L’actual vicepresidenta primera de la Mesa del Parlament i exconsellera de Salut, Alba Vergés, confessa que necessita encara temps per desconnectar del que ha estat el seu dia a dia durant un any i mig de pandèmia. Un fet inesperat que va canviar la vida de tothom, que va posar el món sencer a tremolar, i que a ella particularment la va agafar amb el comandament del Departament de Salut a les mans. En aquesta entrevista amb EL MÓN, la dona que ha liderat la resposta sanitària a la pandèmia des de Catalunya repassa alguns aspectes sobre la gestió de la catàstrofe. Substituïda en el càrrec per Josep Maria Argimon després de les eleccions, Vergés parla de la feina conjunta amb els departaments de JxCAT, les dificultats i les possibles diferències pel que fa a les crítiques que rep ella i el seu successor. L’exconsellera de Salut també parla de la necessitat de diferenciar les veus autoritzades a les quals els dóna altaveu entre les d’aquells que tenen responsabilitats i intenten explicar les raons d’una decisió de la d’aquells que simplement opinen perquè són experts en una petita parcel·la d’una pandèmia que engloba un conjunt d’àmbits molt més ampli.
Ha pogut recuperar forces aquest estiu? De què necessitava recuperar-se més: de la part física o mental?
Recuperar té a veure sobretot amb desconnectar. El fet de poder desconnectar, ni que sigui unes poques hores, això no ho havia pogut fer durant molt de temps. Aquest estiu ho he pogut fer amb la família. Això no vol dir descansar del tot. La gràcia és tenir aquests parèntesis de desconnexió.
Va sortir pràcticament cada dia en roda de premsa durant la pandèmia. Quins moments trobava per poder respirar?
Doncs pocs. La primera època, un cop ja tothom estava confinat i jo a Barcelona sense poder tornar a Igualada, podia descansar una petita estona a la nit, quan arribàvem a l’hotel i després de sopar una mica, intentàvem parlar d’una altra cosa. Però era difícil. Eren petites estones, molt petites.
El vincle familiar com el va poder mantenir?
Amb les trucades. Moltes vegades a la nit passades a les 10, perquè era quan trobava el moment, i videotrucades de camí del Departament. També algun moment al migdia, o m’enviaven vídeos. Quan hi ha tanta feina el temps passa molt ràpid. Quan vaig poder tornar a Igualada va ser diferent, com a mínim ja dormia a casa. Ni que arribis molt tard i marxis molt d’hora és molt diferent.
El seus pares i el marit van agafar la Covid-19 en el moment inicial. Va ser dur?
Sí, perquè no pots fer res. El meu marit per sort ho va poder passar a casa; el dia que estava més malament estava sol amb els dos nens, la nena molt petita i el nen que ajudava, i jo no podia fer res. Aleshores ets sents molt impotent i pateixes una mica. Després, quan em van dir que havien d’ingressar el pare, era el moment en què tot creixia i començàvem a tenir les UCIs plenes. Encara no havíem arribat al pic i pensava, si a més d’ingressar ha d’acabar a la UCI, serà molt difícil. Però bé, ho vam fer.
En moltes entrevistes reitera que va tenir el suport del seu equip de Salut. I per part del Govern, es va sentir suficientment acompanyada per l’altre soci?
En ser Salut i Interior les dues parts que formen el Procicat ens va tocar treballar colze a colze, i realment va ser així, i molt intensament. I també ens va tocar amb els màxims responsables del Govern, president, vicepresident, consellera de la Presidència. També en una època posterior amb la resta del Govern, que era la que tenia contacte amb tots els sectors i en cada època molt intensament amb algú. Per tant, sí que hi va haver molt de treball conjunt i la veritat és que tothom procurava que amb la seva respectiva responsabilitat els altres coneguessin quins eren els problemes que sorgien i entre tots intentàvem donar la millor resposta, segons el context. De vegades, el context no feia possible certes demandes. Però l’ànim era fer-ho possible més tard, quan es pogués.
Va tenir la sensació que hi havia un voluntat d’erosionar el paper que estava fent ERC a Salut?
La pandèmia recau molt en Salut, que és el departament que porta el pes de forma clara. Al final la figura més visible i accessible és la de la consellera, a qui s’han dirigit especialment les crítiques. De vegades, aquestes no eren directament relacionades amb Salut, però bé, això forma part d’una gestió difícil. La societat en la incertesa busca respostes de coses que no sap i les busca en aquell que troba sempre. I nosaltres sempre hi érem. Ho veig dins de la lògica de l’epidèmia. Les crítiques s’han d’entomar, però jo i tot l’equip intentàvem separar allò que són critiques que aportaven, que d’alguna cosa ens podien servir, de tot allò que ens semblava que era més soroll i que potser mediàticament els mitjans ho vivien molt, però nosaltres ho vam deixar en segon pla perquè crec que és el que havíem de fer.
Convida els mitjans a fer una reflexió també? Viuen els mitjans potser massa en el conflicte?
