Aquest divendres va acabar una part fonamental del judici contra els Pujol Ferrusola a l’Audiència Nacional. De fet, es va posar fi a una llarguíssima fase de prova amb la defensa de les dues darreres pericials que restaven per aclarir al tribunal. Bé, més aviat a la magistrada ponent, María Fernanda García Pérez, que no para de prendre apunts i indicar al president del tribunal, José Ricardo de Prada, que no talli interrogatoris de la defensa quan formulen preguntes que valen un imperi per als lletrats. De fet, a vegades la sensació és que el magistrat president, fa més de regidor en uns jocs florals que no pas de jutge.
En tot cas, la darrera pericial va encetar un meló molt interessant per als interessos en joc en el judici. És a dir, la presumpció de veracitat de l’existència de la deixa del pare de l’expresident Pujol, Florenci Pujol. Un punt clau, amb el benentès que tant el ministeri públic com l’advocacia de l’Estat s’han esgargamellat en 31 jornades per construir el relat que els diners que la família tenia a Andorra, i que van ser declarats acollint-se a l’amnistia fiscal del ministre d’Hisenda del PP, Cristóbal Montoro, provenien de comissions il·lícites per adjudicacions de l’administració pública catalana. Un intent que no ha acabat de reeixir i que les defenses volen aprofitar, no només amb una sòlida prova pericial, sinó amb publicacions que avalarien la gran capacitat financera de Florenci Pujol.
La prova perifèrica i Botín
En aquest context, entra en joc, el que l’advocat de l’expresident a la vista oral, Pau Ferrer, va batejar com a “prova perifèrica”. Un contra relat que ha construït sobre la base de la figura de “l’avi Florenci”, el seu historial com a evasor de divises i la seva tendència a fer negocis que anaven des dels laboratoris mèdics a l’estraperlo en temps de racionament franquista. Una de les proves aportades va ser un llibre de tres periodistes, molt crítics amb l’era Pujol, titulat Banca Catalana, más que un banco, más que una crisis (Plaza&Janés 1985), de Francesc Baiges, Enric González i Jaume Reixach.
També entren en joc un gruix de documents que permeten entendre la capacitat de Florenci Pujol d’haver deixat a Andorra 140 milions de pessetes en dòlars, perquè “no fos cas” que els seus descendents patissin penúries per l’obsessió política del seu fill. Per altra banda, també entra en les valoracions un fet que constantment remarca la fiscalia: la inexistència de cap document que avali una deixa de fa més de 40 anys. Una exigència que, per exemple, no van tenir amb Emilio Botín, pels dos mil milions d’euros que tenia a Suïssa. Un cas amb connexions històriques directes amb el cas de Florenci Pujol.
Una prova pericial
El tribunal té ara sobre la taula una pericial signada per Sebastián de Piedra, un interventor i auditor de l’Estat i inspector d’Hisenda en excedència, que ha exercit, entre d’altres, els càrrecs d’inspector en cap adjunt i de cap de la Unitat de Fiscalitat Internacional de la Inspecció Regional de Catalunya. Des de l’any 2012 es dedica a l’activitat privada i a la docència universitària. Ha estat una de les estrelles del judici perquè no s’ha arronsat davant les invectives dels dos numa, els inspectors d’Hisenda que van elaborar les perícies de les acusacions com a membres de l’Oficina Nacional d’Investigació del Frau. De fet, el seu currículum com a inspector d’Hisenda i la seva solvència explicativa no permetia als numa entrar en debats interpretatius acusatoris, fet que ha provocat fins i tot que hagin apujat el to més del compte i s’hagin guanyat alguna estirada d’orelles del tribunal.
En tot cas, Sebastián de Piedra va presentar uns números sobre l’evolució de l’import de la deixa. Segons aquesta pericial, de 20 pàgines i a la qual ha tingut accés El Món, la deixa era de 140 milions de pessetes en dòlars, que correspondrien a 17,5 milions de pessetes per a cadascun dels suposats hereus, vuit. La deixa és del 1980 i l’any 1990 s’havia convertit en 500 milions de pessetes. Finalment, el total repartit entre els anys 1992 i 2004 entre tots els beneficiaris per part de Jordi Pujol Ferrusola s’enfila a 1.008.576.936 de pessetes (6.061.669 euros), que, un cop repartits, són 757.708,68 euros per a cada germà i per a Marta Ferrusola. De fet, segons la documentació andorrana, el repartiment entre els germans va ser equitatiu, com mostra un document manuscrit d’Andbank, on eren dipositats els diners.
