“No em tremolarà en absolut el pols de continuar mantenint la posició. Nosaltres no farem presidente Sánchez ‘a cambio de nada’”, aquestes van ser les primeres paraules de la líder de Junts per Catalunya a Madrid, Míriam Nogueras, la nit electoral del 23 de juliol després de saber que els set diputats de la formació independentista serien decisius per permetre investir de nou Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. La negociació del PSOE amb l’independentisme català ha sigut a dues bandes, amb ERC i Junts. Primer es va tancar el pacte amb els republicans, la setmana passada. I l’acord amb Junts s’ha segellat en el novè aniversari de la consulta del 9-N i després de tres mesos de negociacions, amb la investidura fallida del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, pel mig, un tràmit que va servir per posar el rellotge en marxa per a una repetició electoral i va fer augmentar la pressió.
Després del resultat electoral, Esquerra Republicana, que també va aconseguir set diputats, i Junts van començar a posar fil a l’agulla per posar en marxa les negociacions i el primer que van fer va ser definir els equips negociadors que s’encarregaria de les converses per arribar a un acord am el PSOE. Els republicans van diferenciar entre l’equip negociador, liderat per l’exconsellera Teresa Jordà, i un altre equip de direcció encarregat de marcar l’estratègia negociadora amb Marta Rovira i Josep Maria Jové al capdavant.
D’alta banda, els juntaires van dissenyar un trident negociador comandat pel president a l’exili, Carles Puigdemont, que en tot moment ha marcat l’estratègia negociadora de la seva formació malgrat que ja fa més d’un any que en va deixar la presidència del partit, que des d’un primer moment va posar l’amnistia de tots els represaliats i un referèndum d’autodeterminació com a condició sine qua non per a l’acord. De fet, el mateix Puigdemot va donar un avís a navegants: “qui cregui que exercint pressió o practicant directament el xantatge polític obtindrà algun benefici tàctic, es pot estalviar l’esforç”.
Primera negociació per la Mesa del Congrés
Les dues formacions independentistes van afrontar abans de les vacances d’estiu una negociació per separat per pactar la presidència del Congrés, que es va constituir el 17 d’agost, a canvi d’un seguit de contrapartides. Esquerra va tancar un acord amb el PSOE abans de la sessió constitiva del Congrés. El pacte entre les dues formacións es va centrar en garantir l’ús del català al Congrés, obrir una comissió d’investigació sobre Pegasus i continuar amb el procés de desjudicialització del conflicte polític.
L’acord amb Junts es va fer esperar una mica més i va arribar quan la sessió constitutiva ja havia començat. Els juntaires van fer valer la màxima de “cobrar per avançat” i no van comunicar l’acord fins que van rebre la petició signada pel ministre en funcions d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, José Manuel Albares, demanat l’oficialitat del català a Europa. El pacte, a més, va oncloure l’ús del català al Congrés, una mesura compartida amb els republicans; la reobertura de la comissió d’investigació sobre les “clavegueres de l’Estat” i la creació d’una comissió d’investigació sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils del 17-A.
A més, PSOE i Sumar van cedir diputats perquè els dos partits independentistes pogessin disposar de grup propi a la cambra baixa, ja que no complien amb cap dels tres requisits fixats pel reglament per obtenir-lo. Aquesta concessió fa que republicans i juntaires disposin aquesta legislatura de més temps per intervenir al faristol, més ajudes econòmiques, i l’opció de presentar esmenes a la totalitat. Pel que fa a la part econòmica, tenir grup implica una subvenció fixa de 30.346,72 euros mensuals i una subvenció variable de 1.746,16 euros al mes per cada diputat.
Pressió a Junts i viatge llampec de Yolanda Díaz a Brussel·les després de l’estiu
Després de l’acord de la Mesa, les negociacions van entrar en stand-by a causa de les vacances d’estiu, però es va produir una pressió per terra, mar i aire cap a Junts per intentar que rebaixessin les seves pretensions que, segons el mateix ministre de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica en funcions, Félix Bolaños, eren “posicions de màxims, molt maximalistes”. De fet, la pressió a Junts també es va fer evident des de Catalunya. ERC, el seu exsoci de govern, va reclamar als juntaires que acceptin fer un front comú fixant un preu “assumible” a la investidura amb uns objectius clars: l’amnistia, traslladar el referèndum a la taula de diàleg, el traspàs de Rodalies i un nou finançament negociat de forma bilateral per acabar amb el dèficit fiscal.
