El periodista de l’ACN Bernat Vilaró, que també havia treballat a El Món, i el cap de política de RAC1, Adrià Santasusagna, han escrit a quatre mans el llibre L’esquerda republicana. ERC, entre la resistència i la negociació. Crònica dels dies que ho van canviar tot (La Campana). Elaborat a partir d’una seixantena d’entrevistes, repassa els darrers anys d’Esquerra Republicana i desgrana els motius de l’esclat de crisi interna que es va desencadenar després dels mals resultats electorals de l’últim cicle. En conversa amb El Món, Vilaró adverteix que, després del convuls congrés nacional d’aquest any, l’esquerda s’ha tancat en fals. En aquest sentit, avisa que uns mals resultats en les eleccions municipals del 2027 poden “reobrir-la i fer-la més gran”. I si el president del partit, Oriol Junqueras, no aconsegueix el seu objectiu de ser president de la Generalitat “pot empènyer els crítics a aixecar la veu”. Però també està per veure què passa si ERC aprova els pressupostos de Salvador Illa i també hi ha pendent saber com cristal·litza l’acord amb els socialistes pel finançament singular. “L’esquerda s’ha tancat en falls i veig complicat que els pròxims anys pugui cicatritzar”, alerta Vilaró.
El coautor del llibre detalla que per entendre tot el que ha passat internament a ERC cal remuntar-se a finals del 2017, quan Junqueras entra a la presó. A partir d’aleshores, el partit es va reestructurant per fer front a la repressió, un fet que per a Vilaró és clau: “Sí que determinades decisions, els mals resultats electorals i les desconfiances n’han estat la causa en part, però qui provoca l’esquerda és l’Estat”. “L’esquerda d’Esquerra és una victòria de l’Estat espanyol a partir de la presó i l’exili i també hi ha una repressió més invisibilitzada, que és la por de molts dirigents, càrrecs polítics, assessors, també sacsejats per la repressió”, remarca. Així, la presó i l’exili compliquen la comunicació entre Marta Rovira i Oriol Junqueras, però el punt d’inflexió que acabarà trencant el tàndem que havia dirigit la formació republicana amb mà de ferro des del 2011 es produeix, segons detalla el periodista, coincidint amb la sortida de la presó de Junqueras.
“Quan Junqueras surt de la presó, comença a veure que el partit i tot l’engranatge funciona bé sense ell”, exposa, i detalla que quan té permisos –i després amb l’indult– va a reunions presencials a Calàbria “veu que tot va en marxa i que ell, d’alguna manera, ja no és imprescindible”. Per a ell, aquest és el moment en el qual “comença a agafar una mica de distància, ja no amb Marta Rovira, sinó amb el president Aragonès”. En aquest sentit, remarca que Aragonès i Junqueras mantenen reunions periòdiques a Palau i, segons el coautor del llibre, l’aleshores cap de l’executiu català “veu que Junqueras està incòmode perquè tothom es dirigeix a Aragonès com a president”. Una situació que a Junqueras “li xoca perquè considera que el president havia de ser ell”. “Per això es van començant a formar aquests bàndols, però al principi no és contra Marta Rovira, sinó unes desavinences de Junqueras, primer de tot, amb Palau”, remarca Vilaró. I assenyala que també tenen una responsabilitat en els fets la “influència dels entorns” dels tres actors principals de l’esquerda.
“Junqueras no es troba ni la Catalunya que s’esperava, ni el partit que s’esperava”
D’altra banda, Vilaró també apunta que cal tenir en compte que Junqueras quan surt de la presó “no es troba ni la Catalunya que s’esperava ni tampoc el partit que s’esperava”. “A ell li han fet creure, o ell creu, que quan surti de la presó gairebé li posaran una catifa vermella, i, en canvi, es troba un país que no diré que ha girat full, però que està en un altre escenari”. En aquest sentit, a banda de la pandèmia, Junqueras es troba amb un país que ha “virat”: “Aragonès és president i hi ha un gir més cap a l’eix social que no pas cap al nacional. A més, en la Diada del 2021 hi ha gent que l’escridassa pel carrer. De fet, ell ha de marxar per això”. En aquella mateixa escena, apunta, es produeix “un segon xoc” quan s’adona que els equips dels Mossos i de seguretat a qui protegeixen no és a ell sinó al president de la Generalitat.
La pugna per ser candidat a la presidència de la Generalitat: “Junqueras s’enfada”
La tensió interna esclata amb la decisió que ha de prendre el partit per decidir qui serà el pròxim cap de llista les eleccions. El llibre relata que durant la tardor del 2023, Esquerra estava negociant amb el govern espanyol la llei d’amnistia, cosa que podia suposar una oportunitat perquè Junqueras deixés d’estar inhabilitat i es pogués presentar a unes eventuals eleccions catalanes. Uns comicis que, en un principi, estaven previstos per al febrer del 2025, encara que finalment Aragonès les va avançar al maig del 2024. En aquell moment, el president de la Generalitat era Pere Aragonès i l’amnistia encara no havia arribat, i per això cobrava força la idea que Aragonès repetís com a candidat a la Generalitat, però Junqueras mostrava la seva voluntat de ser candidat. Vilaró detalla que Rovira s’adona que Junqueras “flirteja amb aquests ànims de ser candidat, tot i que encara no se li ha aplicat la llei d’amnistia, però veu que Aragonès vol continuar sent el candidat, i que seria estrany no presentar Aragonès com a candidat”.
