Els bons judicis, com els bons partits de futbol, tenen vida fins al darrer minut. Encara que siguin llargs, tediosos o complexos, un bon judici és una posada en escena que, ben portada, és entretinguda. Contempla una litúrgia gairebé antropològica on es pot arribar a intuir per què algú es fa advocat, empresari, ballarí, jutge, agent de la UDEF, fiscal o, fins i tot, advocat de l’Estat amb l’objectiu de representar com si fos un dels protagonistes de Tirant Lo Blanc l’Agència Tributària. Fins i tot, un judici és útil per conèixer de primera mà els prejudicis d’una societat o del seu poder, o com es pot pervertir una figura tan delicada i important per a un estat com és la justícia. De fet, la justícia per si mateixa és una entitat prou complexa de funcionament perquè és un servei públic essencial i, al mateix temps, un poder.
Tot això s’està vivint al judici contra els Pujol Ferrusola. Un cas que fa quinze anys que ronda i que, ben bé, com va afirmar el seu principal acusat, Jordi Pujol Ferrusola, ha esdevingut una “trituradora”. Una definició que he sentit a dir a un dels advocats amb més olfacte que hi ha a Catalunya. Ara el judici està vivint el que podrien ser els darrers minuts, amb les declaracions dels acusats després de setmanes de testificals i peritatges que han encoratjat les defenses a plantar cara a les acusacions del ministeri fiscal i els lletrats de la Moncloa respecte de l’origen dels diners de la família de l’expresident a Andorra i els negocis del seu primogènit. Uns minuts en què els acusats han decidit jugar a l’ofensiva i aprofitar les seves declaracions per aprofundir les escletxes dels escrits d’acusació.
Després de les declaracions dels germans Pujol Ferrusola –només Jordi va respondre a la fiscalia, durant dues jornades–, han començat a desfilar per l’estrada empresaris, socis i col·laboradors de Jordi i Josep, que d’una manera o altra van fer negocis o projectes junts. Unes iniciatives que la fiscalia i l’Advocacia de l’Estat sostenen que eren activitats empresarials i societàries “falses” o “simulades” per encobrir cobraments de comissions irregulars per adjudicacions de l’administració a Catalunya. Però aquest migdia, quan ha acabat la sessió, les cares de les defenses eren d’una gran satisfacció i les de les acusacions, més aviat de pomes agres. Fins al punt que algun dels declarants, lluny d’arronsar-se davant la toga, més que treure un escut ha tret una llança i s’ha encarat amb les acusacions, amb repreguntes sagaçment plantejades i respostes que deixaven en evidència els forats negres de la instrucció, de la investigació policial i, en certa manera, l’escandalós seguidisme dels escrits acusatoris respecte dels relats de la UDEF.
Francesc Robert, el ‘Linus Larrabee’ d’Andorra
En aquest ambient, després de les declaracions d’Oriol, Marta, Mireia, Oleguer i Pere Pujol Ferrusola, ha estat el torn de Francesc Robert. Un nom clàssic i repetit durant les 34 jornades del procés judicial. Un dels principals socis i col·laboradors de Jordi Pujol Ferrusola. Robert ja ha advertit que respondria a la seva defensa i, si era el cas, a altres defenses que ho demanessin. Però no respondria a la fiscalia, per la seva manera de fer durant la instrucció, en què va declarar per videoconferència i li van preguntar sobre uns documents que no va veure, de manera que entén que li van donar garsa per perdiu. Només de començar ha dit que no es ratificava en la seva declaració de la fase d’instrucció. Robert ha explicat la seva història personal. Llicenciat en periodisme i en Polítiques per la UAB, màster en gestió pública i graduat pel MIT en administració. La seva primera feina va ser a ESADE, on també es va graduar, i després com a cap de projectes de la Seguretat Social d’Andorra. “El meu país”, ha remarcat amb rotunditat al tribunal.
Però l’herència del seu avi, que li va deixar 22 milions d’euros en edificis, li va capgirar la vida, perquè “amb 30 anys no volia ser rendista”. Per tant, va obtenir liquiditat per invertir en projectes i start-ups. Robert, amb el mateix aspecte i tarannà que el clàssic executiu Linus Larrabee de la pel·lícula Sabrina, ha començat a desgranar els negocis que havia projectat i consolidat amb Jordi Pujol Ferrusola, amb qui havia competit a rugbi. Amb respostes clares i directes, fins al punt que ha fet riure al tribunal, fins i tot la hieràtica ponent, quan preguntat per un nom i un cobrament, ha especificat. “És l’advocat que va tramitar la negociació i ja se sap que els advocats… sempre cobren!”. Robert ha justificat les transferències amb Jordi Pujol Ferrusola i Antoni Zambrano amb el mateix argument que exposava ahir el fill gran de l’expresident, “operacions financeres” i “compensacions de crèdits que es feien mútuament” de negocis amb què alguns havien obtingut plusvàlues i amb altres no hi havien guanyat o hi van perdre o simplement no es van fer, com ara l’intent d’internacionalitzar televisivament els partits de la USAP de Perpinyà, “la capital de la Catalunya Nord, que ustedes le dicen Francia“.
