La doble resolució del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) que deixa sense immunitat el president a l’exili, Carles Puigdemont, i els exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí, obre una nova etapa. Ho sap prou bé l’equip legal de la defensa de l’exili, dirigida per Gonzalo Boye, que ja fa una setmana advertia que, en la causa contra el Procés, el TGUE mai no els havia donat la raó. Per això han escrutat ambdues sentències per poder bastir un recurs de cassació davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), normalment més agosarat en la defensa dels drets dels parlamentaris que no pas el TGUE, que és de la jurisdicció administrativa.
De fet, el TGUE acostuma a defensar les posicions de l’Eurocambra i en les dues resolucions conegudes avui no ha fallat en aquest sentir. La sentència deixa clar que el Parlament Europeu no pot entrar en qüestions jurídiques i, amb aquest marc, defensa a capa i espasa la institució. Però la defensa de l’exili aprofita aquest posicionament precisament per girar-lo, i demanarà empara al TJUE per entendre que, si bé la cambra europea no podia entrar en debats jurídics, com ara la competència o la legalitat de les euroordres, sí que ho havia de fer el TGUE, que per “alguna cosa és una institució jurisdiccional”.
En aquesta línia, la defensa ja esbossa el recurs. Un escrit en què tindrà especial incidència la desestimació del fumus persecutionis i el debat sobre la manca d’imparcialitat d’Adrián Vázquez, eurodiputat de Ciutadans i president de la comissió Iuri, encarregada de tramitar els suplicatoris, i del ponent del suplicatori, eurodiputat búlgar del mateix grup de Vox. Per altra banda, Boye també dissenya l’estratègia pensant en la possibilitat, força plausible, que el jutge instructor de la causa del Procés, Pablo Llarena, emeti de manera immediata una nova euroordre.
El paràgraf 58 de la sentència del TGUE, clau
Un dels punts dels quals la defensa vol treure suc és la part final del paràgraf 58 de la sentència. En aquest passatge, el TGUE considera que no hi pot haver fumus persecutionis –intenció de perjudicar un adversari sota un suposat argument legal– perquè el procediment obert contra els eurodiputats és del 2017, abans de ser escollits i, finalment, declarats eurodiputats amb totes les prerrogatives. Així, el tribunal interpreta que la persecució penal contra els tres exiliats no és per perjudicar la seva acció política, perquè el processament és anterior a la seva elecció per a la cambra europea.
En definitiva, el tribunal estima, igual que les conclusions de la ponència del suplicatori, que “l’acusació contra els demandants no guardava manifestament relació amb les seves funcions de diputat, sinó que es referia als seus càrrecs anteriors a Catalunya, que aquesta acusació es dirigia també contra altres persones que no tenien la condició de diputat europeu i que no es podia afirmar que el procés penal de què es tracta s’hagués iniciat amb la intenció de danyar l’activitat política dels demandants com a diputats europeus (fumus persecutionis), ja que tant els fets imputats com aquest procés es remuntaven a un període en què l’adquisició de la condició de membre del Parlament pels demandants només era una hipòtesi”.
Precisament és en aquest argument, on la defensa de l’exili vol demanar al TJUE que tingui present que hi ha un reconeixement, si més no tàcit, que l’origen del procés penal contra els tres eurodiputats és polític. En tot cas, que la seva condició d’independentistes, de la qual fan bandera des del seu escó al Parlament Europeu, és el motiu soterrat del procés penal obert des del Tribunal Suprem. Com a prova, la derogació del delicte de sedició i la decisió política d’indultar els condemnats en la mateixa causa per la sala segona del Tribunal Suprem. En aquest sentit, la resolució remarca fins a tres vegades que l’Estat espanyol, finalment, ha reconegut la seva condició d’eurodiputats només pel fet de demanar el suplicatori.
Un nou suplicatori
Però més enllà del recurs, l’estratègia que sospita l’exili és que el magistrat instructor dictarà una nova euroordre de detenció. En aquesta línia, la tàctica defensiva implicarà reclamar, tant si és una nova euroordre com si és una modificació d’aquella que va ser retirada a l’espera de la sentència del TGUE, que hi hagi un nou tràmit de suplicatori. Raonen que la sentència del TGUE contempla que hi havia un suplicatori atorgat per uns delictes concrets relacionats amb el referèndum abans de ser elegits eurodiputats. Per tant, el suplicatori era vàlid per a la petició concreta de sedició en concurs amb malversació. Un cop han canviat els delictes –desapareix la sedició i s’imputa només una malversació modificada–, les regles dels fets i dels delictes canvien.
Per això, conclouen que cal demanar un altre suplicatori, amb el dubte que hi hagi temps per tramitar-lo, perquè el maig del 2024 hi ha noves eleccions europees. Per poder dur a terme aquesta maniobra, Llarena hauria d’activar l’euroordre, que recauria de nou en la justícia belga. Seria davant el tribunal belga, que ja s’ha pronunciat en el cas de Lluís Puig, on l’exili haurà d’al·legar la manca de suplicatori per la diferència de fets imputats i dels delictes. Un nou camí processal que esperen obrir quan el Suprem hagi “llegit la lletra petita de la sentència”.
Vox, el ponent i el president de la comissió Iuri
Un altre dels punts on s’agafarà el recurs –hi ha dos mesos i deu dies de termini per presentar-lo– és el fet que el ponent, el diputat búlgar Angel Dzhambazki, comparteixi grup amb Vox. En aquesta línia, la defensa destaca que el TGUE admet que els diputats de Vox, part impulsora del procés judicial contra el referèndum del Primer d’Octubre, podrien tenir una “situació particular”, però creu que no necessàriament han de contaminar la resta del grup parlamentari, i ni molt menys, el ple de l’Europarlament, que és qui en darrera instància aprova l’aixecament de la immunitat. Amb aquesta premissa, la defensa entén que es vulnera el principi de neutralitat i espera que el TJUE vegi afectats de ple els drets dels eurodiputats.
En aquest sentit, també abonen la tesi de la manca d’imparcialitat del president de la comissió Iuri, encarregada del debat del suplicatori. Un càrrec que recau en Adrián Vázquez, de Ciutadans. El tribunal constata que no és neutre políticament, però circumscriu les expressions i declaracions de Vázquez contràries a l’independentisme a la diferència ideològica habitual entre els eurodiputats. Per això, els advocats creuen que el TGUE no ha entrat de ple en les raons jurídiques amb relació a la tutela judicial efectiva de l’exili. En canvi, esperen que el TJUE s’hi endinsi més, en tant que afecta drets fonamentals.
6
9
