Nova anàlisi de la Declaració Unilateral d’Independència per part del Govern que conclou que el 27 d’octubre del 2017 va ser el resultat del “joc del pollastre”. És a dir, una competició absurda basada en la cursa mortal de la pel·lícula icònica Rebel sense causa. Així s’explica en un dens estudi publicat en el nou número de la Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, el butlletí de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, el think tank de la Generalitat gestionat a través del departament de Presidència que dirigeix la consellera Laura Vilagrà.
L’estudi el signa Pau Bossacoma, un investigador postdoctoral a la Universitat Pompeu Fabra i professor col·laborador a la Universitat Oberta de Catalunya, màster en Ciències Jurídiques i doctor en Dret. El seu llibre Justícia i legalitat de la secessió (premi Josep Maria Vilaseca i Marcet 2014) va ser revisat i publicat amb el títol Morality and Legality of Secession. Més enllà de l’acadèmia, ha estat assessor jurídic del Govern de la Generalitat de Catalunya i, prèviament, havia assessorat diversos grups i diputats dels parlaments català, espanyol i europeu. Bossacoma intenta desxifrar en el seu article acadèmic el fiasco del resultat de la unilateralitat del Procés, la repressió de l’Estat i com el projecte independentista és ara com ara “més inabastable i en canvi, el projecte d’unió amb Espanya menys atractiu”.
Bossacoma relata de manera força gràfica la seva visió de l’etapa del Procés de l’octubre de 2017. Així per “explicar per què Catalunya es va precipitar a la secessió unilateral”, l’investigador pren com a metàfora “la clàssica pel·lícula Rebel sense causa” en el sentit que “els dos partits catalans pro-secessió al Govern van iniciar una carrera a gran velocitat cap al vora del penya-segat”. “En aquest joc de pollastre, els conductors pensaven que qui frenés primer perdria una part important de l’electorat secessionista i, per tant, seria derrotat per l’altre partit en les següents eleccions”, relata. “El lideratge d’ambdues parts –Carles Puigdemont i Oriol Junqueras–, en comptes d’acordar aturar aquesta carrera suïcida, accelerada cap a l’abisme”, conclou.
Per cert, l’investigador remarca que la cursa va ser “estimulada per les xarxes socials com Twitter, que va augmentar la pressió per accelerar”. És més, raona que a instància de les “xarxes socials modernes es va augmentar la fragmentació, la polarització i l’extremisme”. “Es podria dir que els partits secessionistes no van poder cooperar racionalment en lloc de competir sense sentit, escoltar tant els silencis com el soroll, i prioritzar les estratègies a llarg termini per sobre d’un esprint ràpid i eliminatori”, retreu Bossacoma.
A partir d’aquesta idea, el jurista i politòleg emfatitza que la “secessió unilateral ha alimentat la polarització, els populismes, i les tendències autoritàries tant a Catalunya com a Espanya”. En aquest sentit, insisteix que els tres partits de la dreta i extrema dreta, (PP, Vox i Ciutadans) s’han compromès electoralment a retallar l’autonomia catalana i controlar el Palau de la Generalitat des de Madrid. Per altra banda, recorda que Pedro Sánchez i el PSOE tot i haver arribat a acords amb els partits d’esquerres i sobiranistes bascos i catalans no es contemplen “grans reformes territorials a curt termini”.
La gran paradoxa espanyola
En aquest sentit, Bossacoma raona que cal distingir dos períodes després de la “derrota de l’intent unilateral de secessió: l’acord de pacificació i l’acord de reconciliació”. El primer seria un pacte per reduir la repressió i la desobediència, és a dir, per buscar “l’estabilitat”. El segon, tindria com objectiu assolir un pacte per treballar el procés a mitjà termini. Segons, aquest article, en aquest escenari, la secessió es perseguiria de “manera consensuada, legal i tranquil·la”.
Amb aquest antecedents, l’autor de l’informe exposa el que qualifica “d’interessant paradoxa política” de la secessió. Per una banda, Bossacoma interpreta que els partits d’esquerres espanyols i els seus votants semblarien “menys reticents” o “més inclinats” a negociar l’autodeterminació si “així ho demana una majoria clara i persistent de catalans”. Ara bé, l’autor ressalta que “no obstant aquesta predisposició, les seves possibilitats de governar la resta d’Espanya després de la independència de Catalunya quedaria tocada, atès que molts dels seus vots provenen de ciutadans catalans i, sovint, necessiten el suport dels partits polítics catalans per controlar les branques centrals del govern”.
Per altra banda, Bossacoma contraposa que al fil d’aquest raonament, “els partits de dretes espanyols, molt més oposats a l’autodeterminació, tindrien millors resultats electorals i podrien exercir un major control de les branques centrals com a conseqüència de la independència catalana”. Una veritable paradoxa perquè es podria concloure, segons l’autor, que l’objectiu de la secessió sigui més difícil, ja que la dreta seria més probable que prioritzés els principis i el sentiment davant l’interès, mentre que molts de l’esquerra podrien acabar donant prioritat als interessos electorals i de poder per sobre dels principis”. A la vista de tot plegat, Bossacoma descriu com a “espinosa”, ara per ara, la via cap a la independència.