Sí, però una pandèmia ja és un conflicte de per sí. Ens posa en conflicte amb la nostra manera de viure. El paper dels mitjans és clau i ha estat molt important per fer arribar a la ciutadania el que sabíem o no sabíem perquè aquesta pogués prendre les seves decisions. No és que hagi d’actuar algú des del Govern o des de dins dels hospitals o els centres d’atenció primària, sinó que és una cosa que ens implica com a societat. Si no s’expliquen les coses és difícil que la societat pugui respondre. Crec que els mitjans han tingut molt paper en això. Com a responsables públics sempre vetllem perquè les veus que surten públicament i aquelles a les quals se’ls dona altaveu siguin veus autoritzades. Al mateix temps cal que se sàpiga quina responsabilitat tenen les persones que parlen. Crec que això sí que és important. És molt diferent parlar i poder dir opinions sense tenir una responsabilitat sobre decisions que explicar decisions i dir els per què i en què et bases per prendre decisions. Aquesta diferència potser sí que s’hauria de remarcar en positiu: parla aquesta persona, responsable d’això i per tant ha de tenir en compte això perquè li demanarem responsabilitats. I després parlen aquestes altres persones que opinen i que són expertes en parts d’un tot. Això també és important que la gent ho sàpiga, que aquelles persones que parlen tenen aquella parcel·la d’opinió, però potser no tot el paraigua.
La societat té part de responsabilitat, però algú pot pensar que només la té el Govern perquè de vegades el polític parla com si tingués la solució a tot amb l’objectiu de tranquil·litzar. Potser cal parlar sent més realistes?
En aquesta pandèmia vam haver de dir moltes vegades que no sabíem el que passaria. Hem hagut de sortir també dient que no ho sabíem tot, però anàvem aprenent. Es fa difícil perquè li dius a la gent que pari de fer allò tan humà que és veure’s, trobar-se, parlar, compartir àpats, gaudir, fer festa. I els estàs dient que ens hem de contenir per la salut. Per mi ha sigut difícil la part sociològica de la pandèmia perquè la societat es mou la societat en base a expectatives i a vegades quan l’expectativa canvia el comportament de la gent canvia i tu estàs intentant modular el comportament de la gent, però la gent és lliure. Tot això és un treball sociològic per mi interessant però el més difícil de la pandèmia.
Després del dictamen del TSJC amb el toc de queda creu que hem arribat al cap del carrer? Si policialment controles les interaccions de dia també les has de controlar policialment a la nit. Ha mort definitivament el toc de queda en les condicions actuals?
M’agradaria que fos així perquè precisament significaria que l’epidèmia no se’ns descontrolés més. Els botellots estan prohibits sempre, des d’abans i després. Ara, també hem de ser conscients que el jovent no troba alternatives per reunir-se. Això només ho canvies si tenim capacitat de fer entendre que ara és un risc i que correm un risc enorme. Les vacunes ens han anat molt bé per recuperar molta vida, els carrers estan plens, tenim les botigues obertes, podem anar a fer un dinar amb algú, però no està tot salvat. Això no s’ha acabat i per tant allò més massiu, amb molta gent diversa que a més no podràs saber qui són, ens posa en molt risc. No és un aspecte policial i no només de salut és un tema sociològic. Fins que no ho tinguem integrat i no percebem el risc és molt difícil que la gent pugui aguantar. A més portem molt de temps aguantant.
La contractació de Ferrovial pel rastreig ha estat polèmica. Hi ha qui ha vist interès i preferència per aquesta empresa. Hi és aquest interès?
Aquí hi havia un interès molt clar: engegar un sistema de rastreig complet. A vegades s’ha caigut en l’error de dir que el sistema de rastreig el feia Ferrovial i això no ha sigut mai així. Havíem d’engegar un sistema de rastreig ràpid i a més no teníem sis mesos per preparar-lo. Veníem d’estar setmanes abocats a buscar més llits d’UCI, materials, respiradors, controlant residències. Necessitàvem algú que ja tingués control sobre centraletes telefòniques mentre no muntàvem tot el circuit integrat. Per això vam haver de desplegar cinc programes de salut pública, incorporar gent, entrevistar-la, buscar-li un lloc de treball, una taula, una cadira. L’interès era muntar-ho tot ràpid ja i anar-ho millorant.
La major explosió de casos ha tingut lloc sota la conselleria de Josep Maria Argimon. Creu que se l’hagués criticat més a vostè si aquesta cinquena onada li hagués enxampat encara en el càrrec?
És possible que hi hagués més tendència. També perquè hi havia sigut tota la pandèmia i aquí sempre s’acaba veient un canvi. Bé, jo penso que la resposta és la que és i es va intentar reaccionar i al final no és només Salut, és tot un Govern que ha de reaccionar. Però sí que és veritat que Salut ha d’acabar donant la cara en tot. Nosaltres vam procurar molt tot l’equip i també Argimon, dins del meu equip, ser-hi sempre, sempre donar la cara, sempre explicar i intentar anticipar-nos a les coses. Però no sempre es fàcil.
Però creu que vostè hagués rebut més?
És possible. No sabria trobar els motius, però veníem d’una corrent molt més exigent, de dir ‘hi ets dels del primer dia, per tant això ja ho hauries d’haver sabut’, quan en cap cas aquesta pandèmia és fàcil i sempre té punts inesperats.
