Lluc Salellas (Girona, 1984) va ser elegit alcalde de Girona el 17 de juny del 2023 després de les eleccions municipals del 27 de maig d’aquell any en què la candidatura de Guanyem, una confluència d’esquerres i independentista impulsada per la CUP, va aconseguir vuit diputats, els mateixos que el PSC. Juntament amb Josep Maria Vallès, de Sant Cugat, és un dels dos únics alcaldes independentistes de poblacions que freguen o superen els 100.000 habitants. Salellas va accedir a l’alcaldia després d’un acord amb Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, i gairebé dos anys després en fa balanç en aquesta entrevista a El Món. “Aquest govern independentista, en el context polític actual, té un punt díscol que és interessant per a la pluralitat i per al país”, afirma. I afegeix que el primer que ha de fer l’independentisme per rellançar el moviment és tornar a posar el debat a sobre de la taula. “Se’n parla poc”, lamenta, i creu que l’objectiu ha de ser entendre “quins elements són ara mateix clau en el dia a dia de la gent, i com els connectem amb el projecte de la independència”. En aquesta conversa, el fill d’una nissaga gironina compromesa amb la defensa dels drets socials des de la política, i també des del dret. També parla de la CUP i d’un dels moments més durs de la seva vida, quan recentment la seva família ha hagut de fer front a la mort del seu fill Ovidi al ventre de la seva mare.
Arriba a la meitat del mandat. Després de les eleccions municipals de fa dos anys, malgrat no guanyar, va voler liderar una majoria independentista a l’Ajuntament de Girona. Després de gairebé dos anys de govern, quina valoració fa del pacte?
Faig a una valoració positiva d’aquest govern. Girona feia molt de temps que no vivia amb un govern amb majoria absoluta. Amb el principal resultat electoral, i això ho vam dir tots i totes, era una obligació d’entendre’ns entre els grups municipals per intentar fer un govern fort. I gràcies a la generositat de Junts, Esquerra i Guanyem va ser possible fer-me alcalde. Aquest govern ha generat la possibilitat durant aquests dos anys de tancar moltes carpetes i impulsar projectes de ciutat. I, després, a més a més, en el context polític que hem viscut, permetre que hi hagués un govern independentista en l’àmbit municipal, en una capital de demarcació, que jo crec que en el context polític actual té un punt díscol interessant per a la pluralitat i per al país.
Hi ha bona sintonia entre els tres grups?
Un govern de coalició, format per tres grups municipals que pensen de manera diferent, sempre és un govern complex, però alhora més interessant que un govern d’un sol color. Per tant, vol dir que hi ha molta feina, molta feina de diàleg, de treball, i això també és un aprenentatge que estem fent als tres grups. Hi ha bona sintonia, i evidentment hi ha moments de discrepància, però que en aquests dos anys, només cal anar a l’hemeroteca, no hi ha hagut cap crisi. Per tant, la salut és bona.
Vostè capitaneja un govern plural, amb Junts i ERC. Amb la formació de Carles Puigdemont potser hi ha coincidències en la qüestió nacional, però xoquen en l’àmbit social?
Evidentment, sobretot ideològiques, però és veritat que quan vam formar aquest govern teníem molt clar que el que primer que calia era tenir un programa compartit. Aquest programa compartit són els 64 punts que vam presentar el dia que vam anunciar aquest govern. És un full de ruta molt clar, consensuat entre les tres formacions polítiques, amb els 64 projectes més importants que havíem de tenir com a ciutat i com a govern. Tots tenim molt clar que són la prioritat. Evidentment, cadascú, en temes concrets, més ideològics, va fent la seva feina com a partit, però com a govern tenim clar quins són els objectius compartits i els prioritzem. I quan hi ha un element imprevist que apareix en l’agenda política, el que fem és dialogar, treballar i arribar a consensos.
Ha passat de l’oposició a encapçalar el govern municipal.
Crec que l’oposició té un punt més de comoditat en el sentit que tens un espai de proposta permanent i de crítica permanent, de creació, d’imaginació, i no tens aquest desgast del dia a dia que implica la gestió. Per l’altra banda, el govern té una capacitat d’incidència molt superior i, per tant, la possibilitat de canviar i millorar les coses molt més que des de l’oposició. Tot i que he notat un gran canvi, prefereixo ser al govern que a l’oposició.