“D’on jo vinc…”
El següent empresari dels que ha pujat a l’estrada que ha fet declaracions d’interès ha estat Bernardo Domínguez Cerecedes. Un empresari mexicà amb una similitud increïble amb Octavio Paz i un verb tendre, treballat, gairebé tan poètic que, si en lloc de mexicà fos de Sabadell, podria haver-se dit Josep Carner. Domínguez ha contestat al ministeri fiscal i a l’Advocacia de l’Estat, però amb una advertència: que només ho faria sobre del delicte pel qual l’han acusat, falsedat documental. La tesi de la fiscalia és que va signar uns documents de préstec amb Pujol Ferrusola per amagar una transferència de diners sense traçabilitat i, per tant, servia per blanquejar. L’home, però, li ha agafat una mena de pujada i, a preguntes del lletrat de l’Estat, Ignacio Ocio, ha anat més enllà, fins que el seu advocat li ha tocat el crostó. Domínguez ha detallat que va pagar dos crèdits de Jordi Pujol que havia signat el seu pare personalment. Una petició que li va fer el seu pare abans de morir. En total, set milions d’euros en dues línies de crèdit, que en un principi els va tornar a través de transferències de bancs espanyols com el Santander.
A poc a poc, i davant del to de les preguntes de l’Advocacia de l’Estat, l’home ha fet emergir la contundència de charro mexicà i ha fet un ja n’hi ha prou d’aquest color. En aquest sentit, ha recordat que té 120 empreses, amb 2.800 treballadors, i que factura 300 milions de dòlars l’any en set països. Però, ha estat especialment concís quan s’ha dirigit al tribunal, quan ni la seva defensa ho esperava, i s’ha preguntat quina necessitat podia tenir ell de blanquejar 7 milions d’euros. Domínguez, amb un rictus romànic, ha agafat aire i, després d’un sospir controlat, ha afirmat: “Miri, d’on jo vinc, les oportunitats de fer aquesta mena de situacions sobren, i per quantitats infinitament superiors; nosaltres no tenim més grandària i més capacitat econòmica perquè ens hi hem negat rotundament, no som una empresa pública, creiem en l’empresa i tenim vocació de permanència”. Una manera prou poètica, i ben plàstica, per recordar al tribunal que, a Mèxic, les oportunitats de fer el gàngster són múltiples i més si tens de veí el càrtel de Sinaloa.
Domínguez també ha retret al tribunal que el fet que els pagaments de Jordi Pujol Ferrusola es fessin un cop estava investigat els va tancar les portes del Banco Santander, on tenien la seva tresoreria corporativa després “d’estar-hi anys treballant”. “Em va trucar la presidenta mundial de l’entitat”, ha relatat, per explicar-li que havien de deixar de treballar amb ells. Domínguez finalment, s’ha tornat a dirigir al tribunal per advertir que, si ho arriben a saber, no reclamen el crèdit de Jordi Pujol, perquè els ha costat “més el brou que les mandonguilles”. El president del tribunal, José Ricardo de Prada, no ha amagat el riure.
Els abocadors
Especialment distretes han estat les declaracions de Gustavo Buesa i Josep Mallola, amb qui Jordi Pujol i Mercè Gironès van invertir en el projecte dels abocadors de Tivissa i Vacamorta. Tots dos s’han assegut a l’estrada amb ganes de gresca i semblaven suplicar al tribunal que els interrogués el fiscal. La sensació és que tots dos volien un combat entre iguals després de tenir-los imputats deu anys. Ganes d’explicar-se i ganes de replicar desacomplexadament, fins al punt que el president del tribunal els ha pregat no repreguntar al fiscal. Amb una desimboltura que ha sorprès el ministeri públic, han replicat totes i cadascuna de les acusacions i s’han permès un luxe molt difícil de veure en un judici d’aquesta mena: esmenar, en directe, errors clamorosos de l’escrit d’acusació, com ara números de comptes corrents o un desconeixement profund del funcionament de l’administració o del dret societari.
Sense manies, amb posat de xèrif, al fiscal li ha passat com a Quint, el pescador del tauró blanc de la pel·lícula de Spielberg, que quan menys s’ho espera és el peix qui l’intenta caçar a ell i no a l’inrevés. El fiscal, Fernando Bermejo, abandonat en aquesta acusació, s’ha hagut de posar a la defensiva davant el joc en atac i triangular dels dos empresaris. De fet, a Osona hi ha una dita previsora que recomana “no tocar allò que no sona als que remenen les escombraries o escorxen els porcs”. I bé que s’ha constatat que pot ser certa. Tant Buesa com Mallola han defensat les seves inversions en un sector on ningú es vol ficar i on és difícil tirar endavant llicències malgrat la necessitat real social de prestar aquest servei. Han explicat com s’obtenen les llicències, com van preparar els projectes, que eren a risc, com van obtenir una plusvàlua i com FCC se’n va beneficiar abans del termini programat d’amortització de la inversió. La golejada ha estat de partit de futbol de cadets. I els defensors han aplicat la gran frase de Jorge Valdano, “el futbol, com la vida, és un estat d’ànim”. I avui, estaven contents.
