“Faré 75 anys la setmana vinent i encara em pregunto com vaig tenir l’ocurrència de trepitjar alguns ulls de polls”. Aquesta ha estat la frase amb què el comissari d’intel·ligència jubilat, José Manuel Villarejo, ha iniciat el seu torn de darrera paraula en el judici per l’operació Kitchen, que aquest dimarts migdia ha quedat vist per a sentència. Una vista oral llarga, conduïda amb professionalitat per la magistrada Teresa Palacios, tot i les divergències internes del tribunal, i que era altament complexa. Un judici sobre la presumpta trama policial per robar documentació sensible sobre el finançament del PP que teòricament estava en mans del seu extresorer, Luis Bárcenas.
Poques vegades s’ha vist un ministre de l’Interior al banc dels acusats amb peticions de pena de la fiscalia de fins a 15 anys de presó per haver ordenat operacions policials encobertes per tapar el finançament irregular del seu partit. De fet, a Espanya no és el primer ministre de l’Interior processat i jutjat, només cal recordar la condemna a José Barrionuevo per terrorisme d’Estat. Però no només l’exministre Jorge Fernández Díaz estava acusat, sinó també la seva cúpula al ministeri de l’Interior i la flor i la nata del Cos Nacional de Policia, amb el director adjunt operatiu de l’època, Eugenio Pino, que, d’altra banda, és l’únic condemnat per l’operació Catalunya.
Les jornades finals del judici no han aportat cap novetat. De fet, ha servit per tal que l’elenc d’advocats, que tenien un paper dificilíssim, defensessin per enèsima vegada la lliure absolució de tots els acusats. Tots els processats, en les seves declaracions van negar l’existència d’aquesta operació clandestina que va fitxar el xofer de Bárcenas per aconseguir informació a canvi de dos mil euros al mes a càrrec de fons reservats, una oposició a policia aprovada i una pistola Glock valorada en 700 euros.
Una operació d’intel·ligència
L’argument central de totes les defenses és que l’operació Kitchen no va existir. De fet, han arribat a afirmar que va ser un “invent de Bárcenas i un grup de periodistes”. En tot cas, sí que van reconèixer una “operació d’intel·ligència” per intentar trobar els diners que sospitaven que l’extresorer tenia a l’estranger, en paradisos fiscals i amagats de la hisenda espanyola. En cap cas, una “operació policial per sostreure documents d’un procediment judicial en curs”.
La defensa de Villarejo ha incidit en restar importància a les agendes del comissari, reduint-les a un recull d’impressions, dades, hipòtesis, escenaris, rumors, valoracions o línies d’investigació com un agent d’intel·ligència. Una realitat que s’allunya del que es considera “fets indiscutibles”. Una insistència per part de l’advocat del comissari perquè és conscient que bona part de l’acusació se sosté en els diaris i els àudios confiscats a Villarejo. La resta de defenses en els tres dies dedicats als informes finals han carregat especialment contra la instrucció, la manca de prova, les errades clamoroses i la investigació prospectiva. De fet, s’ha arribat a qualificar per part de les defenses que han estat víctimes d’una “orgia acusatòria”.
