La decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) d’avalar la llei d’amnistia ha esporgat molts dels entrebancs que s’interposaven en l’aplicació de l’oblit penal per a l’independentisme. Un camí que el plenari del Tribunal Constitucional del passat 22 de setembre, arran del recurs d’empara de Jordi Turull, ha acabat d’aplanar. Tot i això, continua el Tribunal Suprem i el Tribunal de Comptes continuen entossudits a mantenir oberts els procediments relacionats amb el Procés en què hi havia acusacions de malversació.
Dos fronts que aquesta setmana han obert dues noves batalles gràcies al contingut de la sentència del TJUE, quan encara no s’havia celebrat el ple del TC, i de la interlocutòria del jutge instructor del Procés, Pablo Llarena. I, sobretot, arran de l’extravagant decisió del Tribunal de Comptes d’insistir en el procés de responsabilitat comptable, en sonora contradicció amb la tesi expressada pel mateix Tribunal Suprem, que considera que no es van gastar fons europeus en el Procés independentista. De fet, els arguments de Llarena s’utilitzen ara al Tribunal de Comptes per arxivar el cas contra els 35 alts càrrecs processats per responsabilitat comptable.
Aquesta batalla entre tribunals ha d’entomar ara dos escrits presentats per la defensa de Carles Puigdemont, la resolució dels quals es podria avançar, fins i tot, a la decisió del Tribunal Constitucional del sis d’octubre sobre els recursos d’empara dels condemnats o processats per malversació. O bé es resoldrien per pèrdua d’objecte si el TC avala l’amnistia de manera prou contundent per a la seva aplicació immediata. Per una banda, un recurs de reforma contra la decisió del magistrat Llarena de mantenir les ordres de detenció i la competència del Suprem en el cas. I, en segon lloc, un escrit d’impugnació al darrer recurs presentat per Societat Civil Catalana davant el Tribunal de Comptes per intentar sostenir la causa oberta per responsabilitat penal. Dos escrits que encara emboliquen més la troca ja enrevessada per les maniobres de l’alta magistratura i del tribunal comptable per eludir l’amnistia.
Un recurs de reforma
El passat 15 de setembre, el jutge Llarena va desestimar l’aplicació de l’amnistia en resposta a la petició fonamentada en la resolució del TJUE del 16 de juliol, que donava el vistiplau europeu a la llei. La interlocutòria admetia que havia desaparegut un dels dos fonaments sobre els quals el 2024 es va denegar l’amnistia per als casos amb malversació. En concret, que els fons suposadament gastats en l’organització de l’1-O no provenien de diners de la Unió Europea. Tot i això, mantenia la denegació de l’amnistia sobre l’altre motiu: una valoració de la intenció efectuada en fase d’instrucció amb una interpretació sui generis de la malversació que, curiosament, ha canviat en dos anys. Ara un recurs de reforma li fa memòria del canvi de criteri, de la feblesa de la seva competència per instruir el cas i, sobretot, de com ha canviat l’escenari amb el TJUE. Tot plegat en el context que en un procés penal cal aplicar la interpretació més avantatjosa per a la llibertat del reu.
Per entendre el contingut del recurs de reforma presentat cal remuntar-se a l’1 de juliol de 2024. Aquell dia Llarena ja va dictar una primera interlocutòria amb què negava l’amnistia per a Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín perquè entenia que la malversació que havien comès els deixava fora dels supòsits a què es podia aplicar la llei d’amnistia. Aleshores, el parer de Llarena era que havien tingut un benefici personal que construïa sobre una premissa bàsica: la “iniciativa finançada -el referèndum de l’1 d’Octubre- no responia a cap interès públic”. Comptat i debatut, afirmava que els processats havien endossat les despeses del seu projecte polític a l’administració “sense que la iniciativa respongués a la satisfacció de cap interès públic”.
Un canvi de criteri
De fet, utilitzava un símil ben original: com si fos un banquet de casament que es fa pagar als convidats. El magistrat anava més enllà, acusant tots tres “actuar amb un afany personal que no només era il·legal, sinó completament aliè a les seves responsabilitats de Govern”. Així assegurava que havien carregat als comptes públics “el cost d’unes iniciatives personals que ells mateixos dirigien”. En definitiva, en la negació del caràcter públic de la iniciativa descansava la conversió del cost del referèndum en un deute privat dels seus promotors. És a dir, “s’estalviaven” el cost del referèndum perquè era un objectiu personal que feien pagar a l’erari públic.