La vicepresidenta segunda del gobierno español y líder de la plataforma Sumar, Yolanda Díaz, va ser de les primeres en moure fitxa en l’inici del curs polític i el 4 de setembre va viatjar a Brussel·les per reunir-se amb Carles Puigdemont per discutir sobre les negociacions d’una possible investidura de Pedro Sánchez. Hores després de la trobada, tots dos líders polítics van coincidir que la reunió els havia permès establir una “relació normalitzada i estable” entre partits. En un comunicat conjunt, tant Díaz com Puigdemont van acordar “explorar totes les solucions democràtiques per desbloquejar el conflicte polític” entre Catalunya i l’Estat.
La conferència de Puigdemont a Brussel·es, un dia clau
La conferència de Puigdemont a Brussel·les va marcar un abans i un després en aquesta negociació. El president a l’exili va exigir aprovar l’amnistia per començar a negociar “un acord històric”, que havia d’incloure el reconeixement i respecte a la legitimitat democràtica de l’independentisme, l’abandonament complet i efectiu de la via judicial, un relator que intervingui i verifiqui els acords i el respecte al dret d’autodeterminació de Catalunya com a passos previs. Tot això, a més, sense renunciar a la unilateralitat.
“Són condicions prèvies que s’han de poder complir abans no s’esgoti el termini legal per evitar noves eleccions, i que si es donen, ens comprometen i ens obliguen a treballar per un compromís històric que resolgui el conflicte en la propera legislatura. Només depenen de la voluntat política”, va destacar Puigdemont en un discurs breu i conscís que va marca un abans i un després en les negociacions en la investidura, ja que el president, repudiat fins aleshores pel PSOE, es convertia en una figura clau de les negociacions.
Una Diada en plenes negociacions
La Diada d’enguany va estar marcada per les negociacions per a la investidura. També va marcar el tradicional missatge institucional de la vigília de l’Onze de Setembre del president de la Generalitat, Pere Aragonès. Aragonès va insistir en els objectius que ERC ha plantejat per a la investidura: amnistia, benestar per a la gent –reduir el dèficit fiscal i compromís amb les infraestructures com Rodalies, de la qual demanen el traspàs– i una nova etapa de converses que hauria de culminar en un acord per a un referèndum en què “la ciutadania pugui decidir sense cap límit quin ha de ser el futur polític del país”.
D’altra banda, milers de persones van sortir per exigir la independència i pressionar els partits en les negociacions amb el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. La manifestació de la Diada, convocada per l’ANC, va treure, com cada any, milers d’independentistes als carrers i la presidenta de l’entitat, Dolors Feliu, va advertir les formacions polítiques que amb l’amnistia no n’hi havia prou i va reclamar als polítics independentistes que siguin coherents i treballin a fons per la independència, o bé posin les urnes.
Els partits indepedentistes apugen el to, però evidencien la seva divisió
Després de la conferència de Puigdemont i la Diada de l’11 de setembre, Esquerra i Junts van incrementar el to i van posar pressió a Pedro Sánchez sobre les negociacions per a la investidura. El 16 de setembre ambdós partits van celebrar consells nacionals per continuar fixant les estratègies i els passos a fer, i tots dos van llançar alertes a l’executiu espanyol en funcions. Junts ha alertat els socialistes que no afluixarà. La portaveu de Junts al Congrés, Miriam Nogueras, diu que “això va pel català” amb l’oficialitat i “també per l’amnistia”. “Nosaltres no afluixarem ni rebaixarem demandes, com fan d’altres”, va reblar en referència a Esquerra, que han anat endurint la seva posició conforme
Des d’ERC, Marta Rovira va tornar a posar al centre del debat el referèndum i avisa Pedro Sánchez que no volen una negociació amb presses “d’última hora” amb concessions que tinguin “finalitats partidistes”. Però el temps anava passant i els socialistes no movien fitxa. De fet, l’exdiputat dels Comuns Jaume Asens, que es va involucrar en la negociació de l’amnistia coordinant un grup d’experts en l’elaboració d’un dictamen tècnic sobre l’encaix jurídic i constitucional, va confirmar contactes entre l’independentisme, el PSOE i Sumar, però alhora va admetre que els socialistes estan encara en una fase molt freda de la negociació: “No han mogut fitxa, no hi ha cap proposta sobre l’amnistia, no hi ha cap text, no som en una fase d’intercanviar texts”.
