Aquell any 1975, en el curs de la llarga agonia de Franco, que semblava venir de lluny però que s’hauria accelerat a partir de mitjans del mes d’octubre i en què se seguia, com si fos un parte de guerra, el comunicat constant del “equipo médico habitual”, circulaven o tornaven a circular alguns acudits, força dolents, que feia la sensació que havia posat en circulació el mateix règim.
- El saben aquel que diu que li regalen a Franco una tortuga acabada de néixer per al seu vuitantè aniversari llarg. El Caudillo agraeix enormement el regal, però diu que no el pot acceptar: “Aquests animalons són molt simpàtics, els acabes agafant carinyo, però va i se’t moren i tens un disgust”.
Aquesta comparació entre el dictador i una bèstia amb fama de particularment longeva alimentava la idea d’un Franco que no es moriria mai, i que si es moria no ho dirien, perquè era ell el que garantia que tot estigués “atado y bien atado”, que res no es mogués de lloc. Però, així i tot, era evident que Franco estava molt malalt i que la seva agonia era llarga i dolorosa, però que un dia altre s’acabaria amb el “hecho biológico” o “el fatal desenlace”, que eren els eufemismes amb què el règim es referia a la seva mort. Com que tothom se l’imaginava a l’hospital envoltat de metges amb bata blanca, van aparèixer alguns acudits nous.
- El saben aquel que diu que un dia Franco es desperta al seu llit de l’hospital enmig de la seva agonia, despistat i malalt, i veu tot d’homes vestits de blanc [els metges] al voltant del seu llit. “Qui són aquests?”, pregunta, inquiet. “L’equip que està al seu servei, excel·lència”. Franco es tranquil·litza: “¡Ah, pues hala Madrid!”.
Ja es veu que eren acudits blancs, mai més ben dit, innocus. Aquest últim, dibuixant un Franco dels altres, però circumscrit a l’àmbit esportiu, més contra el Madrid que contra el règim. Certament, en circulaven de més cruels. Però no circulaven tan sols acudits. La memòria filtra amb els anys i, de la mateixa manera que a moltíssimes cases no es parlava dels anys de la guerra o només se n’explicaven aspectes gairebé costumistes de la vida quotidiana –del que s’havien arribat a menjar sobretot–, també del moment de la mort de Franco en queda sovint aquesta mena de crònica anecdòtica: els partes mèdics, la teatralitat televisiva tan tronada d’Arias Navarro en el moment de pronunciar a les pantalles aquell “Españoles, Franco ha muerto” com si no s’ho acabés de creure, o l’esclat simultani i immediat dels taps d’innombrables ampolles de xampany guardades de feia molt de temps a la nevera. Però tot això es produïa en un context més complex i més tens del que ara sovint recordem. La llunyania en el temps o l’espai fa que les coses se simplifiquin i s’esquematitzin.
Una data no és una frontera
Vist des d’ara, aquell moment pot haver quedat com l’instant essencial on van xocar un règim residual i a la defensiva –l’estaca podrida– i una oposició democràtica pletòrica i socialment unànime, convençuts uns i altres –els uns tement-ho, els altres desitjant-ho– que la mort de Franco era l’únic que impedia encara el desmantellament de la dictadura. Però entre el temor dels uns i l’alegre eufòria dels altres –que eren certs, per descomptat, però potser no tan amplis com volien creure–, hi havia tota una gruixuda degradació de grisos –el color de l’uniforme dels policies de les porres, dit sigui de passada- on es barrejaven temors, esperances, estratègies confrontades, maniobres d’última hora, negociacions explícites o implícites, canvis de camisa, recels creuats… I molta por. Potser per això, a més de circular acudits dolents, blancs o més punyents, circulava també una altra cosa: rumors de conspiracions, d’ocultacions, d’intents de cop d’estat de palau… Molts d’aquests rumors tenien un denominador comú: o Franco ja és mort i no ens ho diuen o el mantenen amb vida artificialment perquè no es mori abans d’hora. Quina podia ser llavors l’hora bona? La de coincidir amb José Antonio Primo de Rivera en la data de la mort –tal com va passar: tots dos van morir un 20-N– de la mateixa manera que coincidien a les parets de l’escola amb un crucifix entremig? O donar temps a alguna maniobra que marqués com podria ser el futur, a la mort del fundador del règim sobre les cendres i els cadàvers de la Guerra Civil?