Ara bé, la resolució del 15 de setembre passat declara una altra cosa per sostenir la malversació com a motiu per esquivar l’amnistia. La resolució de Llarena assenyala que “no es va atribuir el caràcter patrimonial al benefici polític” i que “l’avantatge examinat va ser econòmic: el finançament o el cost dels mitjans utilitzats”. En síntesi, raonava que “la finalitat política perseguida i la forma de sufragar-ne el cost són qüestions diferents”.
En aquesta línia la resolució no incorporava una nova afirmació o conclusió sobre deutes privats prèviament contrets pels processats ni transferències al seu favor. El recurs de reforma emfatitza aquesta diferència ressaltant que “si se separa la finalitat política de la manera de sufragar-la, i es deixa d’afirmar que la iniciativa va ser un afany personal aliè a les funcions de govern” desapareixen els únics elements que permetien qualificar “d’estalvi” el pagament amb fons públics del referèndum. “Un estalvi pressuposa un deute propi, i el deute propi només existia el 2024 perquè es va negar que la despesa fos de l’administració”, argumenta el recurs. En resum, la interlocutòria del 15 de setembre intenta eludir l’amnistia “conservant la conclusió però abandonant la premissa”.
La defensa no està sola
Aquest canvi de criteri de Llarena, malabarisme forçat per la resolució del TJUE, obre un camp nou perquè ha creat un efecte pervers i és que la negativa a aplicar l’amnistia més que “reinterpretar el delicte reescriu la norma”. De fet, el recurs de reforma subratlla que al juny de 2024 fonamentava el refús a l’amnistia a un element “subjectiu” dels processats que ara ha desaparegut, perquè, ras i curt, no es pot comprovar ni provar. Tècnicament, la voluntat subjectiva de quedar-se alguna cosa o estalviar-se-la i fer-la pagar a l’administració seria una “exclusió” de la llei d’amnistia, però aquest element no s’ha provat perquè la despesa va existir i va finançar la consulta independentista ordenada pel Parlament de Catalunya.
Així, en aquesta darrera interlocutòria Llarena repeteix que els processats van impulsar la iniciativa, van disposar de l’obtenció de bens i serveis i van utilitzar les facultats de govern per carregar el seu cost a la Generalitat. Una definició que, casualment, es troba a l’article 1.1 de la llei d’amnistia que declara amnistiada “la malversació dirigida a finançar, sufragar o facilitar la reivindicació independentista o la consulta”. Una opinió que comparteixen tant el ministeri fiscal com l’Advocacia de l’Estat.
On és la prova?
Per altra banda, l’atzucac amb què es troba el Tribunal de Comptes després de la resolució del TJUE afegeix un altre problema gens menor a aquest organisme administratiu. Quatre dies després de l’aval europeu a la llei d’amnistia, el TdC va donar deu dies a les parts perquè expressessin la seva opinió. SCC va demanar continuar el procés, però la fiscalia -que fins ara havia estat molt agressiva amb els processats- s’hi va oposar, així com els 35 investigats.
El tribunal va desestimar tots els recursos de reposició, fins i tot el del ministeri fiscal, que demanaven tancar el cas i va continuar donant trasllat al recurs de SCC, impulsora del procediment, que demanava aprofitar l’audiència per fer una “comprovació” dirigida a “excloure qualsevol connexió europea possible”. Passat per la traductora, tornar a fer una instrucció i, si s’escau, un nou judici. Ara bé, tant la fiscalia com la impugnació de Puigdemont ataquen de ple la maniobra de l’entitat espanyolista.
En aquesta línia, recorden que de cap de les catorze partides esmentades en el seu recurs mostren que es financessin amb fons del pressupost de la Unió Europea. “Qui demana diligències per esbrinar si hi ha un fet que no al·lega no exercita el dret a la prova: demana una investigació”, afirma la impugnació de Puigdemont. Tot plegat, en el marc que el TJUE va deixar clar que no veia cap afectació dels fons europeus. Una asseveració que també va constatar Llarena i que la defensa de Puigdemont també va portar al TdC. L’embolic és gros i, o s’aclareix abans, o només el podria solucionar el Tribunal Constitucional.