Tot i això, Puigdemont va certificar el 26 de setembre la divisió amb ERC en les negociacions per l’amnistia i és va desmarcar dels documents sobre l’amnistia que els republicans asseguraven que estan intercanviant amb el PSOE. De fet, ERC ja feia dies que donava per feta l’amnistia i va mantenir diversos enfrontaments verbals amb el govern espanyol sobre l’estat de les negociacions, ja que tant el PSOE com Sumar reclamaven més “discreció” per poder tancar un acord. “Esquerra veurà el que fa Esquerra i nosaltres el que fem nosaltres”, va respondre Puigdemont després que la portaveu dels republicans, Raquel Sans, donés per “resolta” la part política de l’amnistia.
Aragonès surt a escena i l’independentisme recupera la majoria al Parlament per un dia
El mateix dia que Puigdemont certificava la divisió amb ERC, Pere Aragonès aprofitava el debat de política general per tornar a sortir a escena i marcar perfil enmig de les negociacions. El president va insistit en donar per feta l’amnistia i va situar la negociació del referèndum en els “pròxims quatre anys” de legislatura espanyola. És a dir, que ha posposat aquesta fase de la negociació per a després de la investidura: “La legislatura que ara comença a l’Estat, la de 2023-2027, només es pot entendre com la que permeti a Catalunya fixar les condicions per votar”. El president va repetir aquest concepte en diverses ocasions al llarg del seu discurs, on va reiterar “la necessitat que la pròxima legislatura de l’Estat serveixi per establir les bases de com la ciutadania de Catalunya ha de decidir democràticament sobre la independència del país”.
ERC, Junts i CUP van aprofitar el debat de política general per recuperar el 52% independentista i aprovar una proposta de resolució a favor de l’amnistia a partir de l’acord recollit en la proposició de llei orgànica d’amnistia i de resolució del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat Espanyol que va ser inadmesa a tràmit per la Mesa del Congrés el 2020. D’altra banda, els republicans i els juntaires, en unes negociacions entre Marta Vilalta i Albert Batet a contrarellotge, van pactar que cap dels dos partits investiria Pedro Sánchez si no es comprometia a “treballar per fer efectives les condicions” per a la celebració d’un referèndum. Aquesta proposta de resolucíó va poder ser aprovada gràcies a l’abstenció dels cupaires.
Però el debat de política general també va evidenciar les diferències entre els republicans i els juntaires, ja que aquests últims van reclamar al president de la Generalitat, Pere Aragonès, que no parlés “en nom de tercers” i “encara menys” que no donés per feta l’amnistia. La rèplica del Govern no es va fer esperar, i la portaveu del Govern, Patrícia Plaja, va defensar que Aragonès “parla en nom de tot el conjunt de la ciutadania i no parla en nom de cap partit concret”. De fet, en el sisè aniversari del referèndum de l’1-O, el president de la Generalitat va defensar la legitimitat del Govern per “posar-se al capdavant i dur a terme totes les accions oportunes perquè el referèndum sigui reconegut, per fer realitat que el nou referèndum el resultat sigui implementat”.
Amnistia, paraula prohibida per a Pedro Sánchez
Entre mig d’aquests esdeveniments, el president del govern espanyol en funcions va pronunciar la paraula “amnistia” per primera vegada més de dos mesos després de les eleccions. Ho va fer el passat 6 d’octubre en una roda de premsa posterior a la reunió informal de Caps d’Estats o de Govern de la Unió Europea que van assistir a la III Cimera de la Comunitat Política Europea (CPE) a Granada.