El poder és llaminer?
Per com soc jo, no m’ho sembla gaire, però puc entendre que hi hagi gent per a la qual sí que sigui així. El poder, com mínim el poder d’un alcalde, el que significa sobretot és molta responsabilitat. A mi m’agrada la responsabilitat, i l’exerceixo de gust, però no diria que és llaminera. M’agrada molt la feina, hi dedico moltes hores. És molt interessant, aprenc moltíssim cada dia.
I la relació amb el PSC, el partit de l’oposició?
En el ple en què se’m va nomenar alcalde vaig allargar la mà en els grans temes de ciutat, si més no per treballar i parlar conjuntament. Malauradament, suposo que per la composició del plenari, en què ha esdevingut com l’únic partit fort d’oposició, han decidit que la seva era una oposició total a qualsevol proposta. Sigui al campus hospitalari Josep Trueta, sigui a propostes en l’àmbit de la mobilitat, o en l’àmbit de transformació urbana, de promoció econòmica… És a dir, que ells volien fer un esmena a la totalitat i, per tant, hi ha una relació formal, com toca, de diàleg en els espais de treball que hi ha d’haver, però on ells ens han deixat clar des del principi que no tenen ganes d’arribar a cap acord.
De fet, al Govern de la Generalitat hi ha una exregidora del PSC, Sílvia Paneque, que potser vol ser cap de llista a les municipals del 2027, que concentra molts actes a la ciutat o a la demarcació gironina. Quina opinió li mereix?
A mi em sembla que cadascú ha de fer la feina que li pertoca. Jo com a alcalde de Girona dedico el 99,5% del meu temps en l’àmbit polític al terme municipal de Girona, i em sembla que a una consellera de la Generalitat el que li pertoca és fer de consellera de la Generalitat. Per tant, ha d’estar al dia i recórrer amb equanimitat tot el territori. I al president de la Diputació, el que li pertoca és moure’s i pensar en el conjunt de la demarcació. Per això cadascú forma part d’un govern, no? I l’altre dia vaig poder saludar el ministre Urtasun un moment, perquè a ell li pertoca tot l’Estat. És a dir, cadascú té els seus espais de treball i em sembla que el que és responsable és que cadascú s’ocupi del seu espai.
Però creu que està aprofitant una posició de cara al 2027?
Això no ho sé. Ella, que jo sàpiga, no ha comunicat quina és la seva decisió per al 2027. El que sé és que és consellera i, per tant, li puc demanar que actuï com a consellera.
Com veu la finalització del procés Garbí de la CUP? Creu que s’ha tancat a mitges?
Jo sempre he explicat que m’hauria agradat que anés un punt més lluny amb la transformació de l’organització i també en altres objectius polítics. Soc dels que penso que la CUP ha d’entendre que és imprescindible però no és suficient a l’hora de bastir un espai d’una esquerra nacional i d’alternativa potent per al nostre país. I, per tant, crec que aquest objectiu continua sent allà. Sé que des que es va acabar el procés Garbí i fins a l’actualitat s’ha estat treballant en un objectiu similar a aquest i hem de confiar en la gent que està dirigint la nostra organització, i a partir d’aquí es veuran els resultats. Encara no ha fet ni un any de tot plegat i s’ha de deixar reposar.
En una entrevista, Laura Vega, quan va entrar com a diputada la passada legislatura, comentava que “un partit sense suport electoral es converteix en un think tank”, i deia que no volia que la CUP fos això. Comparteix aquesta visió?
