Míriam Nogueras (Dosrius, 1980) és diputada des del 2016, fa dos anys que és cap de files de Junts al Congrés i s’ha trobat de sobte com a cap de llista a la cambra baixa espanyola per primera vegada, sense gaire temps per pensar-hi a causa de la convocatòria sobtada de les eleccions del 23-J per part de Pedro Sánchez. Quan Jaume Giró va fer l’intent de presentar-se a les primàries, Carles Puigdemont va donar suport a Nogueras i l’exconseller d’Economia es va retirar precisament per això, segons ha explicat ell mateix. Un moviment que ella evita comentar. “El cas és que nosaltres fem primàries. Sobre el que ha dit l’exconseller Giró, tot el respecte per ell”, es limita a dir. Per a tota la resta, treu la seva contundència habitual. I, per costum com a diputada al Congrés o deliberadament –com a missatge polític–, es refereix gairebé sempre al “PSOE” en lloc de dir “PSC”.
En aquestes eleccions, els partits independentistes tenen un rival afegit que és l’abstenció. Es va començar a visualitzar en les municipals i en cada míting intenten combatre-la. Què significa aquesta tendència, com la llegeixen?
La gent està esgotada, decebuda, emprenyada. És normal. Molts n’estem, inclosos els que estem en política. Perquè portem anys en una roda de hàmster i sembla que no avancem. Jo no criticaré la gent per la decisió que pugui prendre el 23-J. Però, fins al darrer minut, intentaré convèncer tota aquella gent que creu que no val la pena anar a votar, o que creu que l’abstenció donarà algun missatge, que em votin a mi.
Que mirin el que hem fet els de Junts els darrers dos anys, que són els que porto de cap de grup. He fet el que vaig dir que faria. El que passa és que hi ha molts esforços per invisibilitzar el que fa el president Puigdemont i el que fem a Madrid. Som una qüestió d’estat i les eines de l’Estat, incloses les mediàtiques, volen invisibilitzar-nos. Ara el repte és explicar que nosaltres sí que hem fet el que vam dir que faríem.
Diu que la gent està decebuda i que vostè també… però és que els electors independentistes estan decebuts precisament amb els partits independentistes, que consideren que no han fet el que se n’esperava.
Per això jo els vull explicar que n’hi ha uns que sí que ho hem fet.
Quins resultats ha tingut la confrontació, que és com defineixen la seva política?
Hem de tenir en compte que els de Junts som només quatre. Perquè els altres quatre del grup inicial eren del PDeCAT. De fet en total érem 23 diputats independentistes. Però la cúpula d’ERC va decidir que deixaven anar la mà de Junts i agafaven la del PSOE, en una estratègia que ells en deien ‘del diàleg’, quan fa 40 anys que estem dialogant amb governs espanyols. El balanç d’ERC és nefast. No hem avançat cap a la independència i s’ha blanquejat el PSOE, que ara va per Europa explicant que ja no hi ha conflicte polític.
I quin és el balanç de Junts?
Per exemple, fa uns mesos es va aprovar en un Consell de Ministres la llei que en diuen d’equitat, per reformar el sistema de salut espanyol, que es carregava el sistema de salut de Catalunya. Els nostres quatre vots van ser determinants per impedir que quan va arribar al Congrés s’aprovés com estava. Hi va haver una negociació dura amb la ministra. La confrontació és necessària per ser forts. Si el que vam fer nosaltres quatre amb la llei d’equitat ho haguéssim fet els 23 diputats independentistes i amb totes les lleis, avui la situació a Catalunya seria una altra.
Cal ser forts perquè passi com el 2017, en què l’Estat, amb un govern del PP, va executar un 81% del pressupost, un dels anys en què ha pagat més. Ho va fer perquè Catalunya era forta, perquè les institucions, els polítics i la societat estava desacomplexada i unida. Ara que em diguin que el PSOE frenarà el PP. Els únics que frenem la dreta som els catalans. I ERC s’ha doblegat davant de cada llei per un titular.
A ERC, Teresa Jordà diu que s’han sentit sols lluitant millores per a Catalunya, que els altres independentistes no els han fet costat.
No és que nosaltres no els hàgim ajudat, és que quan hem hagut d’escollir entre esquerres espanyoles o Catalunya hem escollit Catalunya. I ERC ha escollit les esquerres espanyoles. En les negociacions han aixecat la bandera blanca de seguida i s’han quedat amb el titular.
