Des de l’1 d’octubre, hi ha hagut canvis en la relació entre vostès i la resta de formacions, tant a nivell personal com polític?
Hi ha hagut un clic ambiental, polític, mediàtic i fins i tot personal a Madrid des de l’1-O. Sobretot al principi –juny del 2016- hi havà força complicitats amb una determinada esquerra, que després va anar variant. De què simpàtics aquets d’ERC, a compte que aquests potser ens guanyaran a Catalunya. I per part de la dreta, principalment PP i Cs amb un suport força miserable del PSOE, d’una certa indiferència de pensar que aquesta gent no faria absolutament res, a tenir certa por i respecte. Cal recordar que hi ha dos Madrid, el Madrid del carrer, republicà, i un Madrid molt reaccionari on guanya eleccions el PP.
Aquest clic té marxa enrere? A Espanya hi comença a haver la sensació que l’Estat ha fet fallida a Catalunya, o per contra es pensa que ha guanyat l’ ‘A por ellos’?
Hi ha una renúncia a Catalunya per part de PP i de Cs i part del PSOE, i també, dramàticament, PP i Cs guanyen vots fent el que fan i dient el que diuen. Que ara Cs tinguin les millors enquestes és simplement perquè són els més hooligans, perquè saben que amb discursos incendiaris es guanyen eleccions a l’Estat espanyol. Això, sumat a la desfeta del PP a Catalunya i el silenci còmplice del PSOE per mantenir-se viu a Madrid, més Podemos, que li aplica un 155 de facto a la direcció de Podem a Catalunya és també perquè Iglesias es vol apuntat al relat de sumar vots per la qüestió catalana. Estem davant de dues realitats absolutament molt diferents. Allà és normal empresonar la dissidència política, aquí és escandalós, aquí es normal votar, i allà és dissidència política.
Creu que hi ha un trencament emocional irreparable entre la societat catalana i l’espanyola? A Espanya no hi ha manifestacions massives en defensa de la democràcia a Catalunya i contra la repressió.
La manipulació mediàtica a Espanya és brutal, tant, que la gent acaba creient que els dolents són els de les urnes i els bons els de les porres. La bona notícia és que comença a haver-hi gent que s’informa mitjançant les xarxes socials. De fet, jo quan faig una intervenció al Congrés no penso en un informatiu, perquè sé que si surto serà per a mal, sinó que penso en la gent que mira la intervenció a les xarxes socials. I hi ha molta gent a l’Estat espanyol que ens demana ajuda per fer el canvi a Espanya mitjançant Podemos i IU. Però alhora, entre l’esquerra també hi ha la cantarella que el procés català és una cosa de la dreta i la burgesia catalana i de segons quins cognoms. Per tant, hem d’ocupar espais mediàtics a Madrid, i ja sé que molta gent no entén que anem a determinades televisions. Però s’ha de fer, perquè si no hi anem nosaltres, hi va Albert Rivera o Albiol.
Però detecta aquest trencament emocional?
Crec que no. Ara bé, sí que hi ha partits i mitjans de comunicació que intenten aquest trencament. Hi ha molta gent a Espanya que entén que la República catalana és l’única possibilitat de canvi que té l’Estat.
ERC està decebuda amb Podemos?
Sí, molts de nosaltres vam viure amb molt d’afecte el naixement de Podemos, perquè seguíem Iglesias a la Tuerca. Ens aplaudia les intervencions al Congreso, però ara costa moltíssim perquè hi ha un càlcul electoral. Aquesta esquerra de Podemos la representa molt més Albano Dante i Àngels Martínez, fins i tot Jaume Asenso Pisarello, que segons quines cúpules d’aquesta esquerra fraternal.
Vostè diria que a Espanya hi ha una esquerra espanyola articulada?
De la cúpula del PSOE fa molt de temps que no esperem res, i cal recordar que és possible una moció de censura victoriosa contra el PP però el PSOE s’hi nega. I per part de Podemos, van aplicar un 155 a la direcció de Catalunya perquè defensava que s’havia de respectar la gent… Per tant, malauradament no hi ha una esquerra espanyola articulada.
S’ha referit al PSOE. En un article publicat a El Periódico, el cap de files d’ERC al Congreso, Joan Tardà, va defensar un acostament amb el PSC per ampliar la base social de l’independentisme. Tenint en compte que el PSC avala el 155, la repressió policial i els empresonaments, a més de donar suport a Rajoy, com ho explicaria vostè a un militant d’ERC?
Independentment de les formes i la manera de parlar cadascú, el que va dir Tardà és el que es diu per part de l’independentisme des de fa uns anys. Ho ha dit Mas, Junqueras i Puigdemont, que hem de ser més per consolidar la República. Jo em nego a regalar a Cs, al Frente Nacional Español, el votant socialista catalanista que se li remou l’estómac quan veu en Miquel Iceta fent-se selfies amb García Albiol. Hi ha gent a Catalunya que encara vota el PSC pensant en el Felipe González de 1982 o en Pasqual Maragall, i nosaltres estem moralment obligats a apel·lar aquesta memòria republicana, socialista i catalanista i dir-los que aquest record el representem nosaltres.
Vostè parla de les bases del socialisme, però Tardà parlava de PSC i de Miquel Iceta. L’argumentari és substancialment diferent, senyor Rufián.
Si en aquest article canvies PSC per socialisme catalanista i Iceta per Núria Parlon (alcaldessa de Santa Coloma), molta gent ho entendrà.
