L’animadversió de bona part de les institucions amb poder sancionador contra l’amnistia és tan desbocada que ara té un efecte boomerang. És a dir, que els arguments d’un tribunal per no aplicar-la poden xocar amb els d’un altre tribunal amb les mateixes intencions però amb una altra estratègia. Així ho demostra, la resolució de l’intructor del judici del Procés, el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena, amb què denega la petició d’aplicar l’amnistia i aixecar les ordres de detenció contra els membres de l’exili arran de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que avalava la llei del perdó penal per als independentistes. Els arguments de Llarena topen de ple amb els del Tribunal de Comptes. De fet, són incompatibles entre si.
La interlocutòria, dictada dimarts d’aquesta setmana, explicitava que la negativa a atorgar l’amnistia era per la interpretació que el magistrat feia de la malversació. En concret, sobre la base de dues raons. Una primera era el benefici patrimonial personal que, a criteri seu, haurien obtingut els processats Carles Puigdemont i Toni Comín. La segona suposada raó era que els fons malversats provindrien del pressupost de la Unió Europea. En la resolució, Llarena interpreta que el TJUE encara no ha dit res sobre la malversació com a guany personal, tot i admetre que ha deixat clar que els fons no afectarien la caixa de Brussel·les.
Per tant, justifica la inaplicació de l’amnistia amb l’únic criteri d’interpretar la malversació com a guany personal. Ara bé, també reconeix que amb la resolució europea no pot sostenir el criteri que els fons provenien de la Unió. I, per tant, només manté un motiu per mantenir l’acusació i les ordres de detenció. Precisament, aquest argument és el que la defensa de Puigdemont i de Comín ha utilitzat per ampliar l’escrit d’al·legacions presentat ahir al Tribunal de Comptes, aportant la interlocutòria de Llarena, contra la seva decisió de mantenir obert el procés en reinterpretar la sentència del TJUE sobre el concepte “fons europeus”, tot i que la resolució de la magistratura europea va ser a petició del mateix organisme comptable espanyol.
Una vinculació clara
Així, el lletrat Gonzalo Boye ha registrat una ampliació de les al·legacions argumentant que el Suprem sí que fa cas del TJUE sobre el fet que la suposada malversació no afecta els fons europeus i que tampoc que una virtual independència de Catalunya haurua afectat la caixa d’ingressos de Brussel·les. D’aquesta manera, l’escrit recorda que “si el concepte interpretat per la Gran Sala del TJUE vincula el màxim òrgan penal, que no va sol·licitar la qüestió prejudicial, vincula també el Tribunal de Comptes, que va obtenir la resposta sobre els fets que la mateixa entitat va delimitar”. D’aquí que, agafant l’argument de Llarena, Boye sol·licita al Tribunal de Comptes que deixi estar els “subterfugis artificiosos incardinables dins l’arbitrarietat” i tanqui el cas de la responsabilitat comptable del Procés.