El dia 20 de novembre del 1975 és una data important en la història peninsular. Però no ho és tant pel que va passar –que un dia o altre havia de passar, malgrat la longevitat de les tortugues i d’alguns dictadors– com perquè va quedar com un símbol. En bona part, com el símbol del final d’una Guerra Civil que la postguerra havia allargat durant dècades. En bona part també, com el símbol d’un canvi de règim. I també com a símbol amb relació a què canviaria i què no canviaria, en el fons. La mort de Hitler o de Mussolini van marcar el final de les seves guerres i dels seus règims. Però Franco va morir amb més de 80 anys al llit. Hitler i Mussolini, no. Stalin, per cert, sí que també va morir al llit. I el seu règim va canviar en algunes coses, però no va haver-hi un canvi de règim… El dia de la mort de Franco i les circumstàncies d’aquesta mort al llit, de vell i anunciada amb llàgrimes per televisió, és el símbol, i potser l’explicació, de moltes coses que passaven llavors i que marquen el que va passar després.
Per entendre’ns, una data no és una frontera, en aquest cas: no és que el país se’n vagi a dormir d’una manera i l’endemà es llevi d’una altra; això passa quan hi ha ruptures, cops d’estat, revolucions. No va ser el cas. A Espanya en aquells anys van canviar moltes coses. No pas totes, certament. Fins a quin punt van canviar i fins a quin punt no van canviar (o no van canviar prou) és perfectament discutible. Però aquests canvis no es van produir en una data concreta, sinó que hi va haver un llarg període de dialèctica entre el no canviar res i el canviar-ho tot, que de vegades es va intentar resoldre pel pacte, que alguns volien resoldre per imposició i que en alguns altres moments va adoptar formes violentes i d’una gran tensió de la qual s’ha intentat aigualir la memòria. La mort de Franco no és una línia de frontera. És el símbol d’un territori de frontera que era al mateix temps un camp de batalla, de vegades en el sentit més literal del terme. No és una línia unidimensional, sinó un espai de dues dimensions, amb amplada. I a parer meu podríem dir que aquest període d’estira-i-arronsa del qual el 20-N és el símbol, comença una mica abans, amb l’atemptat en què mor Carrero Blanco, i acaba el 23-F, quan un cop d’estat que diuen que va fracassar, però que potser va aconseguir exactament el que volia, va dir “hasta aquí hemos llegado”, va donar per acabats els canvis i fins i tot va posar la marxa enrere en alguns dels que s’havien fet.
Canviar, fins a un cert punt
Repeteixo: tot aquest període és de tensió i confrontació dialèctica, però no pas entre dos blocs homogenis, sinó entre dos mons inicials, el franquisme i l’oposició antifranquista, internament heterogenis i amb estratègies diverses dins de cadascun. Certament, hi ha dues puntes amb posicions maximalistes: els qui no volen canviar res (en aquells temps se’n deia el búnquer, i el representaven diaris com El Alcázar i personatges com Girón de Velasco) i els qui voldrien canviar-ho tot. Però ni uns ni altres tenien la força absoluta necessària per imposar aquestes posicions. Llavors, la dialèctica durant uns anys va ser per definir –sovint a garrotades- fins on arribarien els canvis i fins on no arribarien.
Dins del món franquista hi havia sectors diguem-ne lampedusians –tot i que Lampedusa no diu mai exactament la frase i la que més s’assembla la fa dir a Tancredi– que miraven quin era el mínim que s’havia de canviar perquè no canviés res de substancial. No pas per convicció, sinó per estratègia. Certament, el règim conservava tots els aparells repressius intactes. Però hi havia indicis de feblesa: el creixement de l’oposició, el malestar de les capes mitjanes i uns canvis en la conjuntura internacional. Un de molt rellevant: l’economia espanyola necessitava entrar a Europa i amb dictadura no s’hi podia entrar. Però no tots estaven d’acord, ni de bon tros, sobre quins canvis eren suportables, per necessaris, i quins canvis s’havien d’evitar, per perillosos.