Quina missió té un partit independentista a Madrid, amb presos polítics, exiliats i repressió policial, judicial i institucional?
Què fa un partit independentista a Brussel·les? Defensar Catalunya i el procés polític. Què fan Puigdemont, Romeva i Junqueras fa uns mesos fent una conferència a Brussel·les? Agradi més o menys, la política no només es fa en un ple d’un parlament, sinó que està també als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Si nosaltres no ocupem tots els espais de poder mediàtic, els regalem a gent com Albert Rivera o Albiol. Si Joan Tardà no va a un plató de la Sexta, hi anirà Albiol. És tan senzill com això. Forma part de l’independentisme màgic dir que no hi anem perquè ja som independents i està tot fet.
No està tot fet? Què va pensar Gabriel Rufián que havia passat a Catalunya després del 27 d’octubre?
La República es va guanyar de manera heroica l’1-O, el 27 d’octubre es va proclamar i el 21D es va defensar. El 27 d’octubre vam descobrir que no estàvem preparats per enfrontar-nos a salvatges. Fins ara pensàvem que podríem tractar amb demòcrates, gent que havia fet coses molt dolentes en el passat però que es podria asseure en una taula a negociar. Però ens vam trobar salvatges que van colpejar la gent i que van empresonar els nostres dirigents i líders socials. Aquest Estat està disposat a tot. I la repressió a Catalunya no només és passat, és present i és futur, perquè així guanyen eleccions. Quan la Guàrdia Civil fa registres a Òmnium, l’objectiu no és l’entitat o el Palau de la Generalitat, sinó la por, que la gent faci un clic mental quan llegeix el diari, escolta la ràdio o mira la tele, que pensin que millor deixar-ho estar. Però la nostra resposta ha de ser justament la contrària, hem de ser més valents que mai.
Els líders independentistes van anar amb el lliri a la mà, o ja sabien què passaria i no van saber sortir de l’atzucac?
Seria molt injust si critiqués la gent que és a la presó o a la presó de l’exili, i cal recordar que estem davant de la classe política més valenta de la història de Catalunya. I per part meva, cap retret. Ara bé, cal defensar l’1-O, cal respectar la gent que va posar el seu cos per defensar les urnes.
I com es defensa, formant Govern? A hores d’ara, l’independentisme no està precisament unit, hi ha diverses estratègies i no sembla que hi hagi un punt de convergència sense que es produeixin danys importants en un cantó o altre. És optimista?
Ja hem viscut moments molt crítics… i la bona notícia és que sempre, sempre, s’arriba a un acord. I no cal renunciar a ningú. Jo no vull renunciar a la CUP, però tampoc no vull renunciar a Junts per Catalunya, ni a la gent de l’ANC ni a la d’Òmnium. Tots estem obligats a arribar a un acord i s’aconseguirà.
Si la CUP, ERC i JxCAT finalment no arribessin a un acord, hi hauria dos escenaris possibles: O eleccions, o que el president Puigdemont i el conseller Comín renunciessin al seu escó des de l’exili. Vostè entendria la renúncia?
No. Ningú no ha de renunciar a l’escó, en cap cas. Jo no vull renunciar a la CUP, perquè crec que seria antinatural que l’independentisme renunciés a aquest partit, o a qualsevol altre sector i partit. Però també estic en contra que Puigdemont i Comín renunciïn a l’escó, perquè seria donar la raó a l’Estat. Però alhora no vull renunciar a la CUP. Qualsevol renúncia o dimissió provocada per la repressió de l’Estat és una derrota de l’independentisme. El president Puigdemont i el conseller Comín representen una part de l’independentisme molt important, principalment el president legítim d’aquest país. Seria un error que renunciessin al seu escó. L’exili també és una presó i hem de protegir els nostres exiliats. Seria una falta de respecte per part meva distingir entre la gent que és a Estremera o Soto del Real i els que són a Brussel·les, tot i que naturalment, les condicions de vida no són comparables. En tot cas, entenc que tot això forma part del a negociació legítima entre tres formacions polítiques molt diferents, però estic convençut que hi haurà acord i que aquest escenari de renúncies no es produirà.
Quin paper creu que pot jugar la CUP en els propers anys?
Jo sóc partidari que la CUP s’incorpori al Govern, com també era partidari que se l’ajudés a tenir grup propi i que formés part de la Mesa. A mi em ve molt de gust veure un conseller de la CUP al Govern, seria important. Però també s’ha de respectar la idiosincràsia de la CUP.
Com es pot acostar la CUP a l’acord?
Jo sóc partidari de la restitució del Govern legítim i del president legítim. Estem abocats a dues realitats absolutament diferents: una amb un Govern legítim a Brussel·les fent una feina internacional, i després un Govern executiu a Catalunya. Això significava la figura d’un president a Brussel·les i d’un vicepresident al Palau, i jo crec que havia de ser Oriol Junqueras. Per sentit comú, no de falta de respecte a ningú, sinó de Govern legítim. Ara bé, respectaré totalment qualsevol acord i qualsevol nom. Jordi Sànchez ha estat company meu a l’ANC. I Jordi Turull ha estat a la presó i se l’ha jugada, i per a mi és inequívocament republicà.
Creu que el carrer encara confia en els líders independentistes?
Sí, segur. De fet, la unitat que de vegades no s’aconsegueix en un despatx amb tres forces polítiques, ho aconsegueix la repressió de l’Estat. La unitat és el camí, perquè malauradament Espanya no frenarà.
