El periodista Miquel Ramos (València, 1979) acaba de publicar Antifascistas. Así se combatió a la extrema derecha española desde los años 90 (Capitán Swing). El llibre fa un recorregut pels darrers 30 anys d’història dels moviments que han combatut els moviments de l’extrema dreta espanyola. En aquesta entrevista amb EL MÓN, Ramos reivindica una visió àmplia sobre el que és l’antifeixisme i els múltiples fronts des dels quals es pot actuar contra les idees reaccionàries que suposen un perill per a col·lectius vulnerables.
Tot i que en el llibre diu que no té voluntat acadèmica, sí que recupera moments històrics d’un moviment que no s’explica en els llibres d’història escolars.
És un recull de testimonis de persones que en algun moment, al llarg dels últims 30 anys, van detectar el problema de l’extrema dreta que o havia mort amb el franquisme, que van patir-lo i van decidir actuar en diferents àmbits. Parlo de periodisme, d’activisme i moviments socials, parlo fins i tot d’alguna institució en algun moment i també inclús de supervivents de l’Holocaust, que veuen la impunitat dels qui havien viscut amb absoluta tranquil·litat, emparats pel règim de Franco i després per la democràcia espanyola. No només vivien tranquil·lament a Espanya sinó que insultaven la memòria de les víctimes.
Com ha evolucionat la lluita des dels anys 90 i en quin punt es troba ara?
A finals dels 80 i principis dels 90, hi ha poca gent que se senti interpel·lada per aquesta amenaça, i són principalment les persones que pateixen la violència de l’extrema dreta: els col·lectius LGBTI, de persones migrades, feministes, moviments socials d’esquerres i alternatius, que decideixen en algun moment —sobretot partint dels moviments socials autònoms de l’època— portar la bandera de l’antifeixisme. És a dir, hi ha un problema de feixisme, ens hem de declarar antifeixistes i hem de combatre una cosa que és real malgrat la indolència institucional. Les institucions negaven que hi hagués un problema. El reduïen a una qüestió de tribus urbanes, de bandes juvenils, de violència al carrer, però no parlaven d’allò que hi havia darrere de tot això. L’antifeixisme s’ha anat adaptant a com ha evolucionat l’extrema dreta. No era el mateix els grups d’skins que anaven de cacera als anys 90 que quan arriba un partit polític com Plataforma per Catalunya, abans de Vox. Hi ha molts fronts, l’extrema dreta té molts tentacles, no és un ens uniforme, no és una caricatura de l’skin o del cuaño de bar.
En el llibre es reivindica un antifeixisme de via àmplia. Es pot fer antifeixisme des de molts àmbits, fins i tot en aquells que ningú concep com a tal…
Efectivament. Amb l’educació es pot fer antifeixisme, en el treball comunitari dels moviments socials, on hi ha problemes de precarietat, que són precisament on l’extrema dreta aprofita per inserir el seu marc i extreure la responsabilitat del sistema capitalista o el neoliberalisme i apuntar a altres col·lectius, com les persones migrants o d’altres a qui fa responsables d’aquesta precarietat. On hi ha moviments socials forts l’extrema dreta no hi pot entrar perquè se li desmunta el relat, perquè existeix aquest sentiment comunitari que va més enllà de l’origen, de la religió i del color de pell. L’extrema dreta és profundament neoliberal, no és una amenaça per l’statu quo, no és una amenaça pel sistema capitalista, tot el contrari. Al sistema capitalista ja li va bé que hi hagi extrema dreta perquè distreu el focus. El focus ja no és el propi sistema que produeix la precarietat sinó que són els col·lectius vulnerables. L’extrema dreta fa més bullying que política, apunta sempre cap avall i mai cap a dalt. Les elits estan molt tranquil·les amb l’extrema dreta.
Actualment l’extrema dreta és ben present a les institucions, al parlaments. Què opina de les formes de combatre-la en aquests escenaris?