Allà Sánchez va avalar per primer cop la mesura de gràcia com a eina per superar les “conseqüències judicials” del Procés, però, tot i això, es va desmarcar del dictamen de Sumar sobre el seu encaix jurídic. “L’amnistia no deixa de ser una forma d’intentar superar les conseqüències judicials a la situació que va viure Espanya amb una de les pitjors crisis territorials en la història de la democràcia l’any 2017″. Tot i això, va deixar clar que “no puc anticipar un acord fins que no es produeixi perquè estem en plena negociació”.
El president de la Generalitat va al Senat a defensar l’autodeterminació i l’amnistia
Després de presentar l’acord de claredat i decantar-se per la “via escocesa” com a solució per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, Pere Aragonès va comparèxier el 19 d’octubre davant la Comissió General de les comunitats autònomes del Senat i va defensar l’amnistia i el referèndum “com a culminació del conflicte polític”. “L’amnistia és imprescindible per tornar el que és un conflicte polític a la política i acabar amb exilis forçats, multes, espionatges, inhabilitació i persecució de ciutadans”, va defensar; però va deixar clar que la mesura de gràcia era un “un punt de partida” per deixar pas a que la ciutadania decideixi el futur de Catalunya en “un referèndum sobre la independència”.
Reunió de Puigdemont amb Junts a la Catalunya Nord
En paral·lel, la discreció que ha mantingut Carles Puigdemont durant tot el procés negociador va provocar nerviosisme en el si de la seva formació. De fet, l’eurodiputat va haver de reunir-se amb la Permanent de Junts la Catalunya Nord per calmar els ànims i les ganes de ser informats dels dirigents del partit, als quals va traslladar el minut i resultat de l’estat de les converses amb el PSOE. Puigdemont els va fer arribar com estan les converses amb els socialistes espanyols no s’havien mogut prou pel que fa a l’amnistia i al mediador per poder arribar a un acord per a la investidura de Pedro Sánchez.
El paper clau de Puigdemont en la negociació es va fer evident dies abans quan Míriam Nogueras es va reunir amb Sánchez i li va entregar la transcripció de la conferència de Puigdemont a Brussel·les per deixar clar que no havien anat a la reunió a escoltar les propostes del líder del POSE sinó a reclamar el que l’expresident a l’exili va plantejar en la conferència: amnistia, mediació en la negociació i avançar amb l’autodeterminació. “Si es tracta de fer el que s’ha fet aquests quatre anys, els vots de Junts no són el que ells estan buscant”, va sentenciar la portaveu de Junts al Congrés, Míriam Nogueras, en referència als acords que els socialistes han assolit amb Esquerra Republicana durant la passada legislatura.
Queixes dels republicans sobre la negociació
Aquesta competició entre Junts i Esquerra en la negociació va provocar que el passat 26 d’octubre els republicans també busquessin marcar perfil per no donar per fet l’acord amb el PSOE. De fet, els republicans van posar l’accent en denunciar que les negociacions sobre Rodalies i finançament estaven encallades fins al punt que el president del grup parlamentari republicà, Josep Maria Jové, va comunicat formalment al PSOE en una trobada amb el ministre de la Presidència en funcions, Félix Bolaños, que les dilatacions i la poca concreció estaven posant en risc les negociacions.
El mateix president de la Generalita, Pere Aragonès, va reforçar el missatge de Jové i va exigir al ministre avenços “en ferm” en totes les carpetes obertes, i en especial pel que fa a les demandes econòmiques. “El diàleg, el debat i la conversa entre diferents és el primer pas. Ha d’anar seguit d’un compromís per a l’eliminació del dèficit fiscal que pateix Catalunya i un compromís per a un traspàs integral de Rodalies que permeti millorar la mobilitat absolutament imprescindible”, va assegurar.