La lamentació per la falta d’unitat estratègica de l’independentisme la fan tots, però els ciutadans veuen que no s’hi posa remei.
A mi que no em posin al mateix sac que Gabriel Rufián. Nosaltres tenim un acord de govern signat arran de les eleccions del 14-F. I hi diu que anirem junts a la taula de diàleg, i ens hi han vetat, i també hi diu que anirem junts a Madrid i ells han anat amb Bildu. Nosaltres, en cada contesa electoral, el primer que hem fet ha sigut allargar la mà a ERC i proposar-los anar junts. I ens han dit que no. En canvi, les altres forces que amb què vam fer Junts pel Sí van amb nosaltres. No ens poden dir que no volem la unitat. Ells parlen d’unitat, nosaltres la practiquem. A Madrid, cada cosa que s’havia de fer hem demanat fer-ho amb ERC, i ells han triat Bildu o Podemos. No han defensat Catalunya, han defensat les esquerres espanyoles. És legítim. En la defensa dels drets de tothom hi som tots, o la majoria. Però en la defensa de Catalunya només hi som nosaltres. O defensem Catalunya o defensem la federación ibérica de izquierdas.
Veu una nova oportunitat després del 23-J? Pot canviar alguna cosa ara?
Si no la veiéssim no hauríem demanat una altra vegada anar junts. Nosaltres som on érem. Vam signar un acord, que ells també en algun moment devien pensar que era possible. Per tant, allà som. Esperant que tornin. Ara bé, aquesta legislatura nosaltres volem passar de defensar-nos a doblegar.
Però això com es fa? Hi ha 48 diputats catalans al Congrés. Encara que fossin tots independentistes, com es doblegaria Espanya des del Congrés?
L’important del 23-J és anar a guanyar a Catalunya. Després els que estem a Madrid ja ens ocuparem de fer el que hem de fer, amb més mans. On han de canviar les coses és a Catalunya, és on ens hem de tornar a desacomplexar.
Les enquestes diuen que el PSC guanyarà de molt.
La millor enquesta és la del 23-J. Nosaltres fins a l’últim segon anirem a fer que guanyi Catalunya, i això vol dir que no guanyi el PSOE. Vol dir que guanyin les forces independentistes.
Com és possible que el PSOE tingui les enquestes en contra a la resta de l’estat i el PSC les tingui a favor a Catalunya, amb una majoria independentista al Parlament?
Perquè el PSOE juga a allò de ‘que ve el llop’. Aquest jugar amb la por és el que fa sempre l’espanyolisme a Catalunya.
Però això arrossega votants independentistes que canvien de vot?
Hem de veure els resultats del dia 23. Però si l’última carta que li queda al PSOE és la por, és que Espanya està molt fotuda. Estan venent ‘que ve el llop’, quan en relació amb Catalunya ells fan el mateix que el PP. En la defensa dels drets LGTBI, de les dones, dels vulnerables, ens hi trobem tots, inclòs el PSOE. Però en la defensa de Catalunya, només hi som els catalans. Van empènyer el 155 i, ara mateix, quan estàvem a punt tenir Xavier Trias, catalanista i independentista, d’alcalde de Barcelona, aquesta gent han pactat amb el PP. El 2016 el PSOE va facilitar la investidura de Mariano Rajoy. L’única manera de frenar l’Espanya fatxa, que no ha sortit mai de les institucions espanyoles, som els independentistes. Per tant, hem d’estar forts a Madrid, però sobretot s’ha de llegir aquí, i aquí s’ha de fer un canvi. Hem de canviar de xip, hem de tenir mentalitat d’estat…
Vol dir que els partits han de canviar de xip…
Sí, sobretot els partits. Si la gent veu institucions i polítics forts i desacomplexats, tornarà a creure-hi. Però ara la gent veu institucions catalanes que van ajupides a Madrid. Això no és Catalunya. Catalunya és la del 2017, en què el Govern va plantar cara i va posar urnes. Ens van venir a pegar i allà estaven els catalans perquè en aquell moment van veure unes institucions fortes. Si, després d’allò, ara som on som, hem de fer autocrítica perquè s’ha fet molt malament. Però que serveixi per entendre que el que cal és l’actitud del 2017.
Per tant, no veu cap diferència entre un govern de PSOE-Podemos i un del PP-Vox, de cara a Catalunya?
