La decisió de la justícia alemanya de denegar l’extradició del president a l’exili, Carles Puigdemont, pel delicte de sedició ha tornat al Tribunal Suprem. Aquest divendres, l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, va interposar un extens recurs de reforma contra la interlocutòria del magistrat Pablo Llarena que el processa per malversació i desobediència i rebutja demanar la seva extradició per un delicte de sedició. La resolució del jutge rebutja que el nou delicte de desordres públics agreujats sigui subsumible en els fets que instrueix arran del Primer d’Octubre.
El recurs ha servit a Boye per emfatitzar la importància de la decisió del Tribunal Schleswig-Holstein i incorporar-ho de nou a la causa. De fet, li dedica tot un capítol del recurs i el titula de manera directa i clara: Sobre la derogació del delicte de sedició i l’omissió de l’anàlisi del dret comparat. Un apartat amb què la defensa de Puigdemont sosté i argumenta que la derogació sedició arriba al Butlletí Oficial de l’Estat “quatre anys tard” perquè aquest delicte ja el va suprimir de facto la justícia alemanya alliberant Puigdemont el 12 de juliol de 2018.
Una discussió tancada
L’escrit de Puigdemont incideix en el posicionament del magistrat instructor del Procés, que critica el poder legislatiu per la derogació de la sedició i insisteix que sí que existeix aquest delicte fora de les fronteres espanyoles. Com a resposta a aquestes opinions de Llarena, la defensa del president aporta la transcripció de la resolució alemanya per contrarestar el que considera una crítica del jutge a la reforma del Codi Penal que no té cap justificació en l’equilibri de poders de l’Estat.
“Com es pot veure a la resolució alemanya”, escriu Boye, “la realitat no es correspon amb allò que raona el magistrat instructor quan gosa criticar el legislatiu per una reforma legal que no ha estat del seu gust i realitza una anàlisi del dret comparat molt equivocada i equívoca”. Tot, segons Boye, per “l’errada de confondre, a efectes de doble incriminació -és a dir, que el delicte existeixi als dos Estats- el nomen iuris amb els fets”. Això és que els fets no es poden encabir en cap delicte dels que existeixen en el dret espanyol o europeu. “Per tant”, continua, “resulta democràticament insà i irreal continuar amb una discussió que ja està tancada i que ho va ser en un sentit molt diferent del de la resolució recorreguda”. En aquest sentit, Puigdemont aprofita la tesi dels magistrats alemanys, que no només es van negar a lliurar-lo per sedició sinó també pel delicte de desordres, per criticar la tossuderia de Llarena de mantenir el tipus.
La resolució alemanya detallada com argument
La sentència alemanya es va desgranant fil per randa en el recurs. De bon principi, recorda que els jutges van afirmar que a partir de la densa documentació que havia remès Pablo Llarena i el Fiscal General de l’Estat no podien processar Puigdemont. “Segons el dret alemany, no se li poden imputar al reclamat ni un delicte d’alta traïció ni un delicte de pertorbació de l’ordre públic”, concloïen els magistrats. Així interpretaven com a “dubtós” que se l’acusés de “violència” quan “Puigdemont pretenia assolir la legitimació d’una separació precisament amb mitjans democràtics, en concret mitjançant la celebració d’una votació”. De fet, la resolució recordava que en un sistema democràtic “el dret penal ha d’intervenir amb mesura en les desavinences polítiques”.
En el mateix sentit, el recurs de reforma inclou expressions de la decisió alemanya com ara que dubtaven que “les institucions espanyoles no haurien pogut fer front a la pressió exercida pels esdeveniments del dia de la votació” ni que les accions “tumultuàries fossin capaces de posar en perill seriosament l’ordre constitucional de l’Estat espanyol”. Fins i tot, s’aporten les raons esgrimides pels magistrats alemanys que d’acord amb la informació del Suprem no podien encabir Puigdemont ni “com a incitador intel·lectual” ni com a “organitzador” dels suposats desordres, ni es deduïa que “tingués cap pla d’accions violentes”. Ans al contrari, fan constar que remarcava la necessitat de celebrar un referèndum pacífic.
D’Alemanya a Espanya
En definitiva, el recurs aprofita l’avinentesa per argüir que la justícia alemanya va derogar directament la sedició en el benentès que ni en l’1-O van poder constatar cap desordre públic que posés en perill la unitat d’Espanya. Una tesi que veuen perfectament extrapolable arreu dels Estats de la Unió Europea on tenen la validesa les euroordres. D’aquí que carreguin contra la persistència de Llarena a mantenir que a Europa existeix el delicte de sedició i que la seva petició estava perfectament justificada.
D’aquesta manera, com a argument propi del recurs, la defensa de Puigdemont aporta els arguments literals exposats i raonats a la sentència d’Alemanya per subratllar que els fets del Primer d’Octubre no s’incardinen en cap delicte específic. “El meu representat, ni abans de la reforma ni després d’aquesta podia ni pot ser acusat del delicte de sedició, molt menys del de rebel·lió, ni del de desordres públics del cognom que s’hi vulgui posar, perquè en cap sistema democràtic els fets d’octubre de 2017 són incardinables en cap tipus delictiu”, raona Boye.
43
7
