-hi després ho reclamaran els corsos, o els ladins, o els furlans, o encara pitjor, els russòfils a Estònia, que representen el 40% de la població. Si tu obres la veda això, tens un gran problema” perquè, segons ell, podria provocar “l’efecte bola de neu”. “Tècnicament, si tu et mires la lletra, no hi ha res que et digui que és impossible, però políticament és una bomba de rellotgeria per a Europa”, conclou.
Però aquí, segons el professor de la UPF, torna a haver-hi arguments a favor perquè el català és oficial a Catalunya, a les Illes Balears i a València. En canvi, el cors no és oficial a Còrsega, el bretó no és oficial a Bretanya, el rus no és oficial a Estònia. “Aleshores, pots diferenciar-ho perquè en un territori és oficial i en altres no”, però la part negativa, alerta, és que “encetes el meló que puguin reclamar l’oficialitat al seu territori”.
Quins beneficis aportaria l’oficialitat?
L’ONG del català té clar que l’oficialitat de la llengua li atorgaria “un prestigi i un estatus que ara no té en l’àmbit europeu i que afavorirà la protecció d’aquesta llengua”. A banda de permetre que les decisions del Consell es publiquessin en català o que els europarlamentaris s’hi puguin expressar, Plana remarca que l’oficialitat també permetria que “l’etiquetatge dels productes europeus sigui en català, que els catalanoparlants es puguin adreçar a les institucions europees en català, permetrà que la normativa europea es publiqui també en català”.
Vicent Climent afegeix que la mesura afectaria l’Europass, un model de curriculum vitae amb la plantilla europea, que actualment està disponible en totes les llengües oficials, i també en noruec, islandès i turc, que no són Unió Europea, “però no el tens disponible en català”, lamenta. A més, donaria accés a “memòries de traducció assistida” d’intel·ligència artificial. És a dir, actualment el català té milions de textos preparats, però el sistema eTranslation no et permet fer-ho en català.
“El català té molts més parlants que moltes llengües que ara són oficials a la UE i només per això ja estaria justificat que fos llengua oficial. No va d’Estats, va de nombre de parlants i de drets lingüístics, va de drets humans elementals, del dret que tenen els ciutadans europeus a adreçar-se a les institucions europees i del dret que les institucions europees legislin en aquesta llengua”, defensa Mireia Plana.
El precedent de l’irlandès
La darrera llengua en aconseguir l’estatus d’oficial de ple dret, en canvi, va ser l’irlandès, a partir de l’1 de gener de 2022. Tot i que la República d’Irlanda és un estat membre des de 1973, només l’any 2007 -a petició d’Irlanda- aquest idioma va esdevenir llengua oficial i de treball a la UE amb un “règim restringit” i l’any 2015 Irlanda va demanar al Consell que l’irlandès esdevingués llengua de ple dret, però de forma progressiva, segons explica Vicent Climent, per poder adaptar-ho a poc a poc. “Es van donar un temps que no tot estaria en irlandès i s’aniria incorporant a poc a poc a mesura que tinguessin gent formada en traducció en irlandès”, detalla.
Aquest procés, que s’ha anat demorant excessivament preocupa a la Plataforma per la llengua, que estarà “amatent” perquè això no passi amb el català, tot i que considera que “el cas del gaèlic no és el cas del català i això no té per què reproduir-se”. Plana creu que “s’han volgut presentar com a traves totes les qüestions tècniques quan això no ha de representar una trava. En el cas del gaèlic s’ha demorat excessivament i nosaltres, si això s’aprova, estarem amatents ha insistit que això es faci efectiu com més aviat millor perquè una part del futur de la llengua rau en el fet que sigui d’utilitat”, sentencia.
3
11
