L’exvicepresident del Parlament, Josep Costa, no s’arronsa. Ans al contrari. Després que Eugènia Alegret, la magistrada instructora de la causa contra els membres independentistes de la Mesa del Parlament que presidia Roger Torrent, li tombés el recurs de reforma i l’incident de recusació, ha presentat un recurs d’apel·lació on desglossa totes les que, segons el seu parer, són una clara vulneració dels drets fonamentals, civils i polítics, a més de recordar que el sumari no és contra quatre persones sinó “contra el Parlament de Catalunya” que representa el poble català. Un cas que Costa vol constatar com un judici polític sense cap mena de complexe. També inclou una interessant tesi sobre la “falaç” confusió entre jurisdicció constitucional i penal.
Costa comença fort i en un escrit de 42 folis al que ha tingut accés El Món, emmarca de forma prou descriptiva la interlocutòria que desestimava el seu recurs. Així la titlla com una decisió “innecessàriament desconsiderada, quan no insultant, cap a qui està essent objecte d’una persecució penal pels vots i opinions que va emetre en l’exercici del seu càrrec de vicepresident primer del Parlament de Catalunya”.
“Cal insistir”, afegeix, “que aquesta causa no es dirigeix contra la persona de Josep Costa. Com no es dirigeix contra les persones de Roger Torrent, Eusebi Campdepadrós i Adriana Delgado”. “La causa es dirigeix contra qui han estat Molt Honorable President i Il·lustres vicepresident primer, secretari primer i secretària quarta del Parlament de Catalunya”, conclou. I puntualitza: “De fet, tampoc contra ells individualment, sinó contra la majoria de la Mesa votada pels diputats de la Cambra”.
El seu argument és força contundent i així remarca que “malauradament, es fa necessari recordar què el Parlament representa el poble de Catalunya, exerceix la potestat legislativa, aprova els pressupostos de la Generalitat i controla i impulsa l’acció política i de govern”. “És la seu on s’expressa preferentment el pluralisme i es fa públic el debat polític., i per això el Parlament és inviolable”, alerta. “Això no s’ho ha inventat aquesta part”, ironitza, i referencia el seu argumentari polític en l’article 55 de l’Estatut d’Autonomia.
“Cal insistir que el recurrent es defensa de l’atac antidemocràtic que pateix la institució del Parlament (des de la qual va intentar servir el poble durant un mandat de poc més de tres anys)”, al·lega Costa. En aquest marc carrega els neulers en el fons del procés judicial: “Aquesta és una causa penal impròpia de l’Europa democràtica, com es dedueix de tota la jurisprudència constitucional i del TEDH al·legada davant la magistrada instructora, i que fins ara ni ella ni el Tribunal no s’ha dignat a prendre’s seriosament”. I rebla el clau assegurant que “els recursos “només pretenen reconèixer la manifesta il·legalitat de la persecució penal de parlamentaris per exercir el seu deure de representar les idees i els programes dels ciutadans que han participat en unes eleccions suposadament lliures. “Les respostes que es donen a aquests recursos estan a les antípodes del que s’espera d’un sistema judicial democràtic”, etziba.
L’argumentari no acaba aquí, ni de bon tros. Costa encara apuja més el to i assevera que les resolucions que desestimen els recursos “posen de manifest que aquest Tribunal és incapaç de fer una interpretació democràtica del dret, estenent la jurisdicció penal dins un àmbit que li és expressament i taxativament vedat, com és el de l’activitat parlamentària“. “En aquest sentit és altament preocupant que les resolucions siguin incapaces de distingir els fonaments de la revisió constitucional de l’activitat del poder legislatiu amb la possibilitat de sancionar els representants populars per aquesta mateixa activitat”, determina.
En base aquesta denúncia, Costa formula diverses vulneracions com ara la del dret a un tribunal imparcial, l’obligació d’examinar la imparcialitat en base la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans o la falta d’imparcialitat de la magistrada instructora. En concret sobre aquest darrer punt subratlla la decisió de la magistrada d’arrestar-lo quan només ho va demanar Vox, i en canvi, ni fiscalia ho va proposar. De fet, Costa retreu que Alegret justifiqués la detenció perquè l’actitud del recurrent de no anar a declarar “la va obligar”.
Així mateix, Costa critica i argüeix “vicis” en les interlocutòries de la instrucció com ara el “menysteniment, manca de comprensió i inobservança del significat i efectes de la inviolabilitat parlamentària” o de manca de jurisdicció o de tutel·la judicial efectiva”. Tantmateix, Costa incideix en el que qualifica una “fal·lacia jurídica” amb què es basa el procés judicial. “Que els tribunals constitucionals tinguin potestat per revisar els actes i acords parlamentaris no té absolutament res a veure amb la possibilitat que la jurisdicció penal sancioni els diputats per aquests actes i acords”. I rebla el clau afirmant que “a la màxima instància judicial de Catalunya no hauria de ser necessari fer-li aquesta explicació”.
