L’1 de febrer de 1984 disset alcaldes de la Franja de Ponent es van reunir al Castell de Mequinensa amb el conseller de Cultura aragonès de l’època, José Bada, amb la voluntat de normalitzar a la zona la presència del català, una llengua parlada entre la població sense cap mena de reconeixement institucional. Coincidint amb el 40è aniversari d’aquesta efemèride, l’Ajuntament de la comarca del Baix Cinca ha convocat un acte reivindicatiu per renovar el compromís amb la Declaració de Mequinensa, que va servir per establir les bases del reconeixement, dignificació i l’ensenyament optatiu del català a les escoles. Un acte que se celebra davant l’amenaça de l’actual govern de l’Aragó, del PP i Vox, d’eliminar el reconeixement de la llengua a la Llei de Patrimoni i suprimir les ajudes a entitats que defensen les llengües pròpies. Activistes i experts en defensa de la llengua a la Franja, que s’han organitzat amb un manifest i una recollida de signatures, reconeixen a El Món que el català té un futur fosc davant la croada contra la llengua encetada només començar la legislatura per part de l’executiu de Jorge Azcón.
Josep Antón Chauvel, alcalde del Campell durant vint anys i regidor del consistori quan es va signar la Declaració de Mequinensa, explica a aquest diari que aquell acte va servir per “fer un pas importantíssim”, perquè era el primer cop que alcaldes dels ajuntaments de la Franja ratificaven que als seus pobles s’hi parlava català, ja que fins aleshores la llengua estava “marginada” institucionalment. “Va suposar que el català entrés a les escoles de forma optativa”, una decisió que s’ha mantingut durant aquests anys. José Ramón Noguero, un dels fundadors del Moviment Franjolí, explica que la declaració va servir per deixar clar que la llengua que es parlava a la Franja era el català, i rebutjar denominacions despectives com ara “chapurreau”, i es comprometien a fomentar-ne l’ús públic, amb accions com ara retolacions bilingües al carrer i l’ús als mitjans de comunicació. Noguero admet que va ser un “revulsiu”, però deixa clar que “va ser un reconeixement dels ajuntaments i popular, però no va suposar una oficialitat o un estatus propi per al català a la Franja”.
El sociòleg i activista pel català a la Franja Natxo Sorolla, que ha impulsat una declaració a favor de la llengua signada per més de 250 acadèmics de l’Aragó, coincideix amb l’opinió de Chauvel i Noguero sobre la importància d’aquella declaració. Ressalta que “va ser una fita històrica que va canviar la dinàmica” i destaca la figura del conseller José Bada, originari de Fabara, en el seu intent per “potenciar la llengua” perquè abans de l’any 1984 hi havia “una total absència de la llengua en l’àmbit normatiu i de reconeixement públic”. Tanmateix, subratlla que aquell acord va ser una “declaració de mínims” i, tot i això, explica que després de quaranta anys “continua sense haver-se desenvolupat per complet aquella declaració”.
Un avenç lent i regressions contínues
Sorolla destaca que durant aquests quaranta anys s’ha projectat la imatge que les formacions progressistes sempre han estat més favorables a la protecció del català i de l’aragonès que no pas els partits conservadors, però això, segons ell, “no sempre ha estat així”. En aquest sentit, destaca que hi va haver consens sobre la llengua fins a finals dels 90, ja que tots els partits de l’arc parlamentari reconeixen que el català es parla a l’Aragó, malgrat tenir diferències sobre el reconeixement i recorregut públic. Durant aquest període, d’ençà de la Declaració de Mequinensa, es produeixen avenços en l’àmbit legislatiu, com en la reforma de l’Estatut del 1996, on s’establia que “les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó” tindrien protecció i se’n garantiria l’ensenyament.
I, tot seguit, l’any 1997, s’aprova la llei del patrimoni cultural aragonès que tracta el català i l’aragonès com a llengües pròpies de l’Aragó. “Des de l’any 1994 al 1997 hi ha un recorregut per desplegar l’educació en català a la Franja amb una assignatura optativa”, subratlla. Noguero, per la seva banda, defensa que “el nexe d’unió de la Franja és la llengua i la cultura que la distingeix com a territori de la resta de l’Aragó”, i admet que a finals dels anys 90 es veia un “bri d’esperança que es reconeixerien” el català i l’aragonès.
A partir de l’any 2009, el consens sobre la llengua es trenca i això es fa evident quan s’aproven dues lleis de llengües en només quatre anys. La primera llei, aprovada l’any 2009, no establia les llengües com a oficials, però reconeixia que eren llengües pròpies de l’Aragó i atorgava als habitants de la Franja el dret de rebre educació i d’adreçar-se a les diverses administracions en qualsevol llengua pròpia de la seva zona. Aquella llei no es va poder desplegar totalment perquè només quatre anys després, l’any 2013, el govern del PP i el Partit Aragonès (PAR) impulsen una nova llei de llengües que modificava els noms del català de la Franja i de l’aragonès per LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) i LAPAPIP (llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca). “Van fer un ridícul històric” amb uns “acrònims desafortunats”, coincideixen Ramon Noguero i Josep Antón Chauvel.
L’amenaça de PP i Vox per a la supervivència del català a la Franja
Aquesta llei és la que segueix vigent en l’actualitat malgrat que els socialistes, quan van tornar al govern l’any 2015, van recuperar les denominacions “català” i “aragonès” i, d’altra banda, van impulsar l’Institut Aragonès del Català, dins l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, per a la promoció i protecció de la llengua. Però el seu desplegament va ser molt lent i no es va constituir fins a l’any 2022. Aquesta lentitud contrasta amb la rapidesa amb la qual ha actuat el govern aragonès de PP i Vox, amb el suport del PAR, que amb només sis mesos ja han suprimit la subvenció a l’Acadèmia i han anunciat la seva intenció de promoure una modificació legal que suposaria l’eliminació d’aquestes llengües i els seus noms amb l’objectiu d’evitar que s’ensenyin a les escoles, es promoguin i es difonguin.
Noguero admet que s’albira “un horitzó una mica fosc” per al futur del català a la Franja perquè el govern autonòmic té quasi quatre anys de govern al davant: “Tenim el perill que avui dia tot el que vingui de Catalunya és vist com a més negatiu i pot suposar que vulguin suprimir l’ensenyament del català”. Una opinió compartida per l’exalcalde del Campell. Chauvel lamenta que “la dreta reaccionària no accepta la diversitat lingüística i cada cop que arriba al poder se la carrega” i adverteix que “si se suprimeix l’ensenyament a l’escola serà una regressió” per a la supervivència del català a la Franja. Finalment, Natxo Sorolla creu que el català “està en perill” a la Franja perquè tant el PP, com Vox, com el PAR defensen que el “català no es parla a l’Aragó”, i creu que tot indica que intentaran fer “un canvi legislatiu” per suprimir la protecció legal la llengua. “Es fa servir la llengua com una arma llancívola”, lamenta.