Com creix la deixa
El creixement d’aquests imports ocupen bona part de la pericial, partint del conjunt d’inversions que es van dur a terme amb aquests diners. Segons Piedra, els diners es van invertir en “làmines opaques”, bons de l’Estat i pagarés. Les làmines opaques van ser un instrument financer habitual entre el 1980 i 1990 i consistien en títols al portador o de deute sense registre nominatiu i amb la possibilitat de conservar l’anonimat del tenidor del títol.
Van ser títols que circulaven amb normalitat per Europa i Amèrica Llatina, emesos per governs, bancs estatals i institucions financeres de renom que tenien com a ganxo una rendibilitat molt alta (d’entre 10% i el 20%), poca transparència i, tot sovint, s’escapaven de la tributació a canvi d’atraure fons no declarats. Van ser títols comuns a Espanya, Itàlia, Suïssa, Àustria, Alemanya, Bèlgica, els EUA, l’Argentina o Mèxic, i més quan es patien crisis d’inflació.
“És coherent que un capital de 140 milions de pessetes el 1980 es pogués haver convertit en 500 milions de pessetes transcorreguts 10 anys”, explica la pericial. A tot això cal afegir la devaluació de la pesseta, un 46% en el període analitzat, i la rendibilitat bancària dels diners des del 1990 al 2000. “Va poder passar dels 140 milions de pessetes inicials a 1.000 milions de pessetes l’any 2000, atès que aquestes dues dècades van ser les dècades d’or per als inversors que tenien prou capital”, sentencia la prova pericial, que aporta els informes bancaris dels estats que emetien els títols. En resum, l’informe determina que els 17,5 milions de pessetes per persona es converteixen en 757.708,68 euros l’any 2004. I, l’any 2010, cada germà té un saldo diferent perquè han fet inversions diferents i “cadascú al seu aire”.
Pot ser una deixa d’aquest import?
Un cop aclarit tècnicament si una deixa de 140 milions de pessetes en dòlars es podia convertir en els diners que separadament tenien els fills de l’expresident i la seva dona, la pregunta que s’escau és si Florenci Pujol podia haver tingut aquesta fortuna. Aquí és on la defensa aplica la tesi de la prova perifèrica. La història de Florenci Pujol va començar com a grum de la Banca Marsans abans que establir-se com a agent de canvi i borsa al Bolsín de la Borsa de Barcelona, una mena de mercat de valors paral·lel que va fer fortuna. A més, es va associar amb Moisès David Tennembaum, un hàbil negociador jueu. Va començar a fer diners com traficant d’articles de primera necessitat durant les restriccions de la postguerra ordenades per l’ineficaç règim franquista. Amb els diners acumulats va fundar Diamansa, una comercial dedicada al comerç dels diamants, una companyia que va fer més que fortuna.
La història de Florenci Pujol i de David Tennenbaun es relata fil per randa en el llibre aportat al tribunal com a prova de la capacitat del pare de l’expresident per acumular molts diners. Tants que li van permetre comprar un banc, la Banca Dorca, precedent de Banca Catalana, o els Laboratoris Martín Cuatrecasas, que es van fer la barba d’or amb un medicament molt sol·licitat a l’època com el Neobacitrin, una pomada que era una mena de bàlsam de Fierabràs per a les infeccions bacterianes a la pell. Un mal estès en la misèria de la postguerra. El mateix llibre aportat afirma: “Florenci Pujol operava en el mercat de divises de forma pública i notòria i poques persones l’ignoraven en el món econòmic barceloní”. I afegeix: “L’activitat de Florenci Pujol permetia importar, per exemple, les bales de cotó per no sucumbir davant l’asfixiant racionament de les matèries primeres vigent a l’època”. És a dir, l’estraperlo a gran escala que va propiciar grandioses fortunes.
