Hi ha molts indicis i proves, fins i tot, una querella a la justícia andorrana contra Mariano Rajoy, dos dels seus ministres i la cúpula del Ministeri d’Interior durant els anys de plom de l’operació Catalunya. Tot plegat per la trama a Andorra de l’operació Catalunya. Però la comissió d’investigació oberta al Congrés de Diputats ha permès profunditzar en una història rica en detalls i girs de guió al llarg dels darrers anys. Les dues compareixences de l’excap de la Unitat d’Afers Interns del Cos Nacional de Policia i membre del pinyol inicial de la policia patriòtica, el comissari Marcelino Martín Blas, han aportat matisos i informacions addicionals sobre un dels episodis més tèrbols de tot l’entramat contra el Procés.
En aquesta operació clandestina fora de les fronteres de l’estat hi van participar policies, detectius, fonts encobertes, banquers, exparelles amb despit i polítics molt pròxims a la Moncloa. I hi va haver suborns, amenaces, restaurants, casaments. Martín Blas ha presentat un document on relata personalment com es va tramar l’ofensiva andorrana. L’informe està bastit amb anotacions, notes informatives, informes policials i declaracions, així com les seves aportacions personals del relat, tot i que negui alguns extrems i fets que les evidències afirmen, com l’ús de l’àlies Fèlix.
Villarejo i companyia
La tesi expressada en el document és que la trama andorrana va ser iniciada per l’equip que dirigia el comissari José Manuel Villarejo, per ordres del director adjunt de la Policia, el màxim comandament uniformat del CNP, aleshores Eugenio Pino -únic condemnat per l’operació Catalunya arran del cas del pendrive dels Pujol- i el secretari d’Estat de Seguretat, Francisco Martínez, àlies Chisco o Paco Bomba. Tots plegats, el nucli més íntim de l’aleshores ministre, Jorge Fernández Díaz.
L’objectiu de la missió especial era detectar a Andorra diners i fons dels líders sobiranistes, especialment de la família Pujol Ferrusola, d’Artur Mas i de membres o dirigents de Convergència i Unió. Molts d’aquests documents recollits per Martín Blas es trobaven en diferents sumaris, com el del cas Nicolay -l’espionatge del Pequeño Nicolás-; l’operació Kitchen, o la macrocausa Tàndem, o l’estranya investigació que en el seu dia es va dur a terme sobre el dinar de La Camarga, el juliol de 2010, entre l’aleshores líder del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, i l’examant de Jordi Pujol Ferrusola, Victoria Álvarez.
Una trobada on apareix el fil dels diners d’Andorra que dos anys després, el novembre del 2012, un dels personatges principals de la tramoia política del PP, el llavors cap de gabinet de Rajoy, el diplomàtic Jorge Moragas, actualment ambaixador d’Espanya a Tanzània, va fer servir per esperonar Victòria per denunciar a la policia i a l’Audiència Nacional, com recullen els missatges de WhatsaApp als quals ha accedit El Món. Una denúncia del tot controlada per Villarejo i coneguda per Martín Blas. De fet, Moragas havia estat company de pupitre de Victòria Álvarez a l’escola. Per això li insistia, després que Villarejo hi contactés via Camacho, perquè denunciés els Pujol per “salvar Espanya”.
El 4 d’octubre: Andorra, blanc sobre negre
Ara bé, la primera vegada on s’esmenta la investigació d’Andorra, en la documentació coneguda fins ara, és un “informe d’anàlisi de situació” del 4 d’octubre del 2012, dirigit a la DAO, aportat per Martín Blas a la comissió. Un document on s’informava dels primers contactes a Andorra. La font descrita era Philip McMahan Bolich, un ciutadà nord-americà que havia estat embolicat amb el cas Pretòria i que era resident a Andorra. Bolich s’hauria ofert als espies espanyols per detallar suposades operacions al Principat i a Suïssa de la família de l’expresident Pujol i d’Artur Mas així com d’altres dirigents de Convergència i Unió (CiU). A canvi, demanava quedar alliberat de les imputacions i els embargaments.
La informació no cau en butxaca buida. L’equip de Villarejo es mobilitza i comencen els viatges a Andorra, i no precisament a buscar mantega o formatge. El mes d’octubre del 2012 serà especialment intens. L’activitat es reflecteix a les seves agendes, de les quals els caps de la investigació de l’operació Tàndem n’avalen el contingut. El primer que fa el comissari jubilat és reenganxar un dels seus homes forts a Catalunya, com és Antonio Giménez Raso, alies Tony o Melli. Un exinspector de policia veterà de la Prefectura del CNP a Catalunya que havia estat imputat en l’operació Macedònia, un cas de corrupció policial i narcotràfic, on la policia patriòtica també va fer-ne de les seves.
