A deu minuts per arribar a les dues del migdia s’ha pronunciat la frase que sempre clou una de les escenificacions del poder: “Vist per a sentència”. L’ha pronunciada el magistrat José Ricardo de Prada, president del tribunal de l’Audiència Nacional que ha jutjat els Pujol Ferrusola, així com diversos empresaris. Han sigut 40 dies de judici després de 14 anys d’instrucció. Per la vista han passat 200 testimonis, i el sumari tenia 90 toms i 70.000 folis. Una llarga, intensa i interessant vista oral on s’han viscut episodis de tota mena i que, sobretot, ha estat un recital de dret per part d’unes defenses que han convertit el judici en un veritable Vietnam jurídic per a l’acusació, configurada pel ministeri fiscal i l’Advocacia de l’Estat.
Unes acusacions que semblava que entressin a la sala de vistes amb la convicció que el camp i els àrbitres eren dels seus i que, si volien, podien punxar la pilota. Encara que la pilota fos la cobertura delicadíssima dels principis que sustenten l’estat de dret, com ara la presumpció d’innocència, el principi acusatori i la prova. La síntesi del judici s’ha vist en les tres darreres jornades amb la presentació dels informes finals, tant de les acusacions com de les defenses. Ha estat el resum perfecte – un reel, en termes contemporanis- del que ha estat la causa general contra els Pujol i el seu entorn. Les acusacions han revestit el cas d’una pàtina política que les defenses han volgut deixar al marge, perquè l’estratègia implicava donar per descomptat aquest context i proposar una ofensiva professional i tècnica. És a dir, fer un judici on es practica prova i, en lloc d’haver de demostrar la innocència dels acusats, les acusacions demostrin la culpabilitat.
El fiscal Fernando Bermejo ha estat el paradigma de convertir la vista oral en un judici polític, contraposant els suposats delictes dels Pujol Ferrusola amb l’eslògan “Espanya ens roba” i atorgant, insensatament, una importància crucial a testimonis fake com el de Victoria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrusola, principal acusat del cas. Una situació compartida per l’Advocacia de l’Estat, que s’ha fet un tip d’avisar que representaven l’Agència Tributària quan el testimoni que hi havia a l’estrada era un botiguer català. Un detall que obviava amb testimonis espanyols o sud-americans o policials. De la mateixa manera que quan es referien a algun Pujol postil·laven que es referien als “Pujol de Catalunya”, com si la família de l’expresident fos l’única que portés aquest cognom o com si fos una mena de nissaga hereditària il·legítima del poder que emergia com una divinitat espiritual des de Tortosa a Puigcerdà. Tampoc no se’ls pot culpar, perquè l’Estat que diuen representar té un sistema monàrquic i el seu fins fa poc màxim representant viu fugit en una monarquia de farcell del Pròxim Orient per greus problemes amb el fisc espanyol.
Una intencionalitat política evident
L’estratègia de les defenses ha estat una demostració d’ofici i veterania. De fet, totes donaven per descomptat la intencionalitat política del cas i sabien perfectament que l’ànima de la causa se sostenia en la idea que el president Jordi Pujol era una mena de dalai-lama del Procés. Una utilització precisa de l’audiència prèvia va permetre a les defenses emmarcar l’escenari de fons. L’origen pervers de la causa, amb una declaració de Victoria Álvarez, la imatge dels comptes dels Pujol a Andorra publicada per El Mundo, les potineries de la policia patriòtica i la posterior confessió del president –un document que s’ha de valorar perquè en va evitar la detenció–, un combinat difícil d’aguantar en un sistema de garanties i en què se suposa que l’obtenció de la prova es fa amb mètodes lícits.
Aquest va ser el rebedor de la vista, fins al punt que es va convenir a definir com a “origen polític del cas” i, de retruc, es van acceptar diversos testimonis de la policia patriòtica i així com el dels amos i directius de la Banca Privada d’Andorra (BPA) on els Pujol Ferrusola tenien els diners, que van admetre desacomplexadament les pressions que havien rebut d’elements de la cúpula del Ministeri de l’Interior. A més, les defenses tenien a la seva trinxera un gran Berta, el gran canó alemany de la Gran Guerra que destruïa amb una força incommensurable els forts belgues i francesos. En concret, tenien l’única sentència condemnatòria de l’operació Catalunya. La condemna –confirmada amb cert entusiasme pel Tribunal Suprem– al número u del Cos Nacional de Policia, el director adjunt operatiu, durant els anys de plom de la lluita clandestina contra el Procés, Eugenio Pino.
