La decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) amb què avala la llei d’amnistia marca una nova fase política i judicial del Procés. Les dues sentències del TJUE són especialment interessants, no només pel seu contingut, sinó pel camí que obriran als tribunals espanyols –aquest divendres ja hi ha hagut la primera reacció del Suprem– i pel fet que poden acabar de definir la decisió del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) en la principal demanda sobre el Procés que té damunt la taula. En concret, es tracta del recurs, encara pendent, sobre la de la vulneració de drets fonamentals als condemnats per l’1-O per part del Tribunal Suprem, en la sentència del 14 d’octubre de 2019.
L’aplicació de l’amnistia, que ha estat al·legada a Estrasburg tant per les defenses dels condemnats (i recurrents) com per part de l’advocacia de l’Estat –en sentits diferents–, és un element importantíssim que pot ajudar a orientar la resolució del TEDH en un sentit o un altre. Podria censurar la decisió de portar per la via judicial un conflicte polític, a través d’un procediment penal que podria haver vulnerat drets fonamentals i garanties processals. O bé podria avalar la resposta jurídica i judicial de l’Estat espanyol al procés independentista català, ja que després s’ha tancat amb una amnistia i s’ha aplicat, si és el cas. Tot plegat, amb el benentès que el TEDH no ha estat gens generós amb les demandes catalanes de justícia presentades, amb continus arxivaments o desestimacions.
La sentència del TJUE permetria obrir una tercera via per al TEDH, que evitaria una bufetada tant al poder judicial espanyol –i, en definitiva, a l’Estat– com a les pretensions independentistes. Si l’aplicació de l’amnistia, arran de la decisió del TJUE i, de retruc, del Tribunal Constitucional, és definitiva i eficaç, el TEDH podria aplicar la doctrina “struck out the list”. És a dir, que les demandes dels líders independentistes caiguin de la llista d’assumptes pendents per “pèrdua d’objecte”. De fet, ha estat una de les sortides del Tribunal Constitucional per evitar, per exemple, pronunciar-se sobre la vulneració de drets dels exiliats, quan l’Estat els feia la guitza a l’hora de reconèixer les actes d’eurodiputats de Carles Puigdemont o Toni Comín. Especialment significatiu va ser el cas de Puigdemont, quan el setembre de 2023 TEDH va reconèixer la condició d’eurodiputat de Puigdemont de manera passiva en considerar que el seu recurs havia perdut objecte perquè el Parlament Europeu li havia entregat l’escó. Exactament la mateixa fórmula que el Tribunal Constitucional.
Indult i amnistia
Una dada que fa témer la possibilitat que el TEDH acabi evitant pronunciar-se, o que no es pronunciï com les defenses voldrien, és l’aturada de la demanda tot i la velocitat de creuer que van agafar en el seu moment els escrits presentats pels condemnats del Tribunal Suprem. De fet, es van agrupar en un mateix procediment i tot apuntava la priorització de la causa a la vista del batibull polític generat, el conflicte polític obert a les institucions europees i el fet que, quan es van registrar els recursos, els condemnats es trobaven engarjolats. Però l’agulla del velocímetre va perdre gas amb els indults aprovats pel govern de Pedro Sánchez, el 22 de juny de 2021.
De fet, els indults eren un argument més dels demandants, en el sentit que, com a mesura de gràcia, eren un reconeixement implícit d’una condemna política. Des del punt de vista de les defenses, afegien un element més per a la tesi d’una pena imposada amb més contingut polític que no pas de fets incardinats en delictes del dret penal. Una tesi que negava l’Advocacia de l’Estat, tot i que representava els interessos del govern que havia aprovat la mesura de gràcia. Un cop aclarit al TEDH l’abast dels indults parcials, va arribar l’aprovació de la llei d’amnistia. Una llei que encara reforçava més el caire polític del judici del Procés. De fet, el tribunal va recollir la llei per “coneixement propi”, pels demandants i per l’Advocacia de l’Estat.
Explicacions de l’Advocacia de l’Estat i aturada dels recursos
Però el 15 de novembre de 2024 un fet va provocar la paràlisi del procediment. Alfonso Brezmes Martínez de Villarreal, agent del Regne d’Espanya davant el TEDH, que va evitar la vista oral del procediment, va entomar el repte d’explicar a la cúria europea que Espanya per què encara no havia aplicat l’amnistia als condemnats pel Procés. Ho feia a través d’un document de deu pàgines, en resposta a la petició que el TEDH havia formulat el 18 d’octubre del mateix any, amb què demanava explicacions en quin punt es trobava l’aplicació de la llei de l’oblit penal per als condemnats en el judici del Procés que signaven la demanda de vulneració de drets.