Els bancs, els primers
Un dels primers objectius de la “unitat andorrana” de la policia patriòtica va ser la Banca Mora, que ja s’havia reconvertit en MoraBanc. Una entitat financera degana al principat fundada per Bonaventura Mora. El banc havia tornat a ser plenament de capital andorrà després que els socis fundadors en recompressin fins al 51% de les accions al BBVA el 2006. La investigació es va encetar després que MoraBanc iniciés la seva expansió internacional als EUA i Suïssa -on també la policia patriòtica va fer arribar els seus tentacles- a través de Boreal, una “boutique de gestió patrimonial”. Els homes de Villarejo comencen a recollir dades d’estructures societàries que podrien tenir informació financera dels Pujol, com ara societats de gestió com Orbita.
Una nota informativa dirigida al DAO de 18 d’octubre de 2012, aportada ara al Congrés, ja detalla com a fonts on poder obtenir informació la Banca Mora i el Banc Sabadell d’Andorra. Dues entitats on la policia sospita que els Pujol, Artur Mas i “altres” hi tenen fons i actius. De fet, hi afegeixen que les entitats andorranes servirien de pont per treballar amb bancs suïssos que servirien per finançar irregularment CiU. La nota arriba després de les trobades amb Tony referenciades a l’agenda de Villarejo el 17 d’octubre.
El cinc de novembre de 2012, un dia abans de la conversa que manté amb Sánchez Camacho que el posa el contacte amb Vicky Álvarez, Villarejo ja reflecteix en el seu pla de treball de l’operació Catalunya un sopar i un dinar amb ciutadans andorrans. Aquesta vegada els contactes els hauria proporcionat el Mago, un àlies que el comissari utilitza per referir-se a l’exdetectiu de Método 3 Antonio Tamarit, per la semblança del seu cognom a la del famós prestidigitador Juan Tamariz. Tres dies després, Villarejo hi afegeix un altre dels seus millors col·laboradors i font d’informació, el controvertit banquer José Clemente Marcet, àlies Clon, que li dona un contacte andorrà, Conxita Heral, una reconeguda agent immobiliària del país, que hauria mort l’any 2018.
Primers fruits
La feina comença a donar els primers fruits. El 10 de novembre Villarejo referencia “informacions amb l’entorn financer d’Andorra i l’entorn de Jordi Pujol i de CiU”. S’afegeix a la investigació el Banc de Crèdit Andorrà, actualment Creand, que actua en diverses places financeres d’Espanya, Luxemburg, EUA i Panamà. Serà el 17 de novembre on la claveguera ja creu que té prou informació per a un “informe esborrany” de les “fortunes” de Jordi Pujol i Artur Mas fora d’Espanya, que haurien estat elaborats per la UDEF i filtrats al diari El Mundo.
De fet, un altre informe aportat al Congrés mostra com la Unitat d’Afers Interns, dirigida per Martín Blas, corrobora el 9 de març de 2013 aquesta versió dels fets, tot i que conclou que no pot derivar cap responsabilitat sobre la filtració. En l’informe hauria participat un vell conegut de les operacions de la UDEF contra el Procés, l’inspector 89.140 que va estar imputat pel cas del pendrive, però finalment, l’Advocacia de l’Estat va aconseguir expurgar-lo del procediment. El 29 de desembre, Villarejo emet una nota informativa, també aportada ara al Congrés, amb el segell de “confidencial”, on informa el gabinet del ministeri de l’Interior dels comptes bancaris que la família Pujol tindria a Andorra, com a mínim des del 2002, així com el seu patrimoni immobiliari.
Més protagonistes
El 24 de gener de 2013, nou balanç de les perquisicions a Andorra amb l’entrada de nous protagonistes. Així Villarejo proposa la possible ajuda d’un policia andorrà que estaria adscrit a la policia judicial, Luis Adrian, i d’un altre policia, exmembre del Grup d’Operacions Especials (GEO), Luis Esteban, que faria tasques de seguretat a l’ambaixada. És la primera vegada que apareix un nom clau de la trama andorrana, Celestino Barroso, l’agregat d’Interior a la legació diplomàtica espanyola, que a hores d’ara conserva la immunitat diplomàtica.
