Joan Carles de Borbó és en boca de tots per la publicació de les seves memòries, que han arribat a l’estat espanyol setmanes després que se’n publiqués la versió francesa. En aquest llibre autobiogràfic parla de la mala relació familiar entre els Borbons, del seu paper en la Transició i dels errors que ha comès. Però també diu moltes coses sobre Catalunya. Amb un to clarament hostil cap als catalans i, especialment, amb els partits independentistes, contra els quals carrega en diverses ocasions.
Per exemple, deixa anar una frase molt clarificadora en el moment que explica com va anar la conversa amb el seu fill, Felip, en la qual aquest va comunicar-li que havia de marxar a viure a Abu Dhabi. Joan Carles no hi estava d’acord, però el van avisar que no hi havia res a fer i que el comunicat de premsa es publicaria immediatament com a resposta a la revelació de la donació que va acceptar del rei de l’Aràbia Saudita: “Estaven convençuts que, així, es protegien davant de l’escàndol que jo havia provocat”, reflexiona.
“Felip actuava com un cap d’Estat implacable per preservar l’aura de la corona. El govern, una aliança de partits d’esquerra i d’extrema esquerra republicana associada amb els independentistes, que no ha deixat de saltar-se constantment les prerrogatives del rei, havia d’estar més que satisfet davant d’aquesta situació”, prossegueix en el primer dels molts dards cap al govern espanyol del moment, format pel PSOE i Unidas Podemos després una investidura en què havia necessitat l’abstenció d’ERC.
Joan Carles de Borbó, més preocupat pels nacionalistes catalans que per ETA
En un punt del llibre en què Joan Carles intenta exaltar-se ell mateix pel seu paper “cabdal” en la Transició posterior a la mort de Franco, deixa anar una reflexió anticatalana quan parla de les amenaces d’ETA: “El meu entorn temia les tendències nacionalistes del País Basc, estrepitoses, radicals i, fins i tot, assassines amb el seu braç armat. Tant als polítics com als militars els preocupava la situació basca, però jo sempre els advertia sobre l’independentisme català”. Les reivindicacions nacionalistes basques eren “provocadores i violentes”, diu, però ell advertia “tots” els presidents del govern espanyol que els independentistes catalans eren “menys sorollosos, però més obstinats”.
Lamenta que les seves advertències “no van fer efecte”, ja que creu que “ningú” temia de debò un enfrontament entre unionistes i separatistes a Catalunya: “Malauradament, el futur em donaria la raó. Hauria preferit equivocar-me en aquest tema! Vam veure el pitjor l’octubre del 2017, quan es va celebrar un referèndum sobre la independència fora de qualsevol marc legal, seguit d’una proclamació d’independència”.
Joan Carles es refereix al procés sobiranista com un “cop d’estat”: “Els catalans van cometre una mena de cop d’estat en actuar en contra de la Constitució. Els independentistes catalans han oblidat que van votar massivament a favor de la Constitució que ara repudien”, deixa anar.
Joan Carles de Borbó aplaudeix el discurs de Felip del 3 d’octubre del 2017
No suposa cap sorpresa que Joan Carles de Borbó aplaudeixi, en aquest text, el discurs televisat que va fer Felip el 3 d’octubre del 2017. L’emèrit considera que va afrontar aquella crisi del referèndum “il·legal” d’autodeterminació “amb fermesa” en un discurs “important” i “digne d’un gran rei”. En el capítol en què parla sobre el tema, l’emèrit deixa anar que es va sentir “traït en el pla personal” amb la celebració del referèndum encara que ell ja havia abdicat en aquell moment. Aquell dia, considera que el territori català esdevenia “una zona d’intolerància”: “No ser nacionalista radical equivalia a ser feixista”, etziba.
De fet, assegura que mai no s’hauria esperat que s’arribés a aquesta situació: “Com havíem arribat a aquesta situació d’antagonisme, quan havíem fet tot el possible per viure en harmonia? No podem cedir a la discriminació basada en la identitat i l’odi. No ens podem sotmetre al xantatge polític quan va en contra de la nostra Constitució”.
“Si Espanya és plural, Catalunya també ho és. I és des del respecte a aquesta riquesa que hem d’avançar”, afegeix. En aquest paràgraf, arriba a reconèixer que “mai” no s’hauria imaginat que podria arribar a viure’s una cosa així a Catalunya i insisteix que no es pot deixar de dialogar: “La concòrdia nacional ens obliga a fer-ho”. Encara ara segueix amb atenció tot el que hi passa: “La situació política catalana em preocupa molt últimament. La segueixo des de la distància, llegint la premsa, frustrat i alarmat alhora. Aquesta terra, que conec bé i on tinc molt bons amics, em va fer molt feliç en el seu dia i em va omplir d’orgull”.
Recorda, per exemple, els Jocs Olímpics de 1992. Arriba a dir, sense vergonya, que van celebrar-se perquè ell va insistir-hi: “El 1979, Samaranch li havia explicat el seu projecte a l’alcalde de Barcelona del moment, Narcís Serra, que va mostrar-se cautelós d’igual manera que va fer el govern espanyol i, fins i tot, el comitè olímpic espanyol. Vaig haver d’implicar-m’hi personalment per demostrar-los que es tractava d’una ambició que havíem d’impulsar entre tots. La meva energia contagiosa va aconseguir unir l’esquerra i la dreta. El 1985, Barcelona va presentar oficialment la seva candidatura. L’any següent, vam ser escollits i allò va suposar tot un ressorgiment per a Barcelona, que es convertiria en un nucli turístic de primer ordre”.
I una altra clatellada: “No sé si l’ambient polític actual seria propici per a aquest tipus d’esdeveniment mundial, però espero que l’equivalent a 1992 es repeteixi algun dia a Catalunya o a qualsevol altre lloc d’Espanya“.
Jordi Pujol rep de valent a les memòries de l’emèrit
No content amb tot això, el rei espanyol emèrit també opta per carregar contra l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol. Li aplaudeix haver aconseguit ostentar el càrrec durant 23 anys, però no li perdona que declarés que la reconstrucció nacional de Catalunya seria l’eix central de la seva política. De fet, li retreu que alimentés una cultura catalana “basada en l’exaltació de la seva història” i que portés a terme “una catalanització de la vida administrativa i quotidiana”.
Una cosa que el va indignar va ser que desenes de milers de funcionaris passessin de l’administració pública espanyola a la catalana o que s’arribés a la situació “absurda” que, a les estadístiques oficials catalanes, el comerç amb la resta d’Espanya estigués inclòs en les relacions comercials amb l’exterior.
Joan Carles deixar una frase molt impactant quan diu que ell va saber, des del principi, que “calia marcar uns límits ferms a Pujol perquè sempre intentava sobrepassar-los” en els viatges que feia “regularment” a Madrid per negociar “més drets i prerrogatives”. Tot un seguit de dards que demostren que l’emèrit no s’ha tallat ni un pèl a l’hora de manifestar obertament la seva opinió.
