Segona sessió del judici del cas Inipro, que jutja les irregularitats de l’ajuntament de Tarragona durant l’administració socialista a càrrec de Josep Fèlix Ballesteros. Una jornada llarga, densa i que va obligar la presidenta del tribunal, Maria Espiau, a demanar a les parts que es preparin per una reestructuració del “quadre de la prova”. Una petició que ha fet tremolar la munió d’advocats que treballen aquesta macrocausa, perquè no hi ha res pitjor que remenar una agenda que ha estat un veritable sudoku per poder quadrar les sessions de la vista.
De fet, la segona sessió, aquest divendres, va començar amb 40 minuts de retard, i la presidenta ja va advertir que la tercera, prevista per al 7 d’octubre, començarà a dos quarts de deu del matí. I més, tenint present que hi hauran de resoldre les qüestions prèvies pendents. Un decisió esperada, sobretot, per decidir si el disc dur que conté els indicis incriminatoris és vàlid o si s’anul·la com a prova perquè es van vulnerar les garanties processals dels acusats perquè no es va fer una tria de les comunicacions i no es va respectar la cadena de custòdia.
Finalment, tot i la complexitat, aquest divendres es va començar a practicar la prova amb els primers testimonis del cas. El primer era especialment esperat: Joan Maria Abelló, exsecretari de l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSST), l’entitat que feia els pagaments a Inipro. La magistrada li va pregar un “especial esforç de memòria” perquè el cas arriba a judici 15 anys després dels fets. I el testimoni en va tenir, de memòria, per admetre a la fiscal que es van fer informes desfavorables a les contractacions de l’empresa que suposadament cobrava per fer la campanya virtual de l’aleshores alcalde, Fèlix Ballesteros. L’altra testimoni interessant va ser l’exinterventor de l’IMSST, Albert Vallverdú, que va emetre haver signat uns sis o set informes desfavorables perquè el contracte no tenia vigència. La vista va servir per treure l’entrellat de com Inipro va poder cobrar sense prorrogar contractes amb la fórmula de “l’enriquiment injust” i esquivant informes contraris de la intervenció. I com, en darrera instància, era l’alcalde el que havia d’aprovar els pagaments que fregaven la línia de la irregularitat.
“Enriquiment injust”
L’exsecretari de l’IMSST, que es va vantar d’estar jubilat, va detallar a la fiscal que va ser l’encarregat de redactar els plecs econòmics administratius del contracte negociat sense publicitat amb Inipro. Una feina que va portar a terme per ordres del gerent de l’entitat, Antonio Muñoz, un dels acusats en el judici. També va recordar que aquesta mena de contractació només podia tenir una durada d’un any. “No era el més habitual, però si hi havia urgència, s’havia fet alguna vegada, dedueixo que es va fer per urgència”, va puntualitzar. De fet, va reconèixer que segurament era necessari el servei i per la via ordinària hagués suposat com a mínim un any de tramitació. En aquest sentit, ha recordat que era en un temps on havien arribat molts “nouvinguts” a Tarragona. Un terme que la fiscal ha traduït com a “immigrants”.
Abelló ha relatat que l’interventor Vallverdú va emetre un informe desfavorable quan es va acabar el contracte a finals de desembre de 2010, al qual ell es va adherir. La negativa es basava en el fet que s’havia acabat el període negociat i no es podia prorrogar. “Com que el servei es justificava que s’havia fet, es van pagar [les factures] pel que s’anomenava enriquiment injust, és a dir, quan es considera que un servei s’ha fet a l’administració i aquesta es pot beneficar d’aquest servei, sense pagar-lo”, ha justificat. De fet, és el mateix cas dels pagaments de les factures del cas Bombers que es va destapar per l’ús d’aquesta figura extraordinària de pagament a les licitacions públiques.
El secretari ha continuat exposant que el contracte amb Inipro, per valor de 60.000 euros, es va subscriure l’1 de setembre de 2010 i acabava al mes de desembre per motius pressupostaris. “El que no és normal és tornar a fer un altre contracte igual, perquè això és trossejar el contractes, la llei és molt clara, no els podem fer”, va subratllar. Però, sí que va reconèixer que del contracte sense publicitat es van generar factures per import de 270.000 euros durant el 2010, el 2011 i el 2012. Els dos darrers anys fora del que seria l’estricta legalitat. Una quantitat que Abelló va admetre que s’hauria d’haver fet a través d’un procediment obert. És a dir, una licitació oberta a diverses empreses o societats.
Factures que no podien ser retornades
Pel que fa a la declaració de l’exinterventor de l’IMSST, va coincidir amb l’exsecretari que la proposta de la contractació d’Inipro procedia de la gerència o de la presidència de la institució, és a dir, del gerent o de la consellera delegada, Victòria Pelegrín, també acusada. Vallverdú va narrar que va emetre un informe de fiscalització favorable el 30 de juny de 2010 i un altre el 2 de desembre del mateix any sobre la contractació definitiva. Segons va explicar, des de la Intervenció no eren coneixedors que s’hagués firmat el contracte a principis de setembre. “Fins que no faig el segon informe no s’hauria d’haver signat el contracte”, ha al·legat deixant caure que el contracte va agafar vigència sense un vistiplau que era necessari.
En tot cas, com a interventor va assenyalar que Muñoz remenava les cireres i era qui conformava les factures. Un detall gens menor, perquè un cop ho estaven ja no es podien retornar i, per tant, aquestes s’havien d’abonar. “Amb la conformitat del gerent n’hi havia prou”, va recalcar. Un cop les factures passaven el sedàs de Muñoz i s’avalaven, s’enviaven al departament de Comptabilitat. Aleshores el testimoni va apuntar que escrivia un informe que havia de ratificar la persona competent. I la persona competent per aprovar la factura i pagar-la la via de l’enriquiment injust “era l’alcalde”. En aquell moment, Ballesteros, també acusat en el judici. En tot cas, l’exinterventor va subratllar que va emetre uns sis o set informes desfavorables perquè el contracte no tenia vigència, però també va admetre que era normal que hi hagués contractes pendents de tornar-se a licitar pel volum de feina que tenien a l’IMSST.