També a l’altra banda, en una oposició democràtica cada vegada de més ampli espectre –quan el règim va veure manifestacions de capellans antifranquistes (després d’haver-se proclamat hereu d’una Cruzada a favor del catolicisme) i judicis a dirigents amb corbata (després de proclamar-se el bastió contra el comunisme) se li van creuar tots els cables i se li van desmuntar totes les excuses de la guerra freda–, hi havia estratègies diferents sobre què es podia acceptar i què no, sobre quins canvis eren essencials i quins altres es podien ajornar (el factor temps jugava a favor seu) i sobre què havia de pivotar aquest canvi. Deia que, en un cert sentit, és més clau la mort de Carrero que la del mateix Franco, perquè Franco no podia durar eternament i Carrero era la continuïtat d’un franquisme duríssim, sense canviar res. Sense Carrero, qui continuaria? I a més els rumors assenyalaven que l’atemptat contra Carrero, fet per ETA, no hauria estat possible sense un context internacional que el tolerés. Els acudits de l’època anaven fins i tot un pas més enllà:
- El saben aquel que diu que entra un uixer al despatx de Franco i li diu: “Excelencia, han asesinado al almirante Carrero”, i el Caudillo li respon: “Ah, ya son las diez”.
La rumorologia parlava de la CIA, de la connivència o la indiferència dels Estats Units… En altres paraules, que si Carrero era la garantia de la pervivència del franquisme en la seva ala més dura, la mort de Carrero obria el camí cap a altres fórmules, amb la satisfacció política d’alguns, fins i tot en el món dels aliats occidentals i en el món del mateix règim. Però en aquest període de transició, en un sentit ampli, és a dir, de confrontació per fixar la frontera dels canvis, per a uns tan pròxima com fos possible al franquisme de sortida, per a d’altres tan allunyada com fos possible, hi influïen molts altres esdeveniments i factors. Interns i externs.
Una correlació de forces i de febleses
Els factors interns, el creixement i l’ampliació del ventall de l’oposició democràtica, que agafa cada vegada més sectors obrers, de capes mitjanes i intel·lectuals. Una oposició activa en què són hegemòniques les organitzacions de tradició comunista (amb un sorprenent aprimament dels de tradició anarcosindicalista, que havien estat hegemònics abans de la guerra), però en què participen també sectors molt recelosos, en un clima de guerra freda, dels partits comunistes i les seves opcions estratègiques. També el pols intern dins del franquisme, entre els immobilistes absoluts del búnquer i els pragmàtics que disposats a acceptar alguns canvis per tal de conservar el nucli del sistema i, sobretot, garantir-se la continuïtat del seu paper preeminent. I fins i tot entre aquests més pragmàtics hi ha distàncies molt considerables sobre en què poden arribar a cedir.
Carrero Blanco considerava que l’existència de partits polítics era el pitjor dels mals. A la seva mort, Arias Navarro, a la frontera entre el búnquer i els pragmàtics més intransigents, suggeria a la seva mort i a la llum del “espítiru del doce de febrero”, quan va assumir la presidència l’any 1974, la possibilitat de crear associacions polítiques dins del règim, una escletxa moderadíssimament aperturista. Però, no gaire temps després, el règim ensenyava el seu rostre més dur i repressiu amb la condemna a mort i afusellament de quatre militants del FRAP i dos d’ETA, entre ells Txiki Paredes Manot a Cerdanyola, el setembre del 1975, només dos mesos abans de la mort de Franco. Per tant, aquest procés de confrontació que es pot anomenar Transició no va ser ni lineal ni modèlic i pacífic. Hi havia petits avenços i grans retrocessos i un nombre més que considerable de morts.
