Part dels impulsors del moviment que va desembocar en la creació de l’ANC tornen a intentar una mobilització massiva. En això consisteix la 2a Conferència Nacional per l’Estat Propi, que aspira a recollir l’esperit de la 1a –celebrada l’abril del 2011, poc després de la consulta popular de Barcelona que tancava el cicle iniciat dos anys abans a Arenys de Munt– per reiniciar l’independentisme. Aquesta vegada, però, el recorregut no passa per la creació de cap nova entitat, sinó per generar la catarsi que permeti que tots els actors del moviment, dispersos i fins i tot enfrontats, es coordinin i “reparteixin la feina” en lloc de competir.
El Moviment per la Independència, el grup que esperona aquesta proposta i que ja ha posat en marxa un debat telemàtic que hauria de culminar en una gran conferència presencial, s’afegeix així a altres actors que es proposen objectius molt semblants per diverses vies. Tant Òmnium Cultural –que va llançar la seva proposta l’Onze de Setembre–, com l’ANC –que prepara una Conferència Nacional per la Independència–, com el Consell de la República –amb un pla per reactivar els ajuntaments amb la ID republicana com a símbol de desconnexió– i els impulsors del Nou Congrés de Cultura Catalana –anunciat a l’agost a la Universitat Catalana d’Estiu– tenen la mateixa aspiració: tornar a arrencar des de la societat civil un nou procés, un cop esgotat el recorregut que va començar el 2011 i que va portar al referèndum del 2017 i, després, a la repressió de l’Estat i l’actual enfrontament entre partits independentistes.
Una idea gestada des del setembre del 2021
L’etapa telemàtica d’aquesta 2a Conferència Nacional per l’Estat Propi està en marxa des del 4 d’octubre, dia en què es va publicar el full de ruta que s’està debatent i el reglament de funcionament de la conferència. Però la gestació del projecte va començar el setembre del 2021. Un total de 420 persones que havien tingut alguna relació amb el moviment iniciat deu anys abans van rebre la invitació de participar en el nou debat. D’aquestes, 127 van acceptar la proposta de participar-hi i, finalment, 40 persones van proposar 250 esmenes per a l’esborrany de full de ruta amb què havia d’arrencar el debat com a document de treball.
Aquesta versió del text va quedar enllestida el juliol passat, i l’1-O es va posar l’engranatge en marxa: es va tornar a escriure als 420 destinataris inicials i a altres persones i es va publicar el manifest a la pàgina web del projecte. L’endemà es va fer pública una llista de 300 persones que es considera el “grup impulsor” i que són les que fins a aquell dia havien acceptat explícitament que el seu nom es fes públic. D’altres van triar la discreció, i la llista després ha anat creixent fins a unes 700 signatures. La trobada presencial que ha de culminar aquesta conferència no serà, en cap cas, abans de mitjans de gener de l’any que ve, però no s’hi posarà data fins que se superin els 1.500 participants disposats a assistir-hi.
De moment, el debat és intens a través del correu electrònic habilitat per a aquesta funció i la comissió d’esmenes va modificant el document de treball cada mes. Paral·lelament, cada setmana es fa un comunicat públic que es fa arribar també a la premsa amb la intenció d’ampliar el grau de coneixement del moviment.
El doble paper que esperen dels partits independentistes
Aquesta setmana, el comunicat demanava un “pas al costat” dels partits, considerats “la baula feble del moviment per la independència”. Alhora, però, alertava que no es pot deixar de comptar amb les formacions polítiques i el seu paper. Tant el comunicat com el full de ruta i el manifest que va obrir el debat són un exercici de funambulisme que intenta perfilar una complexa posició respecte dels partits.
Els coordinadors del debat admeten que “la independència no s’assolirà al marge dels partits”. Recorden que “els resultats electorals d’aquests darrers 12 anys demostren que hi ha una massa molt significativa de votants independentistes que són fidels a uns o altres”, i conclouen que “sense el seu suport no hi haurà una majoria suficient per instaurar la República Catalana”. També se’ls demana que facin la seva part de la feina, que consisteix a retenir les institucions autonòmiques en mans de formacions independentistes i a fer una “acció política coordinada” en les institucions espanyoles –Congrés i Senat– “amb l’objectiu de debilitar el règim del 78 a partir d’iniciatives parlamentàries i dels pactes amb altres formacions nacionalistes”.
Pas al costat dels partits i candidatura cívica en unes eleccions plebiscitàries
A banda d’aquesta tasca, que seria només una part del que ha de fer el moviment independentista, es demana als partits que siguin capaços de fer el “pas al costat” i acceptin una única candidatura independentista “de caràcter cívic” en unes eventuals “eleccions plebiscitàries”. Aquests comicis s’haurien de produir quan s’arribi al final de la legislatura, “si la taula de diàleg o una possible iniciativa de modificació de la Constitució espanyola impulsada pel Parlament de Catalunya no comporten la celebració d’un referèndum d’autodeterminació acceptat per l’Estat espanyol”. Aquesta frase, continguda en el manifest, deixa la porta oberta a aquesta via de negociació, però tant la resta del text com l’esborrany de full de ruta deixen clar en tot moment l’escepticisme sobre aquesta possibilitat. De fet, se subratlla contínuament la necessitat d’una mobilització massiva “no violenta” per acabar assolint el control del territori i la “instauració de la República”.
Si arribat el punt d’unes eleccions plebiscitàries els partits no volen donar suport a la candidatura cívica, “el moviment per la independència haurà d’haver adquirit la força suficient per tirar-la endavant”, encara que les formacions independentistes vulguin presentar les seves llistes. “En aquesta situació, l’objectiu serà aconseguir la victòria i arrossegar el partit o partits que no hi hagin donat suport a l’obertura d’un procés constituent si la suma de vots i escons ho permet”, diu l’última frase de l’esborrany de full de ruta que serveix com a document de treball.
Voluntat “d’unificar” el moviment independentista
Tants els textos publicats com fons del Moviment per la Independència insisteixen que el seu objectiu és “unificar” els actors que existeixen. Però de moment no han aconseguit avançar en aquesta direcció amb els responsables dels altres col·lectius. Hi ha un distanciament clar amb l’ANC i amb Òmnium, i el Consell de la República també marca el seu propi perfil, que passa pel concepte de “preparar” el país per a la independència sense posar-hi dates ni fulls de ruta. Els ideòlegs de la 2a Conferència Nacional per un Estat Propi, però, confien més en les bases que en els dirigents, tant dels partits com de les mateixes entitats.
Un repàs a la llista de 300 signants visibles del que han anomenat “grup impulsor” i a la breu definició d’ells mateixos que fan els inscrits deixa clar que hi ha els noms del nucli fundador de l’ANC com ara Miquel Sellarès i Pere Pugès, que després s’han distanciat de l’entitat. També hi ha Jaume Marfany, un altre dels pioners. Una firma que també destaca és la de Francesc Llobet, president de Sobirania i Justícia, o la d’Eduardo Reyes, que va ser president de Súmate i diputat de Junts pel Sí durant la legislatura de l’1-O. Però la immensa majoria de noms no tenen projecció pública o en tenen molt poca. Molts dels signants s’identifiquen com a membres del Consell de la República –de l’Assemblea de Representants–, socis de l’ANC, alguns socis d’Òmnium o, simplement, participants “en totes les mobilitzacions” de la Diada i en el referèndum del 2017, en el qual molts especifiquen que van estar “protegint” el seu col·legi electoral. Són, en definitiva, independentistes de base a la recerca de lideratge.
8 
12 