Sis mesos després, l’equip de Villarejo per a Andorra es reforça amb una peça interessant, el policia Pedro Esteban, alies Pedro Barna, membre d’Informació a la Prefectura de Catalunya, adscrit a la demarcació de Barcelona i responsable de la investigació dels 33 jutges que defensaven el dret a decidir. Una maniobra difosa a través de La Razón, uns fets pels quals el Tribunal Europeu de Drets Humans es va veure obligat a renyar a Espanya. Aquesta operació es va fer, teòricament, d’esquena a Martín Blas.
Esteban els dona més que un cop de mà i proporciona detalls sobre Celestino Barroso. El 25 de juny, Villarejo i Pino mantenen una trobada per fer balanç de la “banca andorrana”. Tres setmanes després, s’incorpora un altre nom important en la trama: Villarejo recull les dades de Bonifacio Díez, àlies Boni, també protegit per la immunitat diplomàtica, i s’apunta un possible sobresou de 1.500 euros mensuals. El cas de Boni és especialment paradigmàtic, perquè va guanyar un plet contra l’Estat per la seva base de cotització per cobrar una pensió de jubilació de màxims.
Ofensiva a la BPA
Martín Blas obvia informació fins al mes de juliol i explica la seva versió dels fets, que es pot completar perfectament amb la investigació que la Batllia 2 d’Andorra, -el jutjat d’instrucció andorrà porta des del tancament del BPA-. És final de maig del 2014. És aleshores quan Celestino Barroso telefona a Higini Cierco, aleshores president del consell d’administració de la Banca Privada d’Andorra (BPA), on les perquisicions policials els han portat. Fonts de la investigació, consultades per El Món, asseguren que són els altres bancs andorrans els que redirigeixen la policia patriòtica espanyola cap a la BPA. De fet, el banc on els Pujol haurien tingut els diners, presumiblement procedents de la “famosa deixa de l’avi Florenci”, hauria fet fora de l’entitat la família per les investigacions que feien a Espanya sobre el seu patrimoni. Barroso vol mantenir una reunió immediatament. La trobada se celebra a l’empresa Indústries de Muntanya, propietat dels germans Ramon i Higini Cierco, amos de la BPA.
De fet, Barroso vol anar per feina i ni tan sols volia pujar al despatx, però finalment hi va pujar. La conversa va ser curteta i al peu: “Mira, vull que sàpigues que seria convenient que parlessis amb unes persones a Madrid per l’afer del banc. Si no ho fas, el banc morirà”. Li va afegir que els “americans n’estan al cas”. Una informació fonamental a la vista de les perquisicions del Tresor dels Estats Units per enfosquir el prestigi bancari d’Andorra descrivint-la com una “rentadora”, un paradís pel blanqueig de diners. Segons les seves mateixes explicacions, Cierco no sabia qui era Barroso, ni el poder que podria ostentar.
Trobades, reunions i amenaces
Cierco demana calma i li demana a Barroso que s’entrevisti amb el conseller delegat del Banc, Joan Pau Miquel, a la seu del BPA. La reunió se celebra i la suposada amenaça es repeteix. Miquel va explicar aquest episodi en la seva declaració davant el Tribunal de Corts d’Andorra, en el judici per la derivada andorrana del cas Emperador o Gao Ping, del qual s’ha demorat fins a dues vegades dictar la sentència. Un detall gens menor és que en aquella època la filial espanyola de la BPA, Banco Madrid, ja era investigada pel Servei de Prevenció de Blanqueig de Capitals del Banc d’Espanya, el poderosíssim Sepblac, que finalment va arxivar la investigació. Miquel, advertit de les intencions de Barroso per part de Cierco, no es va estar d’engegar la gravadora durant la reunió. L’àudio es va poder sentir a la sala del judici de la BPA d’Andorra.
En aquella trobada, Barroso es va definir com un “representant” de l’Estat espanyol. No es va entretenir i el va avisar: “Le doy un mensaje. Si quiere evitar salir sacudido de parte del Estado español”. El missatge va deixar perplex Miquel, que en la conversa s’esforça a explicar que no entén res perquè ja han passat la inspecció del Servei de Prevenció de Blanqueig de Capitals del Banc d’Espanya “sense cap problema”. Barroso li dona instruccions: “Usted hágame caso, le llamará un tal Félix para verse en Madrid y si colabora evitará que Banco Madrid reciba un hachazo”.
