Aquesta nit s’ha celebrat el gran debat de les eleccions estatals del 23 de juliol. TV3 i Catalunya Ràdio han tornat a organitzar, professionalment, un dels actes centralíssims de qualsevol convocatòria: el debat de cap de files que aspiren a representar els catalans al Congrés de Diputats. Un debat viu, a voltes entretingut i altres moments, absolutament previsible. Vuit candidats i una moderadora han estat el protagonista. Un adjectiu per a tots els integrants d’un acte polític absolutament imprescindible en una campanya electoral. Meritxell Batet del PSC, Gabriel Rufián d’ERC, Míriam Nogueras, de Junts per Catalunya, Roger Muntañola, d’Espai CiU, Nacho Martín Blanco, del PP; Aina Vidal, dels Comuns, Albert Botran (CUP) i Juan José Aizcorbe (Vox) es mereixen un adjectiu.
Meritxell Batet, rígida
La candidata socialista no tenia gaire marge. Representa el partit que ha governat i que ha presidit un parlament que fa cas de Marchena a la primera i que expulsa els diputats que enraona en català. Batet s’ha quedat clavada perquè el panorama no li ha deixat més marge que vantar-se del pacte amb els Comuns i ERC. El gran lema del seu debat és explicar un full de serveis en polítiques socials i esverar els votants de l’esquerra que és o Pedro Sánchez a la Moncloa o el Sauron de la dreta extrema i extrema dreta hi entrarà per destrossar-ho tot. Un bon eslògan, potser eficaç, però amb una passió tan impostada que deixa escapar la credibilitat.
Gabriel Rufián, impetuós
El candidat d’ERC tenia clar que havia de sobresaltar i, per tant, no se n’ha estat d’entrar quan li convenia al debat. S’ha bellugat amb força marcant espai per l’esquerra i amb pragmatisme. Al capdavall, és un entorn que li va bé i més quan els rivals li deixen temeràriament espais. De fet, ha estat a punt d’exhaurir el seu temps total i Oltra l’ha amenaçat en tallar-li el so i la imatge. Rufián ha corregit, però el poc temps que li quedava l’ha aprofitat per fer tuits orals acompanyats d’una posada escènica assajada. Ha defensat els indults i la taula de diàleg. Ha estat hàbil en rebatejar el candidat de la ultradreta com “Senyor de Vox”. Ha demanat “ajuda” als altres independentistes, però ho ha fet tan sovint que a voltes era costós diferenciar entre el personatge i el candidat.
Míriam Nogueras, atrafagada
La cap de files de Junts ha tingut molta pressa i molta feina a explicar el que porta dient durant tota la legislatura. El seu ciberactivisme i activisme sigui a un míting, a un faristol del Congrés o a la xarxa la precedeix. Ha aprofitat totes les escletxes per poder colar les seves idees concentrades en eslògans perspicaços. El problema ha estat el context. És a dir, que la resta de candidats la coneixen i li coneixen els punts febles. Ha estat encertada quan ha recordat a l’esquerra espanyola que els “únics que han doblegat la dreta espanyola han estat els independentistes”. Ha estat tan ràpida en explicar les posicions que ha estat l’única que al minut d’or li ha sobrat temps i en algun moment, ha estat desapareguda en el debat.
Roger Muntañola, agosarat
El candidat del PDeCAT/Espai CiU sabia que només podia guanyar i ha estat agosarat. Ha entrat al plató amb la consigna de “surto i a divertir-me”. I ho ha fet. Fins i tot, ha acusat a Nacho Martín Blanco de fer política per la “pagueta”. S’ha vantat de ser autònom i no ha renunciat al seu passat, és més, l’ha reivindicat com ha reivindicat el “peix al cove”. Entretingut ha sabut mostrar un liberalisme de cartera i social. Menys impostos, menys recursos públics i que la gent vagi al llit amb qui vulguis. El gran gol average de Muntañola és que no tenia cap pretensió moral i que volia deixar entendre que no volia donar garsa per perdiu. S’ha posat el vestit de la dreta liberal, però potser sense tenir present que si a Catalunya els liberals van escassos, a Espanya no n’hi ha.