El paper de l’exèrcit
Dinàmica interna dins del franquisme, i també dins de l’oposició. Estratègies diferents, però un guió constant: què es podia canviar i que s’aconseguia que es canviés, segons des d’on s’ho miraven. Recordo que en aquell període vaig fer una entrevista per al diari de Terrassa, de la cadena del Movimiento, a Ramón Tamames, llavors militant conspicu i prou conegut del clandestí Partit Comunista, que em va donar un titular espectacular, amb Franco viu: em va dir que la transició hauria de pivotar sobre l’exèrcit i sobre el llavors príncep. No me la van publicar. L’exèrcit, esclar. La centralitat del paper de l’exèrcit. Sobre la transició pesen dos esdeveniments anteriors importantíssims, però contradictoris. D’una banda, l’any 1973, el cop d’estat de Pinochet a Xile, sagnant, que en tantes coses recordava el 18 de juliol espanyol, i que recordava la capacitat efectiva de l’exèrcit d’avortar experiències democràtiques. De l’altra, la revolució dels clavells portuguesa, on havia estat precisament l’exèrcit qui havia fet caure una dictadura ultraconservadora, tan semblant a la franquista, l’any 1974.
L’exèrcit espanyol evocava més el xilè, guardià de les essències, que no pas el portuguès, ideològicament transformat en la sagnia de les guerres colonials. Si algú pensava que l’espanyol s’hi podia assemblar –algú va enviar monocles al tinent general Manuel-Díaz Alegria, considerat aperturista, per paral·lelisme amb el que portava el general Spinola, antecedent i cap visible del cop portuguès del 25 d’abril–, la repressió d’una embrionària i minoritària Unió Militar Democràtica, creada a Barcelona, ho va desmentir amb contundència. Però rere un cop i l’altre, el xilè i el portuguès, tot i que de signes contradictoris, molts hi veien la connivència dels Estats Units i una reformulació de la lògica de la guerra freda: a l’Amèrica Llatina els era insuportable una experiència socialista, però a l’Europa occidental els era insostenible una dictadura ultraconservadora, tot i que es presentés com la salvaguarda contra el comunisme. I, a més, el cop d’estat xilè havia tingut un efecte a Europa, visible a Itàlia, avançat abans a Catalunya per l’Assemblea democràtica: la idea del compromís històric entre la dreta democràtica i els comunistes, per enfrontar-se junts a la dreta no democràtica.
I les masses, on són?
Totes aquestes coses, i moltes més, dibuixaven el terreny de joc, o el camp de batalla, entre el règim i l’oposició i les escaramusses internes a dins de cadascuna de les parts. Però, contra el que de vegades s’ha volgut reescriure, aquell any 1975 el règim no tenia una base de suport popular actiu gaire ample, però tampoc l’oposició podia mobilitzar de forma activa una majoria de la població compromesa fins on calgués amb els canvis. Ni una ni l’altra eren significants. El franquisme encara tenia tots els ressorts del poder a les seves mans. L’oposició podia suposar una simpatia favorable de la majoria dels ciutadans, però la seva força, tot i créixer cada dia, no era suficient per fer caure el règim en una ruptura revolucionària. I la gent? Quin era el sentiment de la gent no compromesa ni amb mantenir el règim ni amb tombar-lo? Jo diria que en aquells moments, molta gent et deia que, si prement un botó es pogués arribar immediatament i sense traumes a un sistema democràtic, la immensa majoria de la població l’hauria premut. Hi havia una ànsia real de llibertat i una fatiga real per la seva absència, cada vegada més insuportable, quan el nivell de vida havia pujat i moltes necessitats bàsiques es donaven per cobertes, a diferència de la misèria de la primera postguerra.
Fins i tot en sectors molt conservadors, la parafernàlia estètica del franquisme ja els semblava en aquell moment ridícula i anacrònica. Vaig observar, per cert, aquesta mateixa actitud quan vaig anar a Xile a cobrir el referèndum sobre la continuïtat de Pinochet: gent que havia anat fins i tot a favor del cop d’estat amb totes les seves dramàtiques conseqüències, en aquell moment creien que els militars havien de sortir d’escena, perquè els avergonyien. D’altra banda, com deia abans, hi havia una plena consciència que l’economia espanyola i molt particularment la catalana necessitaven formar part de l’espai europeu, del que llavors encara s’anomenava el Mercat Comú, i que per arribar-hi calia desempallegar-se de la dictadura, de la seva retòrica i de les seves limitacions. Calia entrar Europa i, si per poder entrar a Europa calia democràcia, doncs que vingui la democràcia.
