Diu un vell axioma jurídic que dos juristes poden trobar en un mateix text posicions contràries sobre una mateixa causa. Però en el cas de les resolucions del Tribunal Suprem sobre la inaplicació de l’amnistia als condemnats i processats pel Procés vistes pels magistrats del Tribunal Constitucional és un corol·lari. Només així s’entenen la rotunditat i duresa de la sentència que estima el recurs d’empara de Dolors Bassa, i per extensió a tota la resta d’encausats a qui no s’ha aplicat la llei de l’oblit penal, com l’agror i l’agressivitat del vot particular que signen els cinc magistrats més conservadors: José María Macías, Ricardo Enríquez Sancho, Enrique Arnaldo Alcubilla, Concepción Espejel i César Tolosa.
En un total de 13 pàgines, els cinc magistrats s’estan de delicadeses i en el vot particular discrepant carreguen els neulers contra els seus companys de toga pel to, contingut i forma de la sentència que dona l’enèsim vistiplau a l’amnistia. Només cal ressaltar, el darrer paràgraf de la seva sentència: “En definitiva, i com a conclusió, l’excés en l’exercici de la nostra jurisdicció constitucional assumint un rol indegut d’intèrpret de la legalitat ordinària; la injustificable desmesura dels qualificatius sobre la motivació del Tribunal Suprem; així com l’heterodoxa metodologia utilitzada en l’anàlisi de la qüestió plantejada, ens obliguen a emetre un judici advers sobre la posició majoritària adoptada pel tribunal”.
Dos motius
El vot particular avisa que hi ha dos motius bàsics de “discrepància”. Per una banda, el que titllen de “més que preocupant i reiterada suplantació del rol funcional que correspon al Tribunal Suprem a la interpretació i aplicació de la legalitat ordinària”. I, per altra banda, la “disconformitat substancial amb el criteri metodològic utilitzat en la resolució”. Així mateix, neguen que el Suprem s’hagi distanciat de la seva doctrina sobre la malversació i, per tant, la seva decisió no era “ni imprevisible, ni sorpresiva, ni capriciosa o forjada per l’animadversió del recurrent”. En conclusió, asseguren que no s’ha vulnerat cap dret fonamental.
El primer motiu, segons aquests magistrats, és una conducta que “s’ha accentuat en els darrers anys” amb casos com els ERO d’Andalusia o del diputat canari de Podem, Alberto Rodríguez, i que “distorsiona i perverteix el rol del TC” en l’estructura jurisdiccional espanyola. En aquest sentit, qualifica “d’extraordinàriament paradoxal” que no faci cas de l’article 123 de la mateixa Constitució que atorga al Suprem la màxima autoritat d’interpretació de la llei. Per tant, els magistrats opinen que la sentència estimatòria de l’amnistia “aprofundeix en la ruptura de l’arquitectura constitucional”.
Ras i curt l’acusa de “suplantar el Suprem” perquè “no només l’obliga a corregir la interpretació sinó que l’obliga a seguir el que considera correcta interpretació de la llei”. Però en aquest cas, els magistrats conservadors convenen que “s’ha traspassat un límit d’especial significació política i institucional” perquè li dicta quina ha de ser la sentència “com si li haguessin de recordar al Suprem quina és la seva feina”. A més, critiquen amb ferotgia el que consideren els “epítets, qualificatius, verbs i adverbis” contra les resolucions del Suprem que, a criteri dels conservadors, són “innecessaris” i “inacceptables”.