El cas Georges Laurent Rivara
Però la prova de foc és el cas Georges Laurent Rivara, un broker suís, representant de la Societé de Banque Suisse, que es dedicava a fer les inversions d’espanyols per evadir divises a Suïssa. La seva detenció, el novembre de 1958, ordenada pel Jutjat Especial de Delictes Monetaris, va fer caure una agenda de desenes i desenes d’empresaris, industrials, alts funcionaris, rendistes o dels afortunats que vivien dels contractes del règim. En total, es va detectar una fuga de divises de 16.240 milions d’euros. Una xifra abismal.
De fet, el cas Georges Laurent Rivara va ser una revenja interna del règim per la batalla entre els falangistes i els tecnòcrates de l’Opus, que ja començaven a treure el cap. El cas va sortir, fins i tot, en portada de The New York Times. La llista de 872 evasors es va publicar amb noms i cognoms al Butlletí Oficial de l’Estat, el 9 de març de 1959. En aquesta llista, hi surten Florenci Pujol i David Moisès Tennenbaun, que arran de la descomunal sanció econòmica i l’assenyalament públic no va poder posar al seu nom les accions de la Banca Dorca i les va posar a nom de la mare de l’expresident Maria Soley. La història de Georges Laurent Rivara l’explica fil per randa, en un llibre imprescindible, Enrique Faes. Aquest professor d’Història Social i del Pensament de la UNED va publicar El agente suizo (Galaxia Guttemberg, 2025) on es detalla tot el cas. Els 872 caçats pel règim no eren, precisament els delmats de la terra. En tot cas, la riquesa de Florenci Pujol, després de veure com el banc que havia comprat per al seu fill no el podia administrar perquè estava engarjolat pels Fets del Palau, fa plausible la idea de guardar diners a Andorra per si de cas el camí de la política acabés com el rosari de l’Aurora.
De Rivara a Falciani i Botín
En tot aquest context, un dels punts forts de l’acusació és que la deixa no està documentada. I aquí hi ha una curiosíssima connexió històrica. De la mateixa manera que Rivara va passar una llista d’evasors a la banca suïssa, el seu bessó contemporani, que seria Hervé Falciani, va delatar una gran llista de defraudadors. Entre ells, hi havia Emilio Botín. Però, en el cas del banquer espanyol, que no existís documentació el va eximir de bona part de la responsabilitat.
La interlocutòria de sobreseïment lliure per a l’aleshores amo de Banco Santander, ara ja mort, va ser dictada el 22 de maig del 2012 pel Jutjat Central d’Instrucció número 4 de l’Audiència Nacional. El fonament jurídic tres era per sucar-hi pa, perquè entenia que les autoliquidacions només es podien fer fins quatre anys enrere perquè el banquer no tenia cap obligació de guardar els papers i, a més, els perdonava les patinades fiscals perquè els documents eren en francès o anglès. La justificació va obrir una nova doctrina: “Cal puntualitzar que la documentació a examinar en el marc de les actuacions, amb vista a una correcta qualificació jurídica tributària dels fets regularitzats, es pot preveure com a ingent i en gran part en anglès o francès, no sent fútil avançar, com ja anuncien els declarants en els seus escrits explicatius, que no sempre podrà ser completa i totalment fefaent”.
El jutge assumia el criteri de la inspecció fiscal, que reconeixia que, a més de la dificultat de tenir la documentació, a causa de la “complexitat de les estructures patrimonials (trusts, fundacions, societats de diversa índole…) creades i que es va regularitzar, no era fàcil fer-ne un seguiment, un fet que impossibilita emetre un judici vàlid sobre si la documentació aportada fins a aquesta data per la representació dels obligats tributaris acredita de manera eficient la titularitat dels actius i de les rendes que aquests han regularitzat a través de les declaracions presentades”. El cas Botín implicava una possible evasió de dos mil milions, però el tribunal entenia que la documentació aportada en global només es podia valorar quatre anys enrere. En canvi, el cas Pujol seria obligat mantenir els documents de la deixa ingressada l’any 1980. I amb aquesta comparació treballa també la defensa.