La por que continuava
Però a l’altra banda de la balança hi havia un factor no estrictament ideològic, però poderosíssim: la por. El trauma de la guerra havia estat molt gros, per a gairebé tothom. El de la postguerra, terrible per a molts. Tota una generació, interiorment antifranquista, temia que si es tornava a obrir la caixa dels trons podia venir un episodi tan horrorós com els que ells havien hagut de viure. I perquè això no passés acceptaven fins i tot coses que els repugnaven. El franquisme sempre va ser molt hàbil amb la propaganda oportunista. Quan li va anar bé, es va vendre com una croada religiosa. Quan li convenia en l’escena internacional, es va vendre com el baluard contra el comunisme. I en el mercat interior, traumatitzat per una guerra espantosa, es va voler vendre com la garantia de la pau, la manera que allò no tornés a passar. Veintinco años de paz va ser una de les campanyes de propaganda més insistent i exitosa del règim. I aquesta por, barrejada amb un consell de despolitització –nen, no t’emboliquis, que no hagis de patir el que vam patir nosaltres– es va passar a la següent generació, nascuda durant la guerra o la primera postguerra. No ja, o no tant, a la següent. Sempre recordaré que el dia que van matar a Carrero el primer que va fer la meva àvia –que havia estat mig any en una presó franquista i havia tingut dos anys el marit a l’exili i la presó– va ser anar a comprar sucre i farina “perquè és el que més ens va faltar l’altra vegada”. La por no era al fet que es tombés la truita, segurament tot al contrari. La por era la trencadissa, la destrucció i la mort que es podia produir mentre es regirava, en la memòria viva i adolorida del que havien patit en el temps de la guerra. Els uns i els altres, amb calendaris diferents. Cinquanta anys després pot costar entendre fins a quin punt era viva i interioritzada aquesta por, fins i tot en persones no tan sols antifranquistes sinó que odiaven personalment Franco i l’insultaven des de casa quan sortia –constantment– per la televisió.
Vull dir que en aquella confrontació entre els que no volien canviar res i els que ho volien canviar tot, que va derivar en una confrontació duríssima sobre quines serien les fronteres dels canvis, cap de les dues parts principals podia aportar a la batalla la força de les masses mobilitzades. No ho podia fer el règim, que no les tenia, perquè la gent tenia fam de llibertat. No les podia aportar l’oposició –si més no la força d’una majoria mobilitzada activa– perquè tampoc no les tenia, hi havia massa memòria del dolor i, per tant, massa por. La batalla no es jugava, per tant, essencialment, al carrer, tot i que hi havia batalla, i forta, al carrer. Es jugava per dalt. En despatxos de dins i de fora. En maniobres i pactes que no naixien tant de la connivència com de la feblesa.
Rumors de palau i de caserna
En aquest context, els dies que van envoltar aquell 20 de novembre, per davant i per darrere del patètic anunci d’Arias Navarro, eren d’acudits, certament, però també de rumors. Per què carai el mantenien encara amb vida, amb aquella agonia inacabable i fins i tot cruel (una crueltat que alguns consideraven el més merescut dels càstigs)? Què és el que no estava encara “atado y bien atado” i calia un temps de pròrroga, que no podia ser infinitament llarg, per lligar-se? Llavors totes les mirades es dirigien als palaus i a les casernes. Què s’hi estava preparant per al moment de la mort? Una exhibició de força? Una sortida dels tancs al carrer perquè no es mogués ni un fil? No feia la sensació que l’oposició estigués muntant per a aquell dia una revolta popular massiva. Com si estigués a l’expectativa, conscient tant de la seva força –limitada– com de les seves febleses, limitades també. Però tots aquests llocs on podien estar passant coses eren absolutament opacs, des del carrer. Sense cap finestra informativa oberta. Es deia, i s’ha tornat a dir després, que la família de Franco no se’n refiava del príncep o pretenia generar una mena de nova dinastia monàrquica a Espanya a partir d’ells, substituint Juan Carlos de Borbón com a hereu del cap d’estat per Alfonso de Borbón i Dampierre, net d’Alfons XIII, fill de Jaime de Borbón Batemberg, i sobretot casat amb la neta de Franco, Carmen Martínez Bordiu. Per tant, aquells dies de Franco mantingut artificialment en vida estarien servint per fer-li canviar, mentre estava del tot fora de joc però encara tècnicament viu, el testament polític i designar un hereu diferent.