A nivell institucional, més enllà de discursos brillants que desmunten les mentides de l’extrema dreta s’ha d’exigir als polítics que facin polítiques valentes per neutralitzar aquestes situacions on l’extrema dreta penetra i es fa forta i eixampla la base. Per exemple, amb el cas dels transportistes, no val només dir que hi ha un tipus que lidera les protestes que té vincles amb l’extrema dreta, has de donar solucions als transportistes.
Per les solucions a problemes estructurals no es resolen d’avui per demà.
Bé, hi ha situacions que s’han eternitzat. Poso d’exemple dos successos de l’any 2000: El Ejido i Ca N’Anglada. Aquí hi continua havent-hi problemes, no s’han solucionat 20 anys després. Accepto que hi ha solucions que requereixen temps, però també apunto que aquests problemes s’han assenyalat fa molt de temps i ningú hi ha posat solució. Per tant, òbviament a El Ejido Vox és un els partits, si no el més votat, i és un territori on viu de la immigració que fa el treball que no volen fer els autòctons. Aquí hi ha una responsabilitat institucional, no han volgut solucionar un problema i són coresponsables d’aquest èxit de l’extrema dreta. La precarietat i la pobresa porten desigualtats i delinqüència als barris. Al cap i a la fi, si tu no soluciones això estàs provocant que arribi l’extrema dreta i digui que el problema són els moros, els gitanos i no la pobresa o el problema estructural que provoca el sistema o la falta d’inversió pública en un barri.
En quin punt l’enfrontament directe pot suposar donar ales al moviment?
L’extrema dreta des de fa molts anys fa servir la provocació com una eina de propagada. El que fa avui l’extrema dreta d’anar a a determinats espais on sap que trobarà hostilitats ja ho feia Ynestrillas als anys 90, quan se n’anava a Euskadi. També ho feia España 2000 a principis del 2000 quan anava a barris on hi havia molta immigració o barris amb un teixit social molt potent i buscava precisament la reacció antifeixista per victimitzar-se i fer-se propaganda. L’antifeixisme actua de diferents maneres en aquests escenaris. No sempre ha anat a la confrontació directa. Jo explico l’exemple de Salt, que és un territori on hi ha unes característiques pròpies molt interessants i on la gent allà va tirar d’imaginació i primer va intentar implicar les institucions i després va fer les seves pròpies campanyes contra l’extrema dreta. No hi ha una fórmula màgica.
Davant d’això sí que es requereix moltes vegades que se sàpiga molt bé què és el que està buscant l’extrema dreta i actuar d’alguna manera que no els ajudis a victimitzar-se i els facis propaganda. També és molt fàcil pontificar des d’aquí. No visc a tot arreu on hi ha aquest problema. No jutjo ningú que prengui una decisió en un moment determinat, cadascú és responsable d’això. No vull jutjar i en tot el llibre no jutjo ningú. Puc estar més o menys d’acord amb les estratègies que s’han dut a terme al llarg del temps. Sí que es requereix una mica d’imaginació i maneres per evitar que l’extrema dreta capitalitzi aquesta complicitat que té moltes vegades amb els mitjans de comunicació, que ajuden fins i tot a victimitzar l’extrema dreta i presentar-la com la demòcrata amenaçada pels intolerants que són els antifeixistes.
Com creus que s’articula l’extrema dreta a Catalunya? Quin pes té i com busca immiscir-se en la societat?
A Catalunya sempre hi ha hagut extrema dreta. És un país on existeix tot el ventall d’opcions polítiques històricament i ha sigut a més el bressol de moltes organitzacions d’extrema dreta espanyola, com ara CEDADE i moltes altres. És un punt on ha crescut molta extrema dreta. El Procés va provocar una normalització absoluta de l’extrema dreta perquè l’oposició al dret a decidir va comprar un relat, que va saber instrumentalitzar molt bé l’extrema dreta. Hi havia líders polítics que no són d’extrema dreta, que pertanyien a partits o organitzacions suposadament d’esquerres, que no van tenir cap problema en manifestar-se amb neonazis i amb extrema dreta a la pancarta o col·lectius com Societat Civil Catalana. Aquí no hi va haver cap mena de pudor pel valor unànime de la unitat d’Espanya, no hi va haver un tallafoc: van dir la unitat d’espanya i tot s’hi val. Qui va capitalitzar aquest relat va ser l’extrema dreta. Exigiria una reflexió a tota aquesta gent que no va tenir cap escrúpol d’anar de la mà de l’extrema dreta, quan s podia defensar una opció contrària al Procés sense comptar-hi. Estic convençudíssim que això era possible i és una opció legítima.