Al ‘hall’ de l’hotel Villamagna
Barroso va enviar a Miquel un SMS –on l’informava que un tal “Félix Rodriguez, en representació de l’Estat Espanyol” contactaria amb ell per tenir “una trobada a l’hotel Villamagna de Madrid”. La reunió es va celebrar el 6 de juny del 2014 i una de posterior el 18 de juny. Segons les fotografies de l’informe d’intel·ligència, l’interlocutor de Miquel, el tal Félix, era el comissari Martín Blas. Tot i que Martín Blas nega que utilitzés l’àlies de Félix, un àudio anterior confirma que agafa aquest nom en homenatge, com va fer broma Villarejo, al famós “gat Fèlix”. De tota manera, Martin Blas assegura que l’àudio -que hauria de ser secret perquè hi ha un comandament de la Comissaria General d’informació i per tant, tindria caràcter reservat- és 30 mesos abans de rebre la primera denúncia per part dels germans Cierco per un delicte de coaccions.
Cierco i Miquel no són els únics que reben pressions. Entra en escena Bonifacio Díaz, Boni, amb bons contactes al principat i molt pròxim a Eugenio Pino. Boni profita els contactes que havia fet a Andorra i entra en el cas per una via lateral, però efectiva. Truca a José Crespo, cap de la secció d’Ocupació i Seguretat Social de la legació diplomàtica espanyola a Andorra, que té amistat amb Boni i la seva dona. Crespo, sempre segons la versió dels Cierco, hauria contactat amb Rosa Castellón, secretària del consell d’administració de la BPA.
El marit de Castellón rep una trucada i una veu li etziba: “Digues-li a la teva dona que baixi al bar, que esperi que vingui un senyor amb un telèfon i que respongui a la trucada”. La Rosa ho va fer. Va baixar a un conegut bar de l’Illa Carlemany, –un centre comercial força concorregut– i un home, suposadament Crespo, hi entra amb un mòbil i li passa l’aparell. A l’altra banda de la línia hi ha Boni : “Tienen que ver unas personas en Madrid, aconséjales que colaboren, si no, las cosas no irán bien“. Crespo en una missiva escrita a l’ambaixada espanyola el 2016, va negar haver participat en qualsevol conxorxa però sí que va acceptar que coneixia Castellón.
Una trobada versionada
Miquel va telefonar un vell conegut del banc, l’advocat José María Fuster Fabra. Havia estat lletrat de l’entitat i sabia que assessorava membres importants del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Civil. Volia saber “de què anava tot allò” i si podria donar-li alguna pista sobre el tal “Félix”. Fuster Fabra no va fallar en ajudar-lo a donar-li context, i li va fer el “perfil” ràpidament anunciant-li que Félix era el comissari Marcelino Martín Blas, cap d’Afers Interns i enllaç amb els serveis d’intel·ligència espanyols. Curiosament, Fuster Fabra va aparèixer de la boca de Martín Blas dimarts d’aquesta setmana a la comissió.
En tot cas, se celebra la trobada al hall de l’hotel Villamagna el sis de juny. Martín Blas detalla que de la seu d’Afers Interns a l’hotel són pocs minuts. La policia patriòtica, segons es desprèn dels documents del comissari Villarejo aportats al sumari als quals ha tingut accés El Món, va muntar un dispositiu de vigilància. Miquel duia una camisa blava i uns texans. La trobada era informal, tot i que hi havia fins a cinc agents de policia contravigilant. Els policies defineixen Martín Blas en el seu informe com “el Jefe”, motiu que determina que eren agents d’Afers Interns. Segons explica Miquel, el comissari li va ensenyar un paper on deia “estamos en guerra contra el nacionalismo catalán” i “queremos información bancaria de Mas, Junqueras y Pujol y sus familiares“. També el va posar en alerta que el “Sepblac i els americans estaven darrere d’aquesta operació”. Martín Blas, però, nega ara aquesta informació i ha assegurat al Congrés que va marxar de la trobada, un cop es van saludar, i que Miquel va anar al lavabo. Segons el comissari, el seu nas li va dir que aquella reunió no els portaria enlloc.
Segons Miquel, Martín Blas li va assegurar que tenia informació sobre els comptes dels Pujol i només en volia la confirmació. Una maniobra coneguda en l’argot policial, com “disparar al matoll vejam si salta el vietnamita”. És a dir, oferir una informació per tal que sigui corroborada. Miquel li va dir que no tenia aquesta informació i Martín Blas li va demanar que no el prengués per idiota. Pocs minuts després, al mateix hotel, i seguint l’atestat policial clandestí de la trobada, va arribar Higini Cierco per trobar-se amb Miquel. Es van instal·lar a la terrassa, i mentre Miquel li mostrava uns documents, Cierco va beure una aigua mineral i el seu CEO va demanar una hamburguesa i una Coca-cola. Els espies de la policia patriòtica van aixecar el dispositiu de contravigilància a les tres de la tarda.