La CUP és una organització que té molts objectius, però un de prioritari és presentar-se a les eleccions, en aquest cas les municipals i catalanes, i que la gent et faci confiança per poder transformar les coses dins i fora de les institucions. Això és l’ADN d’una organització com la CUP. Llavors, si no tens capacitat que la gent et faci confiança evidentment et converteixes en un artefacte, en una organització que ha perdut un dels motius principals pels quals havia estat pensada. Per tant, la CUP ha de pensar en com fa un procés per tornar a convèncer moltíssima gent que hi havia fet confiança i com pot també arribar a noves persones. L’ideari de la CUP és compartit per moltíssima gent del nostre país, ja que exemples com el de Girona i d’altres demostren que si es fa una feina en un determinat sentit, pots arribar a connectar moltíssim amb la gent. I l’objectiu no és simplement tenir vots, sinó sobretot aconseguir transformacions al nostre país que són necessàries.
Bé, la CUP darrerament també ha entrat a negociar qüestions en matèria d’habitatge amb el Govern. Creu que aquesta incidència era una de les mancances de la formació?
Quan tu et presentes a unes eleccions, siguin quines siguin, i tens uns diputats o uns regidors, em sembla que és interessant que en determinats temes es puguin arribar acords amb la resta de formacions polítiques. És un dels motius pels quals els ciutadans voten, sigui en un ajuntament o en un Parlament. És diferent, potser, el cas del Congrés, perquè potser el sentit de presentar-s’hi pot ser un altre. Però això la CUP ja ho havia fet. Cal recordar que el referèndum de l’1-O neix d’un acord entre Junts pel Sí i la CUP, en el seu moment, per aprovar uns pressupostos a canvi que el govern convoqués el referèndum. Aquesta pràctica ja s’havia fet i, per tant, és interessant que utilitzem els vots que té la CUP.
L’accés a l’habitatge és una preocupació de país i la regulació dels pisos turístics és a l’ordre del dia. És un problema a la ciutat?
Sí, és un problema país i, per tant, també existeix a la nostra ciutat. Nosaltres des del primer moment ens hi hem posat molt. Vam regular els pisos turístics, a diferència de Barcelona. Nosaltres, l’agost del 2023, només entrar, vam limitar els pisos turístics. Hem utilitzat tots els camins que tenim per generar oferta pública i de lloguer assequible, també amb entitats del tercer sector. Per tant, nosaltres som molt conscients que aquest és un dels principals, o el principal tema de preocupació dels catalans i dels gironins i, en conseqüència, hi tenim la banya posada.
Hi ha turismofòbia a la ciutat?
Crec que no hi ha turismofòbia. No hi pot haver turismofòbia, des del punt de vista que la immensa majoria de la gent acaba sortint de la seva ciutat i movent-se a altres llocs quan té temps lliure. Per tant, és un fet natural, lògic, i tothom n’és molt conscient. El que hi ha és una crítica a algunes externalitats negatives que provoca el turisme. El turisme porta externalitats positives i externalitats negatives, i a algunes d’aquestes externalitats negatives preocupen la gent, sobretot per la possibilitat que la ciutat perdi la seva identitat. Aquí és on les administracions públiques i l’Ajuntament hem de treballar de valent perquè Girona preservi la seva identitat, i quan la gent passegi pel Barri Vell continuï tenint el barri com un barri que se’l sent seu. I aquí és on tots hem de poder treballar conjuntament per garantir aquesta identitat de barri, que sí que volem preservar.
La llengua forma part de la identitat que ara comentava?
La llengua és un altre element que forma part d’aquesta identitat i, per això ens hi hem posat.
I per aquesta raó heu creat la Bústia pel Català per comunicar situacions de discriminació lingüística?
Hem creat la bústia, i abans de crear la bústia hem estat comunicant a la Generalitat alguns establiments que ho estaven incomplint. Nosaltres mateixos hem millorat molt la proactivitat envers els comerços perquè tothom sàpiga que s’ha de complir la normativa lingüística i hem fet campanyes publicitàries de tota mena.
I s’han imposat sancions?
Això és un tema que hem anat derivant a l’Oficina de Consum de la Generalitat, i és l’Oficina de Consum de la Generalitat que està fent la feina i els pertoca a ells anunciar si s’està sancionant.
Però creu que s’hauria de ser més dur?
Sí, evidentment, però el que estic demanant és que es compleixi la llei. És a dir, no és ser dur o no ser dur. És simplement el compliment d’una llei. Si condueixo, he de complir una velocitat i no puc beure alcohol i un seguit de coses. Si obro un negoci, he de complir la normativa d’accessibilitat i també la lingüística. No em sembla un tema de duresa.