Ara bé, també per l’altra banda, tota la desafecció política que han creat els esdeveniments que han vingut després del Procés, fins i tot la desafecció amb els seus artífexs ha creat també una mena de caldo de cultiu. És cert que és molt sorollós a les xarxes socials i que a la realitat no té aquesta traducció, però sí que no s’ha de mirar cap a una altra banda. Hi ha determinats discursos i marcs que fa servir l’extrema dreta a tot arreu que també es fa servir a Catalunya, en català i amb la bandera de l’independentisme. Existeix l’extrema dreta independentista, és molt minoritària, molt marginal, moltes vegades fins i tot des del propi independentisme se la confronta i se l’aïlla. Fins i tot se l’ataca, hi ha aquest cordó sanitari, però el problema ja no és la presència d’un grup d’extrema dreta en si o els vots que pugui tenir un partit d’extrema dreta independentista, sinó d’un relat que penetra, que és compartit a totes les extremes dretes i al sentit comú de gran part de la gent que abraça aquestes idees, que és relacionar migració amb delinqüència, acusar els musulmans de ser incompatibles amb els valors d’Europa, acusar i criminalitzar el feminisme, atacar els moviments socials.
L’extrema dreta espanyola té molta força parlamentària. Hi ha possibilitats a Espanya d’aconseguir que sigui un moviment polític residual?
És un esforç titànic que ja no depèn única i exclusivament dels qui sempre han portat la bandera de l’antifeixisme. Requereix unes complicitats que exigeixen també molta generositat, exigeix que hi hagi actuacions a tots els escenaris, una educació on qualsevol focus d’infecció d’idees reaccionàries contra determinats col·lectius es desactivi, polítiques valentes per part de les institucions, societat civil organitzada. Els moviments socials han fet de barrera a l’extrema dreta i tenim el cas del 15-M i de totes les lluites que van sorgir al voltant del 15-M que van ser un mur de contenció perquè l’extrema dreta no capitalitzés la crisi econòmica i hem tingut fins que ha arribat Vox de aquesta relativa contenció de l’extrema dreta gràcies a que hi havia moviments socials molt potents, que assenyalaven els culpables de la crisi, cosa que no va passar a altres països. A Grècia qui va capitalitzar el descontentament amb la crisi econòmica va ser Alba Daurada, un partit obertament neonazi.
Com és possible que la judicatura continuï sent un poder que en ocasions es percebi que beneficia l’extrema dreta?
La judicatura és un estament molt conservador a l’estat espanyol. Inclús amb cert biaix de classe. Poca gent pot dedicar vuit anys de la seva vida a estudiar per unes oposicions a jutge, sense cobrar. No està a l’abast de tothom i tampoc hi ha una educació dins de la judicatura, una sensibilitat en aquesta matèria. Tenim un dels principals pilars d’un sistema que es diu democràtic molt verd i poc còmplice de la defensa d’uns valors que se suposen que haurien de servir de contenció de l’extrema dreta. També hi ha una politització de la justícia, no es pot negar, i també hi ha instruments legals que sovint tenen una raó de ser orientada a protegir els col·lectius vulnerables, com és la legislació de delictes d’odi i que avui dia s’està utilitzant a la inversa. S’està criminalitzant totes les persones que lluiten contra l’odi aplicant-los aquesta legislació. Per tant, moltes vegades la gent que decideix prendre partit en aquesta lluita se sent molt desemparada i desarmada i troba que no hi ha aquesta complicitat de qui en teoria hauria de defensar-lo. Com és possible que algú vagi a la presó per una cançó o un tuit i algú que fa un míting en honor a la Divsión Azul se l’absolgui. Alguna cosa falla en aquest país en la judicatura.
7 
2 