L’advocat del Regne d’Espanya, però, no es va arronsar ni va buscar excuses. Ans al contrari. En aquest sentit, el lletrat es defensava de la inaplicació culpant-ne el poder judicial. Comptat i debatut, detallava que l’estratègia de la sala penal del Tribunal Suprem, a través de qüestions d’inconstitucionalitat i de qüestions prejudicials, havia aturat l’aplicació de la llei als condemnats el 14 d’octubre de 2019 pels delictes de desobediència, malversació i -en primera instància, per sedició, article després derogat. A més, hi afegia els recursos d’empara interposats pels condemnats per malversació pel rebuig a l’aplicació de la llei. En síntesi, justificava la no aplicació de l’amnistia per motius aliens al govern i al poder legislatiu i apuntava directament al poder judicial.
El TJUE desbrossa el camí
El TEDH, doncs, va rebre la confirmació que el cas de l’amnistia encara estava en mans de les togues espanyoles, però amb una particularitat: també s’hi havia implicat una instància judicial europea, el TJUE, amb les qüestions prejudicials. Una situació que donava més termini als magistrats del TEDH per deliberar la sentència, amb el benentès que volien esperar a veure si el TJUE determinava que la llei era contrària a la normativa europea i si la justícia espanyola podia bloquejar sine die l’aplicació de l’amnistia. O bé, si avalava la llei i permetia al Suprem i als altres tribunals dictar sentència.
La resolució del passat 16 de juliol, per tant, va deixar les coses encarades. Per una banda, a través de la resposta a la qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal de Comptes, deixava clar que rebutjar l’amnistia per als delictes de malversació seria una arbitrarietat. I, per altra banda, en la resolució sobre l’operació Judes, el TJUE reconeixia que amnistiar els processats no vulneraria cap directiva ni llei europea antiterrorista. La sentència permet interpretar que la malversació per la qual estan condemnats i processats els líders institucionals del Procés és del tot amnistiable. I més, per un principi de proporcionalitat, en tant que el TJUE també veu perfectament amnistiable els processats acusats de suposats delictes de terrorisme com és el cas Judes.
Un nou curs polític
El pròxim curs polític i judicial serà determinant al TEDH. El 22 de setembre el TC començarà la deliberació dels recursos d’empara dels líders del Procés. Per tant, i comptant possibles canvis de ponent i les vicissituds internes, la primera resolució podria arribar al novembre. Serà en aquest punt on s’obrirà la via per tal que el Suprem es pronunciï sobre l’amnistia dels condemnats en la causa principal del Procés, en qualsevol dels sentits, fins i tot, en l’insòlit supòsit que en presenti una nova qüestió prejudicial davant el TJUE que en podria ajornar uns mesos més l’aplicació.
La resolució de l’amnistia dels condemnats per la sala que presidia Manuel Marchena o dels processats en mans de Pablo Llarena serà determinant per al TEDH. Si s’acaba aplicant, existeix la seriosa possibilitat que declari extingida la causa i eviti una estirada d’orelles a la judicatura espanyola en el procés judicial que des dels mateixos tribunals titllen com “el més important que ha viscut l’Estat en ells anys de democràcia”.
Tot plegat amb el preàmbul que el TEDH, fins ara, ha fet el sord a gairebé la totalitat de les demandes presentades per l’independentisme o el sobiranisme, ja sigui relacionades amb el Procés, amb desobediències posteriors o, fins i tot, amb el català a l’escola. La resolució del TEDH podria ser fruit de cert tactisme en el sentit que si s’acaba aplicant l’amnistia, la demanda pot decaure, i amb ella el risc d’una resolució que deixi en evidència la sentència del Procés. O podria passar que, després de diverses resolucions desfavorables a l’independentisme, es capgiri la situació en la principal demanda europea arran del Primer d’Octubre, encara que sigui per la vulneració d’un sol dret fonamental, el del jutge predeterminat per llei. O que el TEDH desestimi la demanda, però amb retrets a la forma en què Espanya va combatre judicialment el Procés.