Pino va ser condemnat per intentar colar dins la instrucció el famós pendrive dels Pujol. Un llapis de memòria que el mateix jutge instructor, José de la Mata –que no ha mostrat gaire finezza al llarg de la instrucció i ara té un destí d’or com a vicepresident d’Eurojust– va expurgar de la causa en veure que era més tòxic que un caramel de Txernòbil. El cas és el certificat ISO de les maniobres de la policia patriòtica contra els Pujol Ferrusola, fins al punt que l’inspector de la UDEF Álvaro Ibáñez, amb tip 89140, instructor policial del cas, va romandre imputat fins a l’obertura del judici oral. El va ajudar, curiosament, el cap de la secció penal de l’Advocacia de l’Estat, Edmundo Bal, posterior portaveu de Ciutadans al Congrés de Diputats i candidat de la formació d’Albert Rivera a presidir la Comunitat de Madrid. Pino i la majoria de testimonis de la policia patriòtica que van passar per l’estrada del judici contra els Pujol ara seuen al banc dels acusats de la sala de vistes del costat per l’escàndol de l’operació Kitchen. Curiosa coincidència.
Defensa tècnica
Insistir en el fet que el cas Pujol és una causa política, per a les defenses, no calia. Sabien perfectament que era com l’Alien, el vuitè passatger. Tothom en coneix la presència, el seu context, la seva indiscutible influència. Però els advocats defensors s’han estimat més optar per una estratègia molt hàbil. De fet, tots sabien que un judici polític, per definició, es basa en una acusació que força els fets i el dret, o bé que construeix una especulació amb fets falsos o simples sospites, opinions, conjectures o disquisicions. I aquí han trobat l’escletxa. És a dir, com acreditava el ministeri fiscal i l’advocacia de l’Estat els delictes dels quals acusava, especialment del delicte estrella, el delicte de blanqueig. Un delicte complex que implica l’acreditació d’un delicte font, un delicte antecedent que generi els diners i l’increment patrimonial que després és objecte de blanqueig.
Els advocats amb més hores de vol que l’avió del Tibidabo han fet punta al llapis i han reptat a les acusacions al terreny de la prova. La prova, afortunadament, és una de les claus de volta de l’estat de dret. La tesi dels acusadors és que els diners dels Pujol Ferrusola a Andorra provenien d’un festival de comissions per adjudicacions amb l’administració catalana a recer d’un poder omnipresent dels Pujol i CDC. Com si la formació que va governar la Generalitat de Catalunya -com si no hi haguessin més administracions al Principat- fos una mena de PRI mexicà que feia i desfeia en institucions dominades des del cretàcic del PSC o per ICV o posteriorment pel Tripartit. Afegien a aquesta teoria que els negocis de Jordi Pujol Ferrusola pels quals cobrava eren simulats.
Cap. I cap vol dir cap. Ha estat el nombre d’adjudicacions que en terminologia jurídica emprada per l’audaç Cristóbal Martell, el defensor de Jordi Pujol Ferrusola, s’ha demostrat “bastardada”. Cap adjudicació pública s’ha pogut relacionar amb els diners que hi havia a Andorra. De fet, les acusacions han ficat l’ull en els “pelotazos” que, alguna vegada, podia fer el primogènit de Jordi Pujol, i com ha definit el lletrat Carles Monguilod, amb recança gironina, els “pelotazos no tenen rellevància penal, potser a Cuba, Xina o Corea del Nord, però a Espanya, no”. Les defenses han deixat clar i ho han fet amb un recital que no hi ha hagut cap prova que connecti comissions amb els diners d’Andorra. A més, han pogut acreditar amb solvència que la seva participació en els negocis era certa o versemblant, com un comissionista a èxit o de corretatge, amb una hiperactivitat comercial que sorprèn, sobretot, a les acusacions, que no es pot oblidar, que al capdavall, són funcionaris.
El delicte antecedent
Aquesta manca de prova és importantíssima. Si no hi ha delicte precedent de corrupció tampoc no hi pot haver blanqueig. A més, les defenses han construït el relat alternatiu amb perspicàcia i versemblança. Els diners d’Andorra originàriament provenien de la deixa de Florenci Pujol, pare de l’expresident. Un home que, fins i tot, el franquisme va condemnar per evasió fiscal, finançador d’estraperlistes, canvista, agent de borsa i un traficant de divises en l’autarquia franquista. Un home que aterrit per les vel·leïtats polítiques del seu fill va voler deixar un coixí pels seus nets fora dels ulls del poder espanyol per si anaven mal dades i Jordi Pujol tornava a la presó o era condemnat a l’exili. De fet, nas a l’avi Florenci no li va faltar perquè el 23 de febrer de 1981, poc després de llegar la deixa, un tinent coronel entrava disparant al Congrés de Diputats. El que s’ha anomenat per part de lletrat Pau Ferrer de prova perifèrica ha servit per enfortir la versemblança de la deixa de l’avi com l’origen dels diners.
Com que la corrupció no s’ha acreditat i, a més, de manera evident, les acusacions han furgat en el delicte fiscal. Un altre punt on les defenses semblaven Tirant lo Blanc batallant contra els quatre cavallers davant del rei d’Anglaterra. És possible que el delicte fiscal sigui un delicte precedent de blanqueig? La doctrina no ha estat pacífica fins fa relativament poc. Cal recordar que el delicte de blanqueig està pensat per penar les conductes d’introduir diners al circuit legal que provenien de delictes com el tràfic de drogues, armes, persones o crim organitzat. És a dir, delictes que suposaven un increment patrimonial per la naturalesa de la seva activitat.
