Els tribunals penals són, sobretot, un extraordinari teatre del realisme. És a dir, el que arriba a les vistes són episodis de la realitat, amb més grandesa o més misèria, passats pel sedàs de formulisme i el ritual, i, sobretot, la calma. La serenor és imprescindible per prendre decisions que afecten els drets dels ciutadans. Per tant, la ira i les togues no són compatibles. La jornada d’aquest dimecres al judici contra els Pujol n’ha estat el paradigma.
Ha estat la 29a sessió, l’endemà de la jornada en què el president del tribunal, José Ricardo de Prada, el Brian Cox de la sala penal de l’Audiència Penal, deixés de banda la seva afable indulgència. El magistrat va advertir seriosament als dos numa, els dos inspectors d’Hisenda que en el seu moment van ajudar la UDEF a incriminar Jordi Pujol Ferrusola, que en un tribunal s’han de mantenir les formes i actuar com a “professionals”. De fet, els va comminar a deixar de banda el to habitual amb què potser tracten els autònoms o els gestors de les pimes catalanes. Una vista interessantíssima, intensa i on les defenses s’han endut un bon botí al sarró com és la feblesa dels motius que van portar a aplicar “l’aixecament del vel” i considerar falsos els negocis de Jordi Pujol Ferrusola.
Dos inspectors d’Hisenda o ‘numa’ i quatre pèrits de la defensa
Els numa 26.695 i 5.535 han tornat a enfilar-se a l’estrada, l’endemà de la pujada al Tourmalet, conscients que al davant tenien lletrats que, a més de conèixer la causa, coneixen el dret i, sobretot, l’ànima del tribunal. Però, a més, asseguts en una mena d’estrada multitudinària, hi havia quatre pèrits de la defensa, de reconegut prestigi i que provenen del planter del mateix cos d’inspectors de l’Agència Tributària: Sebastián Piedra, Elena Blanco, Luis Alonso González i Jorge Pérez, que no només s’han sentit comodíssims sinó que, a més, han replicat amb una desimboltura desvergonyida els intents de l’advocat de l’Estat, José Ignacio Ocio, de buscar-los les pessigolles.
Val a dir que aquest matí el fiscal del cas, Fernando Bermejo, ha mostrat ofici i ha evitat picar-se els dits amb uns interrogatoris molt curosos, i quan ha vist la capacitat de foc de les defenses amb els peritatges s’ha retirat amb elegància. Bermejo que, per veterania sap que mai s’han de perdre els papers, i més en un cas que li ha caigut de cop, ha marxat sigil·lós i ha deixat fer a Ocio. El lletrat, que va defensar amb no gaire fortuna l’exfiscal general de l’Estat Álvaro Garcia Ortiz, s’ha vist desbordat per quatre pèrits que sabien que tenien entre mans i per unes defenses que no estan disposades a deixar passar res.
La falta de carrer d’Ocio als tribunals s’ha evidenciat i les mancances tècniques davant d’exresponsables d’equips d’inspecció internacional de l’Agència Tributària i catedràtics de dret tributari, també. Els pèrits de la defensa s’explicaven plàsticament i amb una extraordinària rotunditat. I els advocats estaven molt amatents a les preguntes capcioses o paranys, fins que el lletrat de Luis Delso, Oscar Morales, ha recollit amb tremp el clam popular dels defensors i ha elevat una protesta per l’acusació d’Ocio, que dona per fet que els diners de les factures provenien de fets delictius. “On ho posa això, en l’escrit d’acusació?”, li ha etzibat amb el timbre i volum amb què Robocop advertia els malfactors. El tribunal li ha donat la raó, però ha cridat a la calma.
Les defenses, com l’exèrcit dels espectres
En una primera fase de la jornada d’aquest dimecres, els advocats semblava que podrien romandre a la sala fumant un havà perquè, la feina els la feien els seus pèrits. Però aquesta imatge s’ha evaporat quan Cristóbal Martell, fregant-se la barba, ha cridat a files als seus companys de toga. Per uns moments, l’advocat de Jordi Pujol Ferrusola ha semblat Àragorn esperonant l’exèrcit dels Espectres. I, com en la batalla dels Camps de Pelènnor, han sortit a arrasar, amb els deures fets, amb convicció i amb una idea clara del que volien denunciar.
En primer terme, defensar que les factures de Jordi Pujol Ferrusola responien a serveis prestats i no a cap “simulació negocial”, com sostenien els numa sobre la base dels informes de la UDEF. En definitiva, que el fill gran de l’expresident tenia “asimetria de la informació”, un valor “no tangible” de contactes, informació i experiència que venia a les empreses o les societats que hi confiaven, com ara Isolux o Copisa. “Un facilitador, un aconseguidor” que treballava amb contractes de “corretatge”, és a dir, cobrava a èxit de l’operació.