Paral·lelament, Junqueras i Aragonès mantenen contactes sovint, però quan “Aragonès li treu el tema, Junqueras el defuig”. I és en aquest moment, segons detalla Bernat Vilaró, que Rovira intervé i manté reunions a Ginebra amb Junqueras i Aragonès, per separat, cada quinze dies. Però el desembre del 2023 “ja els crida els dos alhora”. Fins aleshores, Rovira no havia pres partit i havia intentat fer de mediadora per trobar una solució pactada, però a finals de desembre, en una reunió entre tots tres, el líder republicà va demanar a la seva número dos que es posicionés i ella ho va fer a favor d’Aragonès. Tot i això, deixa la porta oberta a parlar-ne de nou si Junqueras és amnistiat i li retiren la inhabilitació. “Rovira no es posiciona a favor d’ell i aquí Junqueras s’enfada”, apunta el periodista, i recorda que el Consell Nacional del gener del 2024 confirma que Aragonès com a cap de llista. Tot i l’anunci oficial del candidat d’ERC, Junqueras no donava per perduda la batalla i, “tant pel territori com amb periodistes de Madrid va insinuant allò de ‘ja veurem si el Pere serà el candidat, que jo també ho vull ser’”.
Els mals resultats electorals i una proposta electoral de Junqueras: la fi del tàndem
D’altra banda, la decisió de Marta Rovira de plegar té un pes rellevant, però la dirigent creu que no ho ha de fer sola i que Junqueras també ha de fer el mateix pas, i així li fa saber. Amb els mals resultats de les eleccions municipals del 2023, l’aleshores número dos d’ERC decideix per primera vegada que ha de plegar perquè intueix que el cicle electoral serà dolent. “Abans de les eleccions espanyoles del juliol del 2023, Junqueras ja sap que Rovira creu que tots dos han de plegar”, afirma Vilaró, però l’entorn de la secretaria general li treu del cap la idea de fer-ho en aquell moment. Tanmateix, l’endemà mateix de les eleccions espanyoles, Junqueras truca a Rovira i li diu que “hi ha gent a la seu d’Esquerra que creu que el partit no es pot dirigir des de Suïssa”. Aleshores, Marta Rovira li recorda que fa dos mesos que li havia dit de plegar. “Junqueras no vol ni sentir a parlar de la idea que ell estigui inclòs en aquesta operació d’assumir responsabilitats, tot i que sí que li podria anar bé que Rovira dimitís, perquè creu que així ningú demanaria el seu cap, i que només amb el pas del cossat d’ella ja n’hi hauria prou”, apunta.
La dimissió de Marc Colomer com a director de comunicació del partit —finals 2023– és un altre moment que empeny Rovira a dimitir, però li demanen que no ho faci. La gota que fa vessar el got és la proposta de llista electoral que fa Oriol Junqueras: “És quan veu que aquesta aliança entre tots dos ja no té cap recorregut”. La proposta que planejava Junqueras per al 12-M del 2024 era una llista encapçalada per Pere Aragonès, amb noms de sortida de l’entorn del líder del partit com l’exconseller Joan Ignasi Elena, i altres noms com, per exemple, Gabriel Rufián o la periodista del cor Laura Fa. En canvi, dos membres de la direcció actual del grup parlamentari, Josep Maria Jové i Esther Capella, no eren en llocs de sortida.
La crisi interna s’evidencia amb la trama B
La crisi interna es va fer pública quan es va saber que els cartells polèmics que jugaven amb l’Alzheimer i les figures dels germans Ernest i Pasqual Maragall havien estat un atac de falsa bandera a partir d’una estructura ‘B’ del partit, i el llibre repassa aquest i altres episodis. Concretament, detalla que el llavors director de comunicació del partit, Tolo Moya, va proposar durant la campanya de les eleccions municipals de Barcelona “omplir la ciutat de paneroles vives” per evidenciar que el govern municipal, llavors liderat per Ada Colau, tenia la ciutat molt bruta, encara que finalment es va descartar aquesta idea. També es va descartar fer un atac de falsa bandera contra el candidat de Junts a l’alcaldia de Barcelona, Xavier Trias, perquè podia tenir un “efecte rebot” favorable al candidat de Junts.
Però els dos periodistes autors del llibre, assenyalen que, com l’esquerda, el cas del ninot amb la cara de Junqueras a Sant Vicenç dels Horts s’ha tancat en fals. Tot i saber que l’acció ve des de dins del partit i que es vincula amb una pintada contra el líder d’ERC que es fa abans a la seu nacional del partit, Vilaró opina que “hi ha una voluntat de la direcció de tancar en fals el tema, o de no acabar-ho d’esclarir, perquè a Calàbria sí que hi ha càmeres de vigilància i sí que hi ha persones que veuen aquelles imatges i identifiquen la persona que fa la pintada i reconeixen que és una persona de les JERC”.
Un llibre que no és ni a favor ni en contra de ningú
Finalment, Bernat Vilaró deixa clar que “no és un llibre contra Oriol Junqueras ni contra Marta Rovira, ni a favor d’Oriol Junqueras ni a favor de Marta Rovira”. “És una feina periodística que hem fet al llarg dels últims mesos. Hem entrevistat més d’una seixantena de persones. Hem volgut parlar amb tothom, i gairebé tothom, diria que un 95% de la gent a qui ho hem demanat, ha volgut parlar”, exposa. I apunta que al llibre hi ha coses que a “Junqueras li poden agradar i segur que n’hi ha que no agradaran, però el mateix que li pot passar a Rovira, a Aragonès, a Marta Vilalta” o a qualsevol dels protagonistes d’aquesta història de trencament d’un tàndem que va dirigir ERC cap a la presidència de la Generalitat.
