“Entre Harry el Brut i Anacleto, agent secret“. Aquesta ha estat una de les plàstiques definicions que les defenses han fet del cap de la instrucció policial per part de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal del Cos Nacional de Policia (UDEF) en la causa contra els Pujol Ferrusola. Es refereixen a l’inspector Álvaro Ibáñez, amb tip 89140. L’autoria de la comparació és d’un veteraníssim i prestigiós advocat penalista gironí, Carles Monguilod, que defensa Gustavo Buesa en aquesta causa, que aquest dijous ha quedat vista per a sentència després de 40 jornades dinàmiques, entretingudes i intenses.
La definició de Monguilod sintetitza la idea expressada per les defenses que aquest matí han acabat els seus informes davant el tribunal, representants dels acusats col·laterals del cas que, si es fa cas de la prova practicada, el seu delicte era que tenien relació societària, o bé mercantil, o bé d’amistat amb els Pujol Ferrusola, especialment, amb el primogènit de l’expresident, Jordi, i del seu germà Josep. Totes les defenses han tret l’artilleria contra el material utilitzat en aquesta causa contra els processats. Monguilod li ha donat la volta a la frase del fiscal quan, abans-d’ahir, al·legava “l’Espanya ens roba”. L’advocat ha criticat la frase i l’ús que en va fer el fiscal i ha recordat que és tan perjudicial com aquell “a por ellos“. “M’ha fet la sensació que a la instrucció i a la policia patriòtica els semblava que el delicte antecedent era ser de la família Pujol o ser català”, ha reblat.
No s’ha estat de res. I quan semblava que, després d’una primera sessió d’informes de les defenses “ho havien deixat tècnicament tot escombrat”, com ha descrit el lletrat José María Fuster Fabra, la resta d’advocats han passat el rasclet per desemmascarar el que consideren una causa prospectiva, sense prova, inconcreta i opinativa, en què les acusacions han fet seguidisme de la UDEF a través d’uns informes especulatius i signats per algú que va reconèixer tenir “animadversió” pels Pujol. Monguilod ha apuntat que el cas ha suposat esquarterar un coixí de plomes i ara les defenses intenten recollir les plomes, tot i saber que mai les podran recollir totes.
On és el delicte, on són les proves?
La tònica general de totes les defenses ha estat preguntar quins delictes exactament s’han comès. O, més aviat, dels delictes relatats en els escrits d’acusació, què s’ha acreditat. I no només quines són les proves, sinó, fins i tot, quins són els indicis, més enllà de les opinions, especulacions del cap de la investigació i dels agents tributaris habilitats com a policia judicial que només van analitzar els informes de la UDEF. Monguilod i el lletrat Francesc Solà, advocat de José Barrigón, han encetat el paquet de les vulneracions de drets, de l’abús de l’exercici policial i de la construcció d’acusacions amb sospites policials.
Com ha explicat l’advocat de Josep Mallola, José María Fuster Fabra, amb un informe breu però prou contundent, ha estat una causa “que s’ha construït a l’inrevés”. És a dir, consideren que Jordi Pujol Ferrusola ha estat presentat com “virus financer contaminant” i a partir d’aquí, qualsevol que hi hagi tingut relació comercial és un “delinqüent”. “He defensat molts comandaments de la UDEF, i els puc dir que n’hi ha que, com a mínim, s’expressen millor”, ha carregat amb elegància Fuster Fabra.
La gràcia de tot plegat ha estat com s’ha despullat l’acusació del principal delicte, el de blanqueig. Un delicte que requereix un delicte antecedent d’on provindrien els diners. Els lletrats han assegurat que no s’ha acreditat cap delicte de corrupció que hagi generat els diners, que tots tenien traçabilitat i que no hi ha hagut cap concreció de quines comissions per adjudicacions provindrien els fons. Així mateix, consideren que tampoc se sosté el delicte fiscal, entès com a delicte que pot generar blanqueig perquè, segons el Tribunal Suprem, per generar blanqueig necessita concreció de la quota tributària amagada i intencionalitat. Perquè la doctrina és clara: “L’elusió del pagament de tributs no genera un increment patrimonial; permet un estalvi, però no aporta res al patrimoni i no es poden blanquejar efectes o béns procedents d’un delicte que no els genera”. Per tant, sense delicte precedent provat o existent, no hi pot haver blanqueig, segons els arguments de la defensa.
La tesi de la prevalença
Óscar Morales, lletrat de Luis Delso, en un informe per recordar, ha repassat les acusacions amb un to aspre però cortès i tècnicament impecable. Morales en la part final del seu informe ha utilitzat una giragonsa hàbil i audaç quan s’ha dirigit al tribunal i, explicant la metàfora de la papallona i la palleta, ha vingut a avisar que sort n’hi ha de les “antenes dels advocats” per evitar els abusos que han fet institucions com el ministeri fiscal o l’Advocacia de l’Estat amb el principi acusatori.
Morales ha recordat la tesi de la prevalença que el Suprem va forjar en una sentència del 19 de novembre de 2025, on els magistrats de la Sala Penal deixaven clar que “l’absolució no es deriva de la prova de la innocència sinó de la frustrada prova de la culpabilitat més enllà de tot dubte raonable”. D’aquí es deriva que una “hipòtesi exculpatòria mínimament versemblant arruïni la probabilitat concloent de culpabilitat”. “L’absolució no pressuposa la certesa de la innocència, sinó la mera certesa de la culpabilitat”, ha recordat Morales.
És a dir, el sistema preveu que per ser absolt no cal provar la innocència, sinó desmuntar els simples indicis de culpabilitat. Per tant, en aquest cas l’absolució s’imposa perquè ni tan sols s’ha concretat cap fet que acrediti els delictes. “En el nostre règim de recursos s’atorga una prevalença clara al dret de la persona absolta per raons probatòries, que el seu estatus d’innocència no sigui revertit davant del dret de l’acusació a pretendre davant del tribunal superior el càstig de qui considera responsable del delicte”, ha aportat Morales. El tribunal ha vist com cap dels acusats ha volgut utilitzar el seu dret a la darrera paraula. Totes les defenses han reclamat la lliure absolució.