Aina Vidal, fervent
La candidata dels Comuns no pot amagar la seva militància. De fet, a vegades més que una candidata semblava un pastor evangelista ensenyat en una escola d’estiu de les joventuts comuneres. Les virtuts exposades per Vidal de la gestió del govern de PSOE i Unides Podem semblaven del gran manual de la fàbrica de Willy Wonka. Li ha dit “carinyo” a Nogueras i ha aprofitat qualsevol avinentesa per exposar que si tornen a governar hi haurà un dentista públic. Vidal s’ha acomodat a l’argumentari de l’esquerra fraternal espanyola per treure’s de sobre la nosa del referèndum amb un to de professora de primària amb pares que es queixen que a l’escola no els posen deures.
Nacho Martín Blanco, apagat
El candidat del PP, i exportaveu de Ciutadans portava penyora al debat. Fa tres mesos era una de les cares més importants de Ciutadans. I els canvis tan sobtats són difícils d’explicar, fins i tot, en l’espai de la dreta que es vanta d’ètica i compostura. Martín Blanco que competia amb Quique Guasch amb el bronzejat, ha volgut tenir un perfil baix. Només ha sortit del guió quan li ha portat una revista a Rufián quan el cupaire li ha donat una de Cavall Fort al “Senyor de Vox”. Ha volgut mostrar-se moderat, simpàtic i rialler gràcies a l’experiència vital que té als platós televisius. Però, també ha mirat de no entrebancar-se gaire i no prendre mal, no fos cas que un mal debat li espatllessin els bons auguris de les enquestes.
Albert Botran, solitari
El candidat cupaire no ha tingut la millor nit, però s’ha recuperat gràcies a alguna intervenció ha tingut un punt interessant i punyent. Botran és més de reflexionar que del pim-pam d’un debat, que no és un joc d’equip en el qual si tens la pilota no la pots deixar anar. L’enganxada amb Oltra perquè al bloc d’economia no li deixava parlar de llengua li ha esberlat el relat i li ha costat tornar a entrar al joc. Ara bé, quan ho ha fet ha estat amb traça i amb certa solitud. El moment a Batet retraient-li que si “tan pacificada està Catalunya perquè infiltren policies a la seva militància” o el “Roger, a nosaltres no ens han regalat res!”, li han obert de nou la porta al debat. Botran li ha aguantat un teva meva a Rufián sobre futures col·laboracions al Congrés. Se li ha de reconèixer que ha estat honest en admetre que l’independentisme no ha avançat.
Aizcorbe, previsible
El candidat de Vox no ha ofert cap sorpresa. El discurs oficial ha estat el que s’esperava i s’ha notat que no està acostumat als cara a cara ni al debat de les idees. De fet, la resta dels candidats l’esperaven com les famílies dels nuvis esperen l’oncle que es descamisa als casaments, fa monòlegs de tòpics i explica acudits que sap tothom. Vox i els seus candidats tenen un avantatge, són més previsibles que un regal del dia del Pare. Al capdavall, porten dient el mateix des de 1939.
Ariadna Oltra, intimidadora
La moderadora ha estat rigorosa amb els temps i amb els candidats. Moderar un debat a vuit, amb la pressió inherent a una televisió i ràdio públiques, on sembla que tothom hi posa la grapa, no és tasca fàcil. Oltra s’ha posat ferma quan ha convingut i no ha tingut manies en amenaçar en retirar el micro i la imatge a qui exhaurís el temps o si continuaven parlant un sobre l’altre. Això sí, mai s’haurà vist per televisió una Rottenmeier del temps, les formes i els continguts amb un somriure tan captivador. Potser algun espectador ha pensat fins i tot, en votar-la, en comprovar el seu tremp i la marcialitat amb què es pren la feina.
4
2
