Josep Companys i Huguet va néixer ara fa cinquanta anys, vint-i-sis anys després que el franquisme afusellés Lluís Companys el 15 d’octubre de 1940 al castell de Montjuïc. El president de la Generalitat era el germà del seu avi Josep, al qual no va arribar a conèixer. Però la seva àvia, la seva tia i el seu pare li van descobrir la tràgica història familiar quan començava a ser un adolescent. Parla amb El Món el dia en què es compleixen 77 anys de l’assassinat de Companys a mans del franquisme acusat del delicte de rebel·lió.
77 anys després de l’afusellament del president Companys, l’Estat no ha demanat perdó. Sí que ho han fet Alemanya i França, per la implicació de les seves policies secretes. Té la sensació que l’Estat espanyol no vol acceptar que el franquisme va ser una dictadura?
Sembla que hi ha una mena de “lífting” a partir del 78 i de l’anomenada Transició democràtica, i un joc lingüístic entre dictadura i estat autoritari. Tant l’estat alemany com l’estat francès varen fer un reconeixement i assumpció de responsabilitats. L’explicació del per què l’estat espanyol no ho ha fet? Suposo que malgrat que van dir que es trencava amb el passat i que eren un exemple de transició democràtica a tot el món, avui encara podem veure alguns personatges en partits polítics, en poders econòmics i en alguns casos en la mateixa justícia i els cossos de seguretat de l’estat, que mai van trencar amb el seu passat. I arran dels fets dels últims mesos que hem viscut a Catalunya, els franquistes revifen sense cap vergonya ni complex.
La figura de Companys es desconeguda a Espanya, només se’n parla quan alguns polítics s’hi refereixen com a burla per haver declarat la República i haver estat detingut, per atacar el catalanisme o, pitjor, per amenaçar el president Puigdemont. Com va rebre vostè les paraules de Pablo Casado (PP)?
Les seves paraules em van semblar intolerables, fora de lloc i amb una clara intenció d’atemorir tant el president Puigdemont com la societat catalana en general. Sobre l’impacte de la figura del president Companys, jo m’he trobat a la resta de l’Estat amb les dues vessants entre la gent del carrer: L’una és la del reconeixement a la seva figura política i humana , i malauradament una altra de menyspreu, d’odi i d’ l’insult.
S’han dit moltes mentides sobre el president Companys, fabricades sobretot per qui vol mantenir el règim del 78 intacte. A 77 anys del seu assassinat, com descriu vostè la seva figura política i humana?
El president Companys, amb tots els seus encerts i desencerts, va ser un personatge que tenia uns ideals humanístics i republicans, i que li va tocar defensar les llibertats socials en uns moments molt convulsos. Repeteixo, amb encerts i desencerts, però el que si que hauríem de valorar són els moments en què li va tocar viure. Recordem que hagués pogut ser un advocat, ben col·locat en el despatx del seu oncle Sebastià Companys, i en canvi va optar per dedicar-se a defensar els drets laborals de la classe treballadora, defensant els ideals republicans i de país. Lluís Companys va viure i va portar sempre els seus ideals republicans fins al final. Sovint acabava els seus discursos amb un “Visca la Llibertat”.
Felip VI és el cap d’Estat. Hauria de demanar perdó?
En tant que cap d’Estat, així com el govern espanyol, mes que perdó, perquè això es una cosa molt personal, sí que hi hauria d’haver una assumpció de responsabilitats i una reparació jurídica no només per al president Companys, sinó per a les més de 66.000 víctimes i entitats que varen ser represaliades, tal i com ja ha fet el Parlament de Catalunya.
Considera que els partits constitucionalistes, i especialment el PP, utilitzen la figura de Companys per mantenir viu l’esperit guerra-civilista a Espanya?
Quan no hi ha arguments sempre es busca un cap de turc. I si tens un Estat que no ha assumit unes responsabilitats del passat ni unes reparacions jurídiques, el més fàcil es responsabilitzar de tot una sola persona, especialment respectada i estimada per Catalunya. Potser els partits constitucionalistes, alguns mitjans de comunicació i part de la societat espanyola hauríem d’analitzar per què hem arribat fins aquí. S’haurien de preguntar el per què d’aquesta desafecció, i si la resposta són les campanyes d’alguns d’aquests partits atiant l’odi als catalans i les ingerències a la nostra llengua i a la nostra cultura. Potser haurien d’analitzar tot això i no revifar l’esperit guerra-civilista.
Com a ciutadà, com viu aquestes darreres setmanes, la violència policial l’1-O i les amenaces constants d’intervenir la Generalitat?
Per una banda, amb molta il·lusió de poder veure construir un nou país amb un nou futur, però per altra banda, preocupat i molt indignat. La repressió i les amenaces per part de l’estat espanyol, amenaces tant policials, com vàrem poder veure i viure 1-O, com judicials o econòmiques, desmesurades i en molts casos vulnerant els drets bàsics de les persones. Milions de persones vàrem sortir a votar i a defensar un dret universal com és el de poder decidir democràticament davant del descontentament i del menyspreu per part del Govern espanyol. I el que rebem a canvi són més amenaces, més repressió i amb el perill imminent d’intervenció del nostre Govern i les nostres institucions.
Considera que cal declarar la independència de manera immediata, si es constata que l’Estat no té cap intenció de negociar ni d’acceptar una mediació?
Evidentment, si l’Estat no vol negociar ens trobem en un enrocament de posicions. Personalment, i passi el que passi, crec que hem de donar plena confiança i ple suport al president Puigdemont, al Govern de la Generalitat, al Parlament de Catalunya i a totes les nostres institucions i societat civil. Tots ells han sabut entendre, canalitzar i acompanyar tot el sentiment, i també el descontentament, d’una part molt molt important de la societat catalana.