Una diferència enorme amb el delicte fiscal que no suposa cap increment de patrimoni per la seva activitat. Per això, el Tribunal Suprem ha definit de manera concisa quan diners que procedeixen de l’evasió fiscal poden ser objecte de blanqueig. I una de les condicions sine quan non és que s’hagi pogut calcular la quota defraudada o amagada. Una dada que no s’ha pogut obtenir per dos motius, principalment, els diners es van acabar declarant fins al punt que es van pagar actes de conformitat de quantitats astronòmiques i, a més, han tingut una traçabilitat claríssima. De fet, el debat de l’agència tributària en les inspeccions de l’activitat del primogènit és que tributava per impost de societats i no per renda. Però els ingressos es van declarar, van tributar i es van complementar.
Un altre pendrive
A tot això cal adduir dos elements que encara enfosqueixen més l’acusació. En primer terme, un altre pendrive que ha anat apareixent al llarg del judici. Un llapis de memòria que s’ha batejat com la ciàtica. És a dir, aquell dolor que mentre no es belluga el cos no fa mal, però quan el remenes veus les estrelles. Per això, els advocats defensors l’han dosificat amb mesura i, quan convenia, amb un punt de mala llet. És el dispositiu de memòria que la UDEF va confiscar al despatx de Joan Anton Sánchez Carreté, l’assessor fiscal de l’expresident Pujol. Un pen que contenia més informació que la concretada en la resolució judicial que autoritzava l’entrada i escorcoll. Sánchez Carreté, gat vell, va fer posar a l’acta de l’escorcoll i decomís que s’emportaven informació aliena a la que havia demanat el jutge. Una informació que després s’ha fet servir per les acusacions dels que havien fet negocis amb Jordi Pujol Ferrusola.
En aquest entramat d’estrany tràfic i dipòsit d’informació cal sumar-hi, la ingent quantitat d’informació que va provenir d’Andorra a través de la Comissió Rogatòria Internacional. L’ús que s’ha fet d’aquesta informació ha esdevingut un abús de dret perquè la justícia andorrana deixava ben clar que les dades remeses només es podien fer servir per a un delicte de blanqueig de diners que provinguessin de la corrupció i no pas del delicte fiscal. Bàsicament perquè Andorra, el delicte fiscal no era delicte. Ans al contrari, un gruix molt important del seu PIB provenia dels dipòsits que procedien de l’evasió fiscal. Tot i que la llegenda ha fet creure que el Principat es va enriquir gràcies a la xocolata, el formatge de bola, el tabac i els sacs de sucre de cinc quilos.
Precisament, Andorra ha portat a un protagonisme involuntari de Victoria Álvarez, amb una patinada del fiscal que va ser aprofitada per Jaime Campaner, advocat de Josep Pujol. Bermejo va afirmar en l’informe final que “totes” les defenses volien el testimoni de l’examant de Jordi Pujol Ferrusola però que hi van renunciar, tot i la importància que tenia per l’inici del cas. Campaner el va posar ferm. Va replicar que només l’havia demanada una defensa i, en tot cas, si era tan important pel cas… per què no la citava la fiscalia? Possiblement no li convenia que expliqués les seves trobades amb el comissari José Manuel Villarejo i els pagaments que va rebre a compte dels fons reservats.
L’altre deixa
De tota manera, les defenses han estat indulgents amb les acusacions. Tot perquè casualment tots els acusadors a sala no van escriure ni una coma dels escrits de qualificació. El fiscal Fernando Bermejo ha hagut d’assumir un escrit formulat per Belén Suárez, promocionada al Tribunal Suprem. I els advocats de l’Estat, Ignacio Ocio i Álvaro Bazal Bonelli, han heretat l’escrit de Rosa Seoane, cap de la secció penal dels lletrats de la Moncloa. Per fer memòria, Seoane va ser l’arquitecte de l’acusació de sedició per la qual van ser condemnats, finalment, els líders del Procés. De fet, Ocio i Bazal han corroborat la tesi de Thomas Hobbes i el seu Leviathan, on l’estat s’allunya de ser el garant dels drets i es perfila més com un voraç aparell repressor. Com va resumir amb una elegantíssima ironia, Cristóbal Martell, vostès també han rebut una “deixa”.
La deixa no acaba aquí. La sensació és que el mes de novembre començava un judici que la sentència podia semblar prescrita. La condescendència que el president del tribunal ha tingut en comptades ocasions amb les acusacions també s’ha vist contrarestada per tocs de crostó quan es passaven de la ratlla. O bé quan la ponent de la futura sentència -s’espera al juliol- demanava al president del tribunal que permetés preguntes a les defenses són elements. O la demostració al llarg de 40 jornades que el dret és un instrument excel·lent de civilització i que, posat en mans de professionals perspicaços, és una eina que protegeix d’inèrcies com aquell “a por ellos” del 2017. Ara tot queda en mans de tres magistrats que hauran de decidir entre absoldre o condemnar fent un extravagant exercici d’interpretació del dret i dels fets. En qualsevol cas, tothom espera que, en la sentència, dret i justícia vagin de bracet. Seria una bona “deixa”.