Acord del PSOE amb Sumar i defensa de l’amnistia
I després de la compareixença d’Aragonès al Senat, Pedro Sánchez i la vicepresidenta i líder de Sumar, Yolanda Díaz, van rubricar el dia 24 d’octubre un acord de govern que van tancar tots dos hores abans en una reunió d’alt nivell entre els dos dirigents. Els dós líder van oferir una compareixença sense preguntes en la qual van esquivar parlar de totes les carpetes pendents de negociar amb l’independentisme: la llei d’amnistia, l’oficialitat del català a la UE, el nou sistema de finançament autonòmic o el traspàs de Rodalies. Sánchez i Díaz van preferir centrar-se a explicar amb més detalls l’acord, que té 230 punts i aborda demandes importants de Sumar com la reducció de la jornada laboral, l’augment de l’SMI o l’enduriment dels acomiadaments.
Però el passat 28 d’octubre, quatre dies més tard de l’acord subscrit entre PSOE i Sumar, i malgrat l’advertiment dels republicans que la negociació estava encallada; el líder del PSOE va defensar l’amnistia davant el Comitè Federal, òrgan més important del partit entre Congressos. “Catalunya està llesta per al retrobament total. En nom d’Espanya, a l’interès d’Espanya, defenso avui l’amnistia a Catalunya”, va assegurar. Un pronunciament inequívoc a favor d’una mesura de gràcia que no hauria fet si l’acord no estigués encarrilat.
De les queixes dels republicans a l’acord amb el PSOE
Pocs dies després de les queixes d’Esquerra perquè les negociacions no avançaven, Oriol Junqueras i Félix Bolaños van segellar el passat 2 de novembre a Barcelona l’acord entre Esquerra i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. Els acords concrets inclosos en el pacte són: el vot a favor de la investidura, aprovar una llei d’amnistia, impulsar la Taula de Diàleg, Negociació i Acord, i “implementar una agenda de reformes i transferències”.
En el document tots dos partits expressen el desig que la implementació dels acords doni “estabilitat a la legislatura” i que això s’ha d’aconseguir “a través d’una negociació de bona fe”, i amb mecanismes per garantir-ho. El cos principal del text acaba aquí, però de l’últim acord es desprenen dos annexos: un sobre el traspàs de Rodalies i Regionals, i un altre sobre la millora del finançament de Catalunya. La militància d’ERC va avalar l’acord, però als socialites els quedava tancar encara una carpeta: el pacte amb Junts, que durant tots aquests mesos ha mantingut una màxima discressió sobre l’estat de les negociacions.
Fumata blanca en el novè aniversari del 9-N
Un moment clau en les negociacions entre els socialistes espanyols i els juntaires es va produir el passat 30 d’octubre quan el secretari d’organització i número tres del PSOE, Santos Cerdán, es va desplaçar a Brussel·les per reunir-se amb Carles Puigdemont, un gest que va servir per “rehabilitar políticament el president”. A partir d’aleshores es va produir un intercanvi constant de documents entre els dos equips negociadors amb la ‘lawfare’ com un dels esculls més importants per tancar l’acord i que va comportar que el 2 de novembre la plana major de Junts es traslladés a Bussel·les per reunir-se amb Puigdemont en el tram final de la negociació.
La petició del titular del jutjat central d’instrucció Número 6 de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón, d’imputar Carles Puigdemont, Marta Rovira i una desena de persones per delictes de terriorisme en el cas Tsunami ha dil·latat un dies l’acord perquè els negociadors no volien deixar caps per lligar. Finalment, aquest 9 de novembre, en el novè aniversari de la consulta impulsada per l’expresident Artur Mas, el secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán, i el secretari general de Junts, Jordi Turull, per a la investidura del socialista Pedro Sánchez, han segellat l’acord on totes dues formacions admeten la “discrepància”, però acorden aspectes com l’amnistia, unes condicions per a la negociació i la investidura de Sánchez. Aquest acord és, en paraules del mateix Puigdemont, “posada en marxa d’un procés” per assolir “un acord històric”. Tot i que ha admès que “el camí és incert”, ha recalcat que s’entra “en una etapa inèdita”. “L’a cambio de nada’ ha anat a la paperera de la història”, ha sentenciat.