No és el verb més adequat perquè hi ha unes lleis que s’han de complir.
No ho deia per vostè, però a vegades he llegit articles que parlaven de la “Stasi Salellas”. Com si jo hagués creat una Stasi pel tema lingüístic. Les lleis s’han de complir. I qui no vulgui complir-la i la vulgui desobeir, perquè creu que ho ha de fer, no passa res, perquè incomplir la llei comportarà una sanció.
L’independentisme viu hores baixes després de perdre la majoria al Parlament i els darrers resultats del CEO. Què caldria fer per recuperar l’impuls?
Per començar, cal tornar a parlar. És a dir, la majoria dels discursos polítics que sento ara mateix i veig que es parla de moltes coses, però poc d’un projecte independentista, i de la independència i l’autodeterminació com un element cabdal en el futur de la nostra nació. Crec que aquest és un primer element bastant important. En segon lloc, i s’ha dit, compartir una certa estratègia política que ens ajudi a caminar cap aquí. I, en tercer lloc, cal tornar a començar segurament des de la base. I des de la base hem d’aconseguir reactivar-lo. A poc a poc, perquè no ho aconseguirem d’un dia per l’altre. I tampoc ens hem de marcar fites que potser són impossibles. És a dir, a partir d’elements que portin a la mobilització i a la connexió de la gent amb la necessitat d’aconseguir la independència.
Recuperar la il·lusió?
Crec que l’objectiu no pot ser recuperar la il·lusió. L’objectiu ha de ser entendre quins elements són ara mateix claus en el dia a dia de la gent, i com els connectem amb el projecte de la independència, que sabem que és una solució. Al final, l’habitatge és un tema que preocupa. Com arribem a final de mes? Com ens movem en el nostre país? És a dir, amb qüestions materials. I al mateix temps, tot plegat ho has de poder vestir d’un estat d’ànim. I és veritat que l’estat d’ànim l’acostumem a aconseguir a través més de coses simbòliques o d’elements que passen en moment determinat i que a vegades no els pots preveure, però passen. Jo crec que hem d’anar per aquí.
La irrupció d’Aliança fa molt difícil que l’independentisme torni a ser majoritari al Parlament?
Crec que els projectes d’extrema dreta, com a Aliança Catalana, no ajuden en els processos d’alliberament nacional perquè són projectes que el que busquen és dividir la població que viu en un mateix país, que no és un estat, i, per tant, dificulten que aquest procés d’alliberament pugui aglutinar àmplies majories. És un fet bastant objectiu i, si mirem la història política i llarga a Europa, o en espais com el nostre, no consta cap cas que això hi hagi ajudat. Perquè aquests projectes com el d’Aliança no volen canvis a l’hora de la veritat. És a dir, la independència és un canvi important, és un sotrac. I amb els sotracs hi ha inestabilitats i l’extrema dreta està en contra d’aquest tipus inestabilitat. Per tant, més enllà del seu discurs identitari, ni creuen en una independència ni crec que ens sigui útil. L’aparició de l’Aliança és una mala notícia per a l’independentisme. Ara, crec que no ho fa impossible perquè, al final, la independència ha de venir a través d’un referèndum. I en un referèndum hi ha una votació. I és perfectament legítim. És a dir, si guanyés el no, no seria menys legítim pel fet que hi hagi en l’extrema dreta que vota el no.
Vostè ha desitjat en diverses ocasions el retorn de Carles Puigdemont i l’ha anat a veure a l’exili. Pot ser un punt d’inflexió?
Depèn de com entengui el seu retorn ell mateix. I depèn del que passi en el seu retorn. És difícil de preveure quan no sabem què dirà el Tribunal Constitucional o què dirà el Tribunal Suprem. No sabem en quins d’aquests escenaris ell tornarà o no tornarà, com ho farà. El que és clar és que pot ser un revulsiu, depèn del que passi, però no serà definitiu. És a dir, si no passen moltes altres coses, el retorn del president Puigdemont, que desitjo moltíssim i que tinc ganes de poder estar reunit aquí amb ell tan aviat com sigui possible, com vam quedar que faríem quan el vaig anar a veure, pot ser un revulsiu, però no serà definitiu.
