L’expresident de la Generalitat Quim Torra i l’exvicepresident del Parlament Josep Costa han decidit plantar cara al Tribunal Suprem per tal que instrueixi la seva denúncia per l’espionatge del cas Pegasus. Tots dos han registrat un dur recurs de reposició davant la sala contenciosa de l’alt tribunal contra la seva decisió d’enviar el cas a l’Audiència Nacional per treure-se’l de sobre. Tant és així que titllen “d’arrogants” els magistrats i els acusen de “tenir per costum no respectar la Constitució”.
Un escrit, al qual ha tingut accés El Món, on no només desgranen un per un els motius que justificarien que el cas es quedés al Suprem, sinó que delaten maniobres processals dels magistrats que grinyolen amb els drets de les víctimes i dels denunciants. Així, denuncien que remetre el seu cas a un tribunal especialitzat com és l’Audiència Nacional vulnera el dret a la tutela judicial efectiva, el dret a un jutge predeterminat per llei o la vulneració a l’accés a la jurisdicció.
Ningú no va negar l’espionatge
El recurs arriba arran d’una interlocutòria del 16 de juny amb què la sala del Contenciós del Tribunal Suprem es treia del damunt el tema i declarava la competència de l’Audiència Nacional per al recurs presentat sobre l’espionatge que haurien patit tots dos. Una decisió basada en la petició de la fiscalia del Tribunal Suprem i de l’advocacia de l’Estat. De fet, però, cap de les dues institucions va negar el fons del fet denunciat, l’espionatge, només intentaven esquivar el recurs.
En primer lloc, Torra i Costa al·leguen que la sala no està legitimada per dictar una ordre d’aquest tipus en aquest cas per la seva “composició manifestament irregular”. Un fet que generaria una vulneració del dret al jutge ordinari predeterminat per llei i el dret a un jutge imparcial. De fet, en l’escrit es mostren força contundents: “No existeix constància de amb quina base, en quines regles o procediment s’ha determinat la composició subjectiva de la sala, una situació que resulta rellevant des del punt de vista del dret a un jutge ordinari predeterminat per llei”.
Pablo Lucas, jutge i part
En definitiva, els denunciants recorden al tribunal que no s’ha justificat la composició de la sala i també emfatitzen que s’hauria d’haver produït la separació del procés del magistrat Pablo Lucas Murillo, el jutge del Suprem encarregat d’autoritzar les intervencions de les telecomunicacions demanades pel Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI). “La composició de la secció no pot quedar en el lliure albir, a la libèrrima voluntat o, directament, a l’arbitrarietat dels magistrats que l’integren, i que la decideixin integrar o no, a cada moment, prescindint de les normes que regeixen la seva composició, que són clares”, remarquen.
Torra i Costa també addueixen que Pablo Lucas va participar en la tria i designació de la magistrada Celsa Pico com a ponent del procediment. De fet, recalquen en el seu recurs que la mateixa interlocutòria fa constar que Lucas no es va abstenir ni en el debat ni en la votació. “Sembla clar que s’ha produït, a més, la vulneració del dret al jutge imparcial, doncs ni de manera directa, ni indirecta —mitjançant la designació del ponent— podia participar Pablo Lucas Murillo de la Cueva en la decisió d’aquest assumpte”, sentencia el recurs.
“Errada patent dels fets” i “arrogància sense límits dels magistrats”
Per altra banda, el recurs denuncia que la resolució judicial “incorre en una errada patent sobre els fets” que hauria donat lloc a una “il·legalitat manifesta en la tramitació del procediment” que hauria de comportar “l’anul·lació de la resolució judicial impugnada”. Els recurrents van una passa més enllà i asseguren que els magistrats han actuat en un “exercici d’arrogància sense límits”.
En particular, els recurrents retreuen al tribunal que tot i haver requerit l’expedient administratiu no se’ls ha donat trasllat. És a dir, que no han pogut tenir accés al cas per tal de formular les seves al·legacions, un fet que indueix cap a “una vulneració del dret a la defensa, com a manifestació del dret a la tutela i del dret a un procés amb totes les garanties”. Torra i Costa no se n’estan de tocar el voraviu als magistrats per aquesta errada: “Encara que, lamentablement, la manera habitual de la Sala pugui fer la impressió del contrari, aquesta està vinculada per la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic, conforme estableix l’article 9.1 de la mateixa Constitució”. D’aquí que també demani l’anul·lació de la interlocutòria. Fins i tot, l’expresident i l’exvicepreident del Parlament s’escamen per aquesta errada “tan flagrant” que els “fa dubtar si la Sala ha estudiat degudament l’escrit d’interposició del recurs”.
Què es demana jutjar?
Torra i Costa al·leguen un tercer element. En concret, critiquen que els magistrats només reclamen la nul·litat de les actuacions d’espionatge de la que han estat víctimes. De fet, subratllen que l’advocacia de l’Estat no ho nega. En aquest sentit, recorden als magistrats que l’objecte del recurs és restablir els seus drets i preservar-los. Així demanden “exercir amb plenitud els drets d’accés, oposició i supressió respecte de les dades personals obtingudes il·lícitament i que han estat tractades pel govern espanyol i el president”.
“La interlocutòria recorreguda erra (o directament manipula)”, defensen, “el sentit del present recurs contenciós administratiu perquè ni es dirigeix genèricament contra l’Administració General de l’Estat (com es diu) ni es dirigeix exclusivament contra actuacions que són competència del Secretari d’Estat Director del Centre Nacional d’Intel·ligència”. De fet, l’advocacia de l’Estat insisteix que és a petició de l’aleshores directora Paz Esteban l’ordre d’espiar.
Precisament, en aquest punt Torra i Costa insisteixen que “el recurs no pretén una revisió d’un acte de la Directora del Centre Nacional d’Intel·ligència que no existeix”. “Però tampoc pretén que es declari la il·legalitat de la actuació en via de fet per l’absència d’aquest acte, ja que s’indica clarament que cap autorització judicial pot convalidar una anul·lació com aquesta de tots els drets reconeguts a l’article 18 de la Constitució”, conclouen. És a dir, que l’espionatge va més enllà de si hi ha una autorització judicial, en el benentès que era plenament il·legal encara que tingués el permís del jutge.
Contra el govern espanyol
En definitiva, els dos recurrents carreguen els neulers contra el raonament dels magistrats per “ometre el control de l’actuació del president Pedro Sánchez i del seu govern en relació a la via de fet denunciada -l’espionatge-“. En aquest marc insisteixen que el tractament de les seves dades per part del president del govern i per l’executiu espanyol “no poden ser revisades directament per un altre òrgan jurisdiccional que no sigui el Suprem”. És més, els dos exalt càrrecs opinen que amb aquest posicionament se’ls priva de la jurisdicció que els pertoca, i per tant, escurçar el camí cap Europa.
En aquest marc, els recurrents constaten que la legislació que pertoca al material obtingut amb l’espionatge és la llei de secrets oficials que atorga la competència al consell de ministres en el seu conjunt o en qualsevol de les seves competències delegades. D’aquí que es derivi que la responsabilitat jurisdiccional de les seves actuacions es decideixi al Tribunal Suprem. Per això, Torra i Costa han decidit plantar-se i mantenir la seva causa atrinxerada al Suprem.
4 
2 