En els programes electorals és obvi que hi ha diferències. Però si hi posem sentit d’estat, quan es tracta de defensar Catalunya, la llengua catalana, les institucions, el PSOE no hi és. Els fets diuen que en aquests casos el PSOE ha fet el mateix que el PP. Pedro Sánchez és avui és president del govern del Regne d’Espanya i no està fent res per frenar que se censurin revistes en català. El PSC no és un vot útil. Ni per a Catalunya ni per frenar la dreta, perquè avui té la presidència i no pot impedir que una comunitat autònoma governada per la dreta censuri revistes catalanes.
Quan diuen que no investiran cap president espanyol si no reconeix l’autodeterminació és com dir, ja, que no investiran cap president espanyol, si això és imprescindible…
Això és el mínim! O reconeixen el resultat de l’1-O, o l’única cosa que ho pot substituir és un referèndum acordat. Però el PSOE o els de Sumar, Meritxell Batet o Aina Vidal, encara m’han de donar un sol motiu perquè els vots de Junts investeixin Sánchez. Què faran diferent del que han fet ara? Han portat Catalunya a ser més pobra, les famílies tenen problemes per arribar a final de mes, les pimes no han rebut cap ajuda i, en canvi, les empreses de l’Ibex, sí. Tampoc s’ha avançat en l’autodeterminació, ni en l’amnistia.
Si l’autodeterminació és el mínim, què més hi ha en el preu d’una eventual investidura?
No hi ha cap llista. S’ha pervertit molt el terme diàleg. Nosaltres dialoguem molt. Però aquí el que s’ha de fer és negociar. I això vol dir no deixar a la porta qui ets i què representes quan entres a la sala de negociació. Has d’entrar-hi, mantenir-ho i negociar. Sense sortir a dir quina és la teva línia vermella. Has de tenir clar fins on estàs disposat a cedir, i això no s’explica.
Per tant, no dirà què vol fer a qui demana el vot?
No pots anar ensenyant les cartes. Llavors perds 10 a 0. Per això és important que la gent vegi què hem fet aquests dos anys a Madrid, perquè confiï en nosaltres. No ensenyar les cartes és l’abc de la negociació. Però sé que el repte és gran, perquè la gent està decebuda de veure polítics catalans ajupits durant sis anys i recuperar la confiança ara és difícil. Però en un racó de Madrid érem quatre que no ens hem ajupit. I hem de ser conscients que ens enfrontem a un Estat que té al punt 2 de la seva directiva d’intel·ligència neutralitzar l’independentisme català, un punt que va posar Rajoy i que no ha canviat Sánchez.
És de preveure que l’Estat faci servir aquestes eines. La pregunta és com es trenca això al Congrés?
La independència no la farem a Madrid, la farem a Catalunya. Però hi hem d’anar perquè has de ser on es prenen decisions polítiques que t’afecten. És absurd no anar-hi. Si no hi arribem a ser a Madrid, la llei d’equitat que hauria destrossat el sistema sanitari català s’hauria aprovat. Però allà no farem la independència, amb un Estat que destina tots els recursos a destruir-nos. Quan diem que el 23 de juliol ha de guanyar l’independentisme és per un canvi a Catalunya. Així els partits es desacomplexaran i es tornaran a entendre.
L’últim intent que s’ha fet a Catalunya, que ha sigut a la Diputació, ha sortit malament per dos diputats que anaven sota el paraigua de Junts que al final han pactat amb el PSC.
Ens vam presentar a les municipals en coalició i en els pactes supramunicipals no ens hem posat d’acord. No són del nostre partit. Ens hauria agradat la majoria alternativa, que hi era, perquè amb ERC i Tot per Terrassa érem 24, i el PSOE en té 17. Ni sumant amb Podemos ens superaven. Però el PSOE sempre té la carta del PP. I davant d’un possible govern independentista fa el que sigui.
Això debilita Junts en plena campanya…
No. Això debilita Catalunya. Que el PSOE estigui a les institucions catalanes debilita Catalunya, no debilita un partit. I debilita els municipis, perquè el PSOE només governa per als del seu color i per als que li fan seguidisme.
En el darrer mandat el PSC presidia la Diputació governant amb Junts…
Precisament perquè hi era Junts, la Diputació ha governat per a tothom. Aquesta és la diferència.
5
11