Un casament i un motorista
El 18 de juny es tornen a trobar al mateix hotel el comissari Martín Blas i Joan Pau Miquel. Aquest cop hi van estar vint minuts i el comissari va ser l’encarregat de pagar les consumicions. Amb tot, aquesta trobada és negada per Martín Blas. Però les reunions no acaben aquí. Segons la versió de Martín Blas, Fuster Fabra, amb qui va establir una bona amistat quan l’advocat representava els interessos del Sindicat Professional de la Policia i el comissari pledejava pel reconeixement del catàleg de llocs de treball del Cos Nacional de Policia, li demana que parli amb els Cierco. Serà el 21 de juny al casament del nebot de Fuster Fabra. L’advocat barceloní asseu a la mateixa taula Pino, Martín Blas i Cierco al restaurant, que casualment, també s’anomena La Camarga. Segons Martín Blas, al final del banquet li va dir: “Truqués al que vas veure l’altre dia que té alguna cosa per a tu”.
En el judici del BPA, però, s’afegeix un episodi que arrodoneix la història. Es tracta que, després del casament, Miquel va preparar informació per lliurar a Martín Blas. Però va rebre una altra trucada d’un vell client del banc. Ho era des que el BPA es deia Banc Cassany: de fet, el tenia registrat com a client del Ynassac, el nom del Banc Cassany a l’inrevés. Hi havia fet negocis entre l’any 1996 i 1998 al País Basc del nord, on tenia la seu l’empresa d’aquest client. Miquel va escoltar el seu antic client, sorprès que conegués les pressions que rebia de la policia espanyola. “On ets?”, li va preguntar. “Al despatx de Madrid”, va respondre Miquel. “No et belluguis, vindrà un motorista et portarà un sobre amb informació. Lliura aquesta informació a Martín Blas”, el va instruir.
Al cap de mitja hora, un missatger amb un sobre amb la informació que li havia anunciat el vell client basc. Miquel va destruir la seva i va substituir-la per aquests papers, que en el judici no va detallar què eren, només s’hi va referir com a “retalls de premsa i documents que feien referència als Pujol”. “Quan li vaig lliurar a Martín Blas semblava contrariat, però el cert és que des d’aquell dia ja no em va trucar més”, va explicar al tribunal. Una versió que coincideix amb la de Martín Blas al Congrés d’aquest dimarts, que assegura que va veure la informació que li havia donat i la va estripar perquè “no servia per a res”.
Nova nota informativa i una declaració notarial
Deu dies després, l’1 de juliol de 2014, Villarejo emet una nota informativa de “fiabilitat molt alta” dirigida al DAO titulada “diners offshore família Pujol”, on referencia els comptes de la família Pujol a la BPA. En aquesta nota s’inclou la famosa captura de pantalla on es mostren els traspassos de dipòsits a l’entitat andorrana de Marta, Mireia, Pere i Oleguer Pujol, així com de Marta Ferrusola, per valor de 3,4 milions d’euros. Segons aquesta nota informativa aportada al Congrés aquestes “informacions, encara que de manera forçada i obligada per les circumstàncies, les haurien facilitades els mateixos responsables del BPA, que davant la por de perdre la llicència per exercir a Espanya com a banca privada a través del Banco Madrid haurien optat per acceptar prestar col·laboració amb les autoritats judicials i/o fiscals espanyoles”.
El set de juliol es publicava a la portada d’El Mundo la famosa captura de pantalla. El mateix dia, Villarejo apunta a la seva agenda que va ser Pino qui va filtrar les dades a El Mundo. El periodista que va signar la informació, Fernando Lázaro, va fer una manifestació notarial, aportada aquesta setmana al Congrés, en què negava que fos Martín Blas la font de la informació. De fet, el juliol de 2014, en una altra anotació, el comissari assegura que Pedro Esteban apunta Barroso com l’aconseguidor de la captura de pantalla, i era de l’equip de Villarejo, que responia davant del DAO. A partir d’aquesta captura de pantalla, el març de 2015 va continuar la història amb la intervenció de la BPA i de la seva filial espanyola, Banco Madrid, arran d’una investigació dels famosos “americans” per blanqueig de capitals. Però això ja serien figues d’un altre paner.