Les escenes que s’imaginaven sota aquests rumors tenien un què de vodevil i un què de rància novel·la històrica medieval tan propis de la tradició monàrquica. Ridículs, si es vol, però no del tot delirants. El pare d’Alfonso de Borbón, candidat de la família Franco, havia renunciat als drets successoris a la corona d’Espanya quan es va quedar sordmut de ben petit. De fet, els drets corresponien al germà més gran, Alfonso, príncep d’Astúries, però aquest també hi va renunciar, per tal de poder-se casar a l’exili –i amb poques possibilitats de fer valdre aquests drets– amb una noia cubana d’origen no aristocràtica, de la qual ben aviat es divorciaria. Llavors va quedar com a ostentador dels drets dinàstics Joan de Borbó, pare de Juan Carlos, exiliat a Estoril. Jaime de Borbón s’hi va oposar sense èxit.
Vodevil amb Carmen Polo, però també política estricta
Però aquest melodrama dinàstic, ple de germans barallats, divorcis constants, aristòcrates i pretendents en exilis més aviat daurats, va ressuscitar en aquells dies del parte medico habitual. Certament, Franco, havia fet el que li havia donat la gana: si hagués volgut restaurar la monarquia, el candidat legítim era don Juan de Borbón. Però ja posats a inventar, Alfonso de Borbón semblava tenir números: de fet era el net de més edat d’Alfonso XIII. Era fill del segon de la llista successòria; Juan Carlos, del tercer. Però no tot eren conspiracions de sang blava. Ni maniobres de Carmen Polo de Franco intentant fundar amb la seva neta una dinastia amb la sang de Franco. També hi havia política estricta. Sectors del règim, entre els militars, desconfiaven de Juan Carlos per si hi tenia alguna influència el seu pare, que mai havia tingut una bona relació amb el franquisme. O anava massa a la seva. La continuïtat del règim –és a dir, la seva continuïtat personal, política i econòmica- els semblava més ben assegurada per Alfonso de Borbón que per Juan Carlos de Borbón. I des del carrer, la gent que no entenia què passava, per què no deixaven morir Franco d’una vegada, sospitava i preguntava als que en sabien, com qui pregunta als oracles, que en el fons ben poc podien profetitzar.
El 20 de novembre del 1975, al final, no va passar res de decisiu. Per a Franco, si esclar. Es va morir. Per a Espanya –i Catalunya– no gaire. No va canviar l’hereu, les masses no van prendre el Palau d’Orient, els tancs no van sortir al carrer… Va continuar un procés ambigu, amb pujades i baixades, que havia començat força abans i que va acabar força després. En un cert sentit, va acabar quan l’èxit del cop d’estat del 23-F, ben segur promogut precisament des de la corona, però amb moltes complicitats, en va fixar els límits a la baixa. Un període en el qual es tractava de definir què canviaria i que no canviaria. Un estira-i-arronsa, a estones negociat, a estones violent, a estones construït amb amenaces, en què el règim volia mantenir el seu poder, però, sobretot, en què els homes del règim (tot eren homes!) volien mantenir el seu estatus en tots els sentits. I un procés en què l’oposició democràtica intentava arrancar els màxims espais de canvi, amb l’esperança (sincera o il·lusòria) que un cop començat ja ho acabarien de canviar des de dins, perquè seria imparable. Uns tenien a favor tota la força de l’Estat, intacta: militars, policia, jutges, aparells de l’administració. Els altres, el vent de la història, si és que tal cosa existeix, el deteriorament fins al ridícul d’un règim anacrònic, que ja feia vergonya fins a tot a alguns dels que l’havien suportat, i la necessitat econòmica i social de llibertat i d’integració a Europa. També el context internacional. I tot això envoltat en un clima, al carrer, que feia olor de clavells i d’ampolles de xampany tretes finalment de la nevera –menys de les que ara es diuen, més de les que llavors el règim es temia–, però també l’olor de resclosit de la por i de la memòria adolorida de la guerra i de la certesa que havia mort Franco, però que el franquisme no s’havia mort.
