El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha condemnat per desobediència als exmembres de la Mesa del Parlament, –Lluís Corominas, Lluís Guinó, Anna Simó i Ramona Barrufet- a 20 mesos d’inhabilitació especial per a càrrec públic electe de qualsevol àmbit i a pagar una multa de 30.000 euros per la seva actuació durant el referèndum del Primer d’Octubre i els dies posteriors. Així mateix, ha decidit absoldre l’ex diputada de la CUP Mireia Boya en considerar que no va ser advertida nominalment pel TC i “no ostentava una posició d’intervenció en els fets compatible amb el tipus penal de la desobediència”. Pel que fa a les costes, el Tribunal obliga a pagar una desena part a tots els acusats. De fet, les penes són les mateixes que reclamava el ministeri fiscal i l’advocacia de l’Estat.
La sentència, de 166 pàgines, no accepta cap de les qüestions prèvies plantejades per les defenses com ara la manca de parcialitat del tribunal, la vulneració de drets fonamentals, la inviolabilitat parlamentària, la manca de legitimació de l’advocacia de l’Estat per ser part en el procés com acusació particular o de Vox com acusació popular. De fet, el Tribunal deixa el marc de la inviolabilitat parlamentària, al·legat per totes les parts, molt determinat en considerar que “cal partir d’una idea bàsica i indiscutible, i és que els actes parlamentaris no poden tenir en cap cas com a finalitat l’incompliment de la la lleu, en especial el de la Constitució, ni tampoc en resolucions judicials fermes, ja siguin del Tribunal Constitucional o altres tribunals de justícia“.
Contumaç inobediència
En qualsevol cas, i després que el tribunal en la sentència faci una “prèvia” tot negant que “s’hagi jutjat una ideologia”, entén que l’actitud dels condemnats durant l’onzena legislatura s’incardina dins el tipus de l’article 410 del Codi Penal. De fet, la sentència ho defineix com una “contumaç inobediència de les resolucions del Tribunal Constitucional que els acusats van portar a terme durant tota la legistaura”. En aquest marc, els magistrats entenen que l’argument que havien de desobeir perquè el Constitucional “no tenia legitimitat” només era un “argument polític de conveniència que els acusats han utilitzat discrecionalment”.
La mateixa resolució emfatitza que precisament “el TC en aquest cas o, segurament, per això, el mandat o, millor dit, els mandats o ordres que imposava, imperativament i personal, als acusats com a membres de la Mesa de Parlament de Catalunya van ser concrets, rotunds, clars i intel·ligibles, no deixant cap mena de dubte sobre el que s’ordenava, manava o prohibia en cada moment”. El tribunal, a sobre, hi afegeix l’opinió per escrit del secretari general i del lletrat major del Parlament, de “merescut crèdit professional i de prestigi jurídic àmpliament reconegut”, que sempre van advertir de l’incompliment que suposava no fer cas de les resolucions i advertències del Constitucional. Concretament, la sentència recalca que com un “element provatori d’especial valor de la comissió del delicte, la voluntat dels acusats d’incomplir les resolucions del Tribunal Constitucional” que el mateix tribunal va criticar en altres resolucions successives.
“Desobediència contumaç,obstinada, recalcritant i persistent”
En definitiva, la sentència considera que de la prova documental i dels testimonis practicada durant el judici, els ara condemnats van tenir un a “conducta inobedient” que “pot qualificar-se, sense discussió, de manifestament contumaç, obstinada, recalcitrant i persistent i, igualment, d’obertament oposada a les prescripcions del Constitucional“.
Els magistrats Jesús Barrientos, Jordi Seguí i Carlos Ramos, constaten aquestes conclusions “tant mitjançant manifestacions explícites de rebel·lia basades en infundats arguments de conveniència, explicats a les motivacions dels acords pels quals van desestimar les peticions de reconsideració formulades pels grups parlamentearis de l’oposició i en les al·legacions efectuades davant el mateix TC, com mitjançant actuacions radicalment contràries a el sentit de les determinacions del Constitucional”.
Com exemple recull, que s’admetien a tràmit “iniciatives amb les que es pretenia clarament desenvolupar la declaració programàtica inclosa en la Resolució del 9 de novembre, culminant amb les que van donar lloc a dues lleis que tenien com a finalitat regular la desconnexió amb l’Estat espanyol , mitjançant la convocatòria d’un referèndum il·legal, i l’adveniment de un nou estat en forma de república, i les que van donar curs a declaracions públiques que pretenien oficialitzar aquest estat de coses davant la ciutadania catalana”.
En la resolució, els magistrats són especialment durs amb el que titllen “d’excusa” argumental dels acusats quan defensaven que no podien fer cap control previ en l’admissió a tràmit d’una iniciativa parlamentària arran de la “jurisprudencia tradicional”. Una jurisprudència que es basa en sentències dictades dos anys després dels fets que es jutgen i que, constitueix un “simple artifici argumental per amagar el seu irrenunciable propòsit d’incomplir els requeriments del Constitucional”. De la mateixa manera que menysté l’argument de simple “valor polític i no jurídic” de moltes resolucions independentistes al·legat pels acusats recuperant la doctrina del Tribunal Constitucional de 2014 assegurant que “allò jurídic no acaba en allò vinculant”.
Sense poder per fer la independència
Per altra banda, la sentència es mostra molt contundent amb la utilització de la majoria parlamentària per encetar el procés d’independència. “Davant del quimèric i insostenible plantejament dels acusats acord amb el qual els resultats de les eleccions autonòmiques del 27 setembre 2015 els van atorgar prou sobirania popular per decidir i construir un nou ordre de convivència a Catalunya, així com per desobeir el TC, fent taula rasa de l’ordenament vigent per la seva pròpia i inapel·lable autoritat, s’ha d’advertir que aquesta forma de pensar tampoc pot servir per excloure l’aplicació del vigent Codi Penal ni tan sols per la via indirecta de suggerir un suposat error de prohibició, a què ningú ha al·ludit, o per fundar una suposada causa de justificació”.
El TSJC tambñé entèn que la intervenció desobedient va ser “conjunta i concertad”, malgrat que “la seva aportació individual de cadascun d’ells es concretés en el seu vot individual per formar la majoria de la Mesa en cadascun dels supòsits, vot que no activa la inviolabilitat parlamentària, al tractar-se d’un activitat que, per la seva inconstitucionalitat i il·legalitat, és aliena a la funció parlamentària”.
1 