A més, han remarcat que en les diferents inspeccions tributàries a què va ser sotmès, les irregularitats van consistir a considerar els ingressos per “operacions vinculades” i no pas en “simulacions”. És a dir, Hisenda va considerar que havia pagat pocs impostos perquè la seva feina a les empreses que gestionava era “personalíssima” i, per tant, havia de tributar per IRPF i no per import de societats, tot i que aleshores incrementava els imports de despesa de desgravació. En qualsevol cas, no es podia considerar un “guany patrimonial no justificat” que generaven quotes delictives, com sí que deien els numa. De fet, han comparat el cas amb el del futbolista Xabi Alonso o el de Cuentáme. Els pèrits de les defenses en sentir aquestes comparacions han posat el crit al cel i han advertint al tribunal que són casos de supòsits que no tenen res a veure.
No hi ha ocultació
La tesi de les defenses, i dels seus pèrits, és que les suposades irregularitats que van detectar els inspectors de l’Agència Tributària a Catalunya es van sotmetre a una normal “mecànica rectificadora de simulació tributària”. És a dir, liquidar amb l’impost correcte els ingressos que, cal remarcar, estaven declarats. Ni l’activitat inspectora ni la policial han suposat cap “aflorament” de diners. “No hi ha sorpresa”, han exclamat els pèrits. La tesi dels numa és que les empreses eren només una “closca d’ou” o una “societat instrumental” perquè “ocultaven renda”. I aquí els pèrits de les defenses han saltat com una molla per recordar als numa que la llei es refereix a l'”ocultació de la renda i no a l’objecte de la renda”. Per tant, no hi ha ocultació perquè s’han tributat totes les factures.
En aquest punt ha entrat el fiscal Bermejo, que ha demanat als pèrits si sabien que la “realitat econòmica està per sobre de l’aparença formal”. “Sí”, han contestat per afegir que en aquest cas hi ha un pagament de serveis. “Un pagament que ha existit, s’ha declarat i s’ha tributat”, han sentenciat després d’explicar com funciona el sistema d’autoliquidació impositiva que es va establir en el sistema impositiu espanyol amb la gran reforma del ministre de Francisco Fernández Ordóñez, que dona instruments a la inspecció per rectificar declaracions i que indica que sempre han de ser més favorables al contribuent. Precisament, després d’aquest raonament els pèrits han retret que s’utilitzés la figura més perjudicial per a Jordi Pujol Ferrusola quan no en tenien motius.
“Per a què aixeca el vel?”
Per intentar aguantar la tesi acusatòria, els numa han brandat la tesi de “l’aixecament del vel”. És a dir, una tècnica que serveix per destapar activitats simulades. Martell s’ha arremangat i ha preguntat pels cinc elements que justifiquen l’aplicació d’aquesta fórmula. El president del tribunal ha volgut evitar la sagnia intentant coartar el lletrat, que s’ha fregat novament la barba i li ha suggerit un deixi’m fer que ara arriba el millor. José Ricardo de Prada, que avui ha suat la cansalada, li ha donat marge i Martell no ha decebut. Cap dels cinc elements que justificaven aplicar l’aixecament del vel -activitat de holding, estructura, abús de personalitat jurídica, i recursos materials– es complia. L’inspector numa 26.695 s’ha vist superat. No n’ha justificat cap. Quan Ricardo de Prada s’ha adonat del desastre, ha animat Martell a plegar veles. El lletrat, hàbilment, s’ha retirat amb una frase, pronunciada amb una dolça ironia, que hauria de ser obligatòria als informes dels advocats defensors: “Els papers enraonen sols, no hi insistiré!”. El relleu l’ha agafat Morales, que, amb preguntes brevíssimes, ha rematat la feina deixant en evidència que s’havien cregut més la UDEF que els inspectors que havien mirat els números del dret i del revés, amb clamoroses errades d’interpretació que responien més a l’animadversió per la família Pujol que a la realitat de les dades.
L’advocat gironí Carles Monguilod, amb un fer pensadament empordanès, ha formulat preguntes concises als numa sobre la veracitat dels negocis entre Jordi Pujol Ferrusola i el seu client, Carlos Buesa. I el numa ha caigut al parany quan li ha reconegut que no podia dir, ni de lluny, que hagués fet un negoci il·lícit. Monguilod li ha recordat que el seu client no està imputat per frau sinó per blanqueig. Al numa li ha canviat la cara. José María Fuster Fabra, advocat de Josep Mayola, també ha reblat el clau. Fermín Morales, advocat de Francesc Robert, amic i soci del primogènit ha afinat molt bé l’interrogatori i ha demostrat que els numa no s’havien mirat gaire els papers, i els ha exigit respostes breus. Una bona tàctica que ha permès veure que al seu client l’empaitaven per ser amic del principat acusat. Enmig de l’interrogatori, Morales ha deixat una altra frase per als manuals de dret que ha fet riure el tribunal: “No entraré en debats que ens condueixin a la melangia”.