El pròxim 31 de maig l’AMI celebra a Girona unes jornades de càrrecs electes. Quin és l’objectiu de la trobada?
L’independentisme s’ha d’enfortir, ha de parlar d’independència, ha de tornar-se a mirar a la cara. En el municipalisme tenim una força important. Tenim milers de regidors i regidores que són independentistes, que ens ho creiem i l’objectiu és trobar-nos, parlar-ne, parlar de temes que preocupen la gent i que van lligats a la independència. I cal explicar que el municipalisme català, o una part d’aquest municipalisme, és independentista, i treballar-hi des d’aquí. Mirar què podem fer tots plegats des del municipalisme per avançar cap a la independència.
El municipalisme pot ser la punta de llança per rellançar el moviment?
El municipalisme és necessari perquè el moviment es rellanci. Si tu planteges que el municipalisme, on l’independentisme té presència i força, es coordina i s’organitza per fer accions determinades o per tenir discursos comuns, per ajudar a difondre elements claus per aconseguir la independència, doncs això evidentment enfortirà el moviment independentista i crec que és cap on hem d’anar.
Creu que l’independentisme hauria de prioritzar pactes com el seu a Girona o el de Sant Cugat?
No hi ha una recepta única per als 940 municipis. I seria molt agosarat per part meva dir com ho ha de fer tothom. Hi ha moltes realitats, i això sempre és difícil de dir. Ara, en el moment en què vivim, que l’Estat ens va collant cada vegada més, hi ha d’haver espais de treball compartits en els municipis pels partits independentistes. Si no és tot des del govern, buscant espais de govern i oposició on pensar aquest municipalisme independentista. Això segur, no en tinc cap mena de dubte.
I el seu projecte és a llarg termini, va més enllà d’aquest mandat? Li agradaria repetir?
Sempre explico el mateix. Encara no porto ni els dos anys, i això és una posició important, desgastant, i pel mig m’han passat moltes coses. Estic concentrat a fer bé la meva feina i no m’he plantejat el meu futur.
I em deia que no tenia clar si repetiria més enllà del 2027, però s’ha rumiat, o l’hi han plantejat, algun cop fer el salt a la política nacional?
Puc dir que no m’ho he plantejat. I també puc dir que ara mateix, quan acabi el meu temps de ser alcalde, m’agradarà fer un temps guaret institucional.
No volia acabar l’entrevista sense preguntar-li per la mort perinatal del seu fill Ovidi, dies abans de quan havia de néixer. Són uns fets que sovint es viuen en la més estricta intimitat, però vosaltres heu decidit compartir-ho. Per què?
Bàsicament per dos motius. Un, perquè a la ciutat tothom sabia que havia de ser pare i, per tant, hi havia un punt meu i de la meva companya de quan tornéssim a sortir al carrer volíem que la gent sabés que havia tornat a ser pare, però en aquest cas el meu fill havia mort. Jo sempre dic que soc pare de quatre, però només en tinc tres de vives. I l’altre motiu és perquè ja havia tingut contacte amb el dol perinatal i m’havien explicat que una de les coses més terapèutiques és, tant per a qui hi passa com per a la societat en general, que aquests temes deixin de ser tabú. Per això vam decidir fer-ho públic. Per a nosaltres ha estat molt terapèutic i m’ha escrit moltíssima gent que hi ha passat agraint que féssim aquest pas endavant per ajudar a visualitzar el dol perinatal. I, per tant, si amb tot el que ens ha passat hem pogut ajudar que la societat sigui una mica millor, benvingut sigui.
Tirar una porta i parlar-ne?
He parlat amb molta gent que ho va haver de viure en silenci fa 15, 20, 30 anys, i és un dels pitjors records que tenen a la seva vida. Haver de viure en silenci una cosa així. Respectant el que faci cadascú sempre, perquè no soc ningú per dir què s’ha de fer en un tema prou privat, però crec que en la mesura que es pugui és un tema que n’hem de parlar